COCIDITO MADRILEÑO

 

He anat a passar un final de setmana a Madrid per a visitar l’excepcional  antològica de Renoir penjada temporalment al Museu Thyssen-Bornemisza i de passada fer una visita a la casa-museu de Sorolla que per a mi és l’artista que millor ha pintat la llum de la mediterrània. I dono el motiu de l’excursió perquè anar a Madrid avui sembla un pecat, gairabé una traició,  doncs encara hi ha cervells obtusos que no  saben diferenciar una ciutat - carrers, places, museus, monuments, parcs, història - del nefast govern del PP, el servil Tribunal constitucional, l’anticatalana 13 TV i tota la trepa de polítics inútils multicolors que prosperen ( no hi ha traducció exacta del mot  medrar) als entorns de la carrera de san Jerónimo, de la Puerta del Sol o del palau del Senat

Doncs sí, vaig anar a Madrid.

Vàrem anar al Mercado de San Miguel que és un mercat d’estructura metàl·lica  del XIX reconvertit , per iniciativa privada , en un espai gastronòmic on es pot picar alguna cosa, fer un sopar informal a peu dret o quasi, i també comprar productes habituals d’un mercat com fruita, carn , peix, de gran qualitat. Un lloc ben trobat i agradable a quatre passes de la plaza Mayor, rovell de l’ou del Madrid dels Austries. Una idea exportable i que a Barcelona s’ha recollit només parcialment. 

Després d’aquella intensa activitat  artística-cultural esmentada , el diumenge a migdia vàrem voler fer una mica de tipisme turístic i no se’ns acudí res  millor que anar provar un “cocido madrileño” genuí. L’oferta és important,  doncs pel cap baix hi ha una cinquantena d’establiments on es pot menjar el plat típic de la ciutat : des del famós i històric Lhardy on l’ofereixen un  dia a la setmana, fins a la Gran Tasca passant pel luxós Ritz  o la Taberna de Buenaventura, La Bola o Casa Carola. A uns hi anava de client Perez Galdós a altres Azorín , al de més enllà La Chata. Ves a saber....

Això no vol dir altra cosa que, ens agradi o no, hi ha una fidelitat considerable a un senyal d’identitat tant baladí com un plat de cuina. Tothom s’agafa al que té , dirà algú. Potser sí, o potser no. A Catalunya - i no cal dir a Barcelona - s’han de fer molts quilòmetres per trobar habitualment algun lloc on ofereixin com a plat corrent una escudella i carn d’olla. Castells, l’estelada, la llengua sobretot....però també l’escudella.

Vam optar per anar a la Taberna de la Daniela, davant de l’església del Jesús de Medinaceli. Establiment d’un conjunt de quatre que només serveixen “cocido”, a menjador ple, dos torns ,  l’espai aprofitat al mil·límetre i un cert mal humor. Una sensació com d' enveja  veure que els madrilenys celebren el diumenge amb el seu “plat nacional”. El resultat gastronòmic una mica decebedor : la sopa bona , el “cocido” fred, la pilota una bola de pa, la morcilla sense gust, ....  

Però tot i que com dic no va ser gaire bó, al menys no era la recepta del Manolo Escobar que en la seva “copla” cocidito madrileño acaba amb aquests versos :

         Toma, mi bien,

         tu cocidito madrileño
        que dentro va mi corazón.

Recoi , quin fàstic !