Uns dies abans de Nadal vaig anar a un comerç on venien torrons - que
no és el mateix que anar al torronaire o al “jijonero” - i m’oferiren de tastar “torrons” de papaia, de fruits
vermells, de mango i pacanes, de cabell d’àngel, de festucs i per acabar el autodenominat “torró de gin tònic”. Vaig
quedar uns segons en suspens - esbalaït i bocabadat - i al final vaig refusar
per precaució i precisament perquè m’agraden els torrons i m’agrada , de tant
en tant, un bon gin-tònic clàssic (sense canyella, ni pebre, ni claus
d’espècie) .
A aquest senyor ( o
tio, que és el que s’estila) no li
agraden les coses noves ( ara es diu novedoses), els experiments, la innovació,
la creativitat, el risc d’inventar, l’enginy fèrtil... Aquest tio no és vintage,
directament és una peça de museu arqueològic o potser paleontològic, pensarà
algú.
Potser sí o potser no.
L’esperit innovador, el neguit investigador, el desig de progrés han fet moure
la humanitat i ho sé prou, ara bé la
innovació ha de tenir una justificació, la recerca un objectiu, la creació un
sentit. Barrejar coses diverses a l'atzar, inventar denominacions estranyes, intentar fer
semblar una cosa el que no és, condueix sovint a l’extravagància , a
l’equivoc o a l’engany.
I precisament és això el
que no m’agrada i el que vull evitar - testimonialment, està clar - és la confusió,
el magma, el tot s’hi val, el desori, l’olla, la poca imaginació disfressada de
gran imaginació, la por de no ser “modern”, l’snobisme revestit de progressia
... que de tot hi ha.
Aquell home primitiu que,
un cop inventada la roda, per innovar, per a ser diferent, va proposar la roda
quadrada fou la riota de tot el clan o de la tribu. Perquè la roda és
l’arquetip de l’enginy humà, és la figura perfectament harmònica i útil i per
això fou la base del progrés tecnològic de la humanitat i encara dura.
Inventar extravagàncies,
per a mi, no porta enlloc. No dubto que aquell dolç a base de ginebra, llimona
i que se jo, fos un bon dolç un bon pastís, un excel·lent postres però no era
un torró. Com no hi ha gazpacho de
garotes, ni suquet de cua de bou, ni tots els pastissos de poma son Tatin, ni
el bacallà a la llauna és tot el bacallà que es fa amb una llauna, ni un filet
és un tros de culata mal tallat, ni el caviar es fa amb albergínia, ni la pizza
és de foie-gras, ni els blinis es fan amb remolatxa i així podríem anar
seguint.
La còpia, el plagi, és un delicte. La manca d’imaginació és una
pobresa com una altra. A mi em fa mal a les orelles cada vegada que sento que hi ha un conjunt de musica pop - molt
respectable - però que ha tingut la gosadia de dir-se “Els amics de les arts”
de similitud fonètica quasi idèntica amb “L’amic de les arts” la famosa revista
literària i artística d’avantguarda que aparegué a Sitges entre el 1926 i el 29
feta per personatges com Dalí, Lluis Montanyà, Sebastià Gasch, etc. Ho sento
però em sona malament.
Com em sona malament
“torró” de gin tònic” perquè els mots serveixen per entendre’ns i per aquest
camí no sabrem ni el que és un torró, ni un filet ni una escudella... ni un gin-tònic.
No sé perquè he recordat
uns versos de l’Espriu - tant auster, ell - a “La pell de brau” :
Et decandeixesmentre vas engreixant
el lladre que venia
falsetats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada