Encara a Nàpols. Pels carrerons estrets i humits
de l’Spaccanapoli faig via cap a la capella de San Severo atret pel record de
la impressió pertorbadora que em va fer la primera vegada que vaig admirar il Cristo velato, excepcional escultura de l’artista local Giuseppe
Sanmartino (1753)
El Cristo
velato de la capella de San Severo de Nàpols senzillament emociona.
És una d’aquelles
imatges que inspira devoció - paraula en desús i que permetrà la irònica
rialleta dels progres, carregats de
suficiència i prejudicis - , devoció en creients i no creients perquè desperta
compassió, solidaritat, indulgència, plany, humanisme. No ho plantegem com una
qüestió de fe, és un purament un afer de
sensibilitat
Hi ha però també un component estètic torbador. La
figura jacent del Crist mort i cobert per un vel, ( algun savi de
Vilatrista a la viquipèdia en català
l’ha denominat el Crist vetllat !!!
) , tot en marbre, és d’una rara
perfecció formal que deixa admirat. D’una dificultat d’execució immensa que tan
sols puc intuir. Està tan ben executat el teixit, la transparència, la
musculatura, les venes, les ferides visibles però sempre a través d’una fina
capa de marbre, que aquesta mateixa perfecció ha donat origen a la llegenda. A llegendes diverses i discordants, fins i tot estrafolàries..
No només la perfecció de l’escultura ha provocat la fèrtil fabulació napolitana si no
que la personalitat del príncep que va fer remodelar la capella i va encarregat a
Sanmartino l’obra, hi ha contribuït de forma molt important.
Raimondo di Sangro VII príncep de San Severo (
1710-1771) fou una personalitat complexa
i inquietant. Home del segle de les llums, literalment il·luminat, fou militar,
astrònom, filòsof, music, alquimista, inventor, anatomista, geòleg, literat i gran mestre d’una lògia
maçònica. D’aquí ve que tot el conjunt escultòric i decoratiu
de la capella de San Severo que ell va imaginar com a lloc d’enterrament de la
família, s’interpreti avui en clau de
missatges esotèrics i simbòlics. Fins i tot hi ha qui diu que el conjunt està
concebut amb finalitats iniciàtiques.
La llegenda, una de les llegendes, del Cristo
velato fa suposar que l’escultor Sanmartino una vegada acabada l’obra del Crist
ajagut la va cobrir amb un vel transparent, una gasa subtil, un tul volàtil i
que el príncep de San Severo mitjançant obscurs procediments alquímics va petrificar
aquell teixit, resultant l’efecte màgic de l’escultura autènticament velada amb
un vel de marbre.
Però la diabòlica personalitat de Raimondo di Sangro - Cagliostro en el seu procés va declarar haver aprés algunes de les practiques màgiques d’un cert príncep napolità ! - permetia tota mena d’especulacions i podria ocupar-nos en solitari un apassionant comentari .
Possiblement l’aura de misteri que envolta la
petita capella napolitana predisposa a trobar una certa màgia en tot el seu
contingut, encara que sincerament penso que, net de prejudicis, la contemplació
del Cristo velato de Sanmartini és
una de les visions més reconfortants per l’esperit que recordo i que difícilment pot deixar
indiferent a persones de sensibilitat desperta.
Per això hi vaig voler tornar, un dia gris i fred
de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada