L’ AIGUA DE VILAJUÏGA

Sembla que - potser momentàniament -  se’ns estronca el manantial de felicitat que per a molts era l’Aigua de Vilajuïga. Després de més de cent anys de refrescar el cos i els ànims de molts empordanesos,  l’empresa que regia el seu comerç i distribució ha decidit donar-se un repòs i reflexionar sobre el futur més o menys incert d’aquesta deu si no miraculosa, almenys singular, agradable i genuïnament empordanesa.

 

Perquè al marge de les seves virtuts curatives i medicinals - si és que les té - l’Aigua de Vilajuïga , l’aigua que brolla d’aquesta font modesta en algun lloc incert de la serra de Verdera i que aflora amb moderada efervescència a les profunditats del poble de Vilajuïga, és un símbol empordanès d’originalitat acreditada i d’una llarga historia que és un enfilall d’elogis, de guardons i de medalles. És tan empordanesa com la tramuntana, l’inquietant paisatge mineral del Cap de Creus o la ceba de Figueres, que sempre ha estat de Vilasacra.

Però a més del seu empordanisme acreditat - que ja seria motiu suficient per a garantir-li la immortalitat - l’Aigua de Vilajuïga  té una particularitat que la fa incomparable amb cap altra aigua de font, mina, riu o geiser, per molt irlandès que sigui. L’aigua de Vilajuïga natural brolla amb suavitat, amb les sals justes, els minerals que ens calen pera fer funcionar l’organisme i, sobretot, brolla amb una discreta quantitat de gas  que la fa agradable, refrescant, sense aquella sensació pungent una mica violenta d’altres aigües minerals amb gas ( afegit).
 

Vaig néixer en una època gris en que l’aigua mineral i l’aigua de Carabaña es despatxaven a les farmàcies igual que l’oli de fetge de bacallà  o els ioguts. A casa per imitar l’aigua mineral gasada es feien servir les “sales litínicas Dalmau”  que s’afegien a l’aigua de l’aixeta dins una ampolla de gasosa. L’aigua mineral era una mena de luxe o de remei. El balneari de l’aigua de Carabaña sé que ha tancat les portes. No em sap gens de greu. L’Aigua de Vilajuïga em dol profundament.

Podríem explicar tot allò de l’exportació a Buenos Aires i la medalla de l’Exposició de 1929 i que en Pla l’elogiés - no sé si era gaire entès en aigües -  i que en Dalí en begués grans gots abans de pintar cada rellotge tou. I també totes aquelles propietats miraculoses que li atribuïa en Narcís Pijoán en aplicacions tòpiques fetes amb plomes d’oca.  Però potser no serviria de res.

 
L’aigua de Vilajuiga és atípica, interessant, distingida, d’efervescència discreta, de frescor acreditada. És empordanesa, filla de la terra, del vent i la geologia torturada del país . És sana com ho acrediten les anàlisis que n’han fet savis apotecaris i químics experts de blanques bates emmidonades.
 

Hem de plorar ? hem de resar a la Verge de la Salut ?

 Hem d’esperar que algú clarivident, arrauxat de tramuntana, s’adoni que el veritable tresor del castell de Quermançó no és la cabra d’or. No és altra cosa que l’Aigua de Vilajuïga amb les seves petites bombolles que ens donen efímers moments de felicitat.