dilluns, 2 de gener del 2017

PUTURRÜ DE FUÂ

 Uns dies abans de Nadal  vaig anar a un comerç on venien torrons - que no és el mateix que anar al torronaire o al “jijonero” - i m’oferiren de tastar “torrons” de papaia, de fruits vermells, de mango i pacanes, de cabell d’àngel,  de festucs i per acabar el  autodenominat “torró de gin tònic”. Vaig quedar uns segons en suspens - esbalaït i bocabadat - i al final vaig refusar per precaució i precisament perquè m’agraden els torrons i m’agrada , de tant en tant, un bon gin-tònic clàssic (sense canyella, ni pebre, ni claus d’espècie) .
A aquest senyor ( o tio,  que és el que s’estila) no li agraden les coses noves ( ara es diu novedoses), els experiments, la innovació, la creativitat, el risc d’inventar, l’enginy fèrtil... Aquest tio no és  vintage, directament és una peça de museu arqueològic o potser paleontològic, pensarà algú.
Potser sí o potser no. L’esperit innovador, el neguit investigador, el desig de progrés han fet moure la humanitat i ho sé prou, ara bé  la innovació ha de tenir una justificació, la recerca un objectiu, la creació un sentit. Barrejar coses diverses a l'atzar, inventar denominacions estranyes, intentar fer semblar una cosa  el que no és,  condueix sovint a l’extravagància , a l’equivoc o a l’engany.
I precisament és això el que no m’agrada i el que vull evitar - testimonialment, està clar - és la confusió, el magma, el tot s’hi val, el desori, l’olla, la poca imaginació disfressada de gran imaginació, la por de no ser “modern”, l’snobisme revestit de progressia ... que de  tot hi ha.
Aquell home primitiu que, un cop inventada la roda, per innovar, per a ser diferent, va proposar la roda quadrada fou la riota de tot el clan o de la tribu. Perquè la roda és l’arquetip de l’enginy humà, és la figura perfectament harmònica i útil i per això fou la base del progrés tecnològic de la humanitat i encara dura.
Inventar extravagàncies, per a mi, no porta enlloc. No dubto que aquell dolç a base de ginebra, llimona i que se jo, fos un bon dolç un bon pastís, un excel·lent postres però no era un torró. Com no hi ha gazpacho de garotes, ni suquet de cua de bou, ni tots els pastissos de poma son Tatin, ni el bacallà a la llauna és tot el bacallà que es fa amb una llauna, ni un filet és un tros de culata mal tallat, ni el caviar es fa amb albergínia, ni la pizza és de foie-gras, ni els blinis es fan amb remolatxa i així podríem anar seguint.
La còpia, el plagi,  és un delicte. La manca d’imaginació és una pobresa com una altra. A mi em fa mal a les orelles cada vegada que sento  que hi ha un conjunt de musica pop - molt respectable - però que ha tingut la gosadia de dir-se “Els amics de les arts” de similitud fonètica quasi idèntica amb “L’amic de les arts” la famosa revista literària i artística d’avantguarda que aparegué a Sitges entre el 1926 i el 29 feta per personatges com Dalí, Lluis Montanyà, Sebastià Gasch, etc. Ho sento però em sona malament.
Com em sona malament “torró” de gin tònic” perquè els mots serveixen per entendre’ns i per aquest camí no sabrem ni el que és un torró, ni un filet ni  una escudella... ni un gin-tònic.
No sé perquè he recordat uns versos de l’Espriu - tant auster, ell - a “La  pell de brau” :
                   Et decandeixes
                   mentre vas engreixant
                   el lladre que venia
                   falsetats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada