dissabte, 13 de gener de 2018

IL CRISTO VELATO


Encara a Nàpols. Pels carrerons estrets i humits de l’Spaccanapoli faig via cap a la capella de San Severo atret pel record de la impressió pertorbadora que em va fer la primera vegada que vaig admirar il Cristo velato,  excepcional escultura de l’artista local Giuseppe Sanmartino (1753)
 Un ha vist la grandiosa harmonia del David de l’Academia, la perfecció seductora de la Venus de Milo, la força interior del Pensador de Rodin, el desconsol de la Pietà,  la malcarada autoritat del Moisés a san Pietro in  Vincoli, el colossal conjunt de les capelles dels Mèdicis a Firenze... i algunes altres obres mestres de l’escultura profana i religiosa des de l’hegemonia del classicisme grec ençà.  Obres totes elles d’una rara perfecció, d’una potència indiscutible, d’un impacte estètic tant fort que et fa trontollar el cap i sorprendre els sentits.
 El Cristo velato de la capella de San Severo de Nàpols  senzillament emociona.
És una d’aquelles imatges que inspira devoció - paraula en desús i que permetrà la irònica rialleta dels progres,  carregats de suficiència i prejudicis - , devoció en creients i no creients perquè desperta compassió, solidaritat, indulgència, plany, humanisme. No ho plantegem com una qüestió de fe,  és un purament un afer de sensibilitat
 
Hi ha però també un component estètic torbador. La figura jacent del Crist mort i cobert per un vel, ( algun savi de Vilatrista  a la viquipèdia en català l’ha denominat el Crist vetllat !!! ) , tot en marbre,  és d’una rara perfecció formal que deixa admirat. D’una dificultat d’execució immensa que tan sols puc intuir. Està tan ben executat el teixit, la transparència, la musculatura, les venes, les ferides visibles però sempre a través d’una fina capa de marbre, que aquesta mateixa perfecció ha donat origen a la llegenda. A  llegendes diverses i discordants, fins i tot estrafolàries..
No només la perfecció de l’escultura ha  provocat la fèrtil fabulació napolitana si no que la personalitat del príncep que va fer  remodelar la capella i va encarregat a Sanmartino l’obra, hi ha contribuït de forma molt important.
 
Raimondo di Sangro VII príncep de San Severo ( 1710-1771)  fou una personalitat complexa i inquietant. Home del segle de les llums, literalment il·luminat, fou militar, astrònom, filòsof, music, alquimista, inventor, anatomista,  geòleg, literat i gran mestre d’una lògia maçònica. D’aquí ve que tot el conjunt escultòric i decoratiu de la capella de San Severo que ell va imaginar com a lloc d’enterrament de la família,  s’interpreti avui en clau de missatges esotèrics i simbòlics. Fins i tot hi ha qui diu que el conjunt està concebut amb  finalitats iniciàtiques.
La llegenda, una de les llegendes,  del Cristo velato fa suposar que l’escultor  Sanmartino una vegada acabada l’obra del Crist ajagut la va cobrir amb un vel transparent, una gasa subtil, un tul volàtil i que el príncep de San Severo mitjançant obscurs procediments alquímics va petrificar aquell teixit, resultant l’efecte màgic de l’escultura autènticament velada amb un vel de marbre.
 
Obviament les anàlisis posteriors  efectuades han demostrar que el “vel” és exactament del mateix material marmori que la resta de l’escultura i que no va haver-hi transmutació de cap mena ni metamorfosi oculta.

Però la diabòlica personalitat de Raimondo di Sangro  - Cagliostro en el seu procés va declarar haver aprés algunes de les practiques màgiques d’un cert príncep napolità ! - permetia tota mena d’especulacions i podria ocupar-nos en solitari un apassionant  comentari .
Possiblement l’aura de misteri que envolta la petita capella napolitana predisposa a trobar una certa màgia en tot el seu contingut, encara que sincerament penso que, net de prejudicis, la contemplació del Cristo velato de Sanmartini és una de les visions més reconfortants per l’esperit que recordo i que difícilment pot deixar indiferent a  persones de sensibilitat desperta.
Per això hi vaig voler tornar, un dia gris i fred de desembre.
   
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada