dimecres, 3 de gener de 2018

NADAL A UN ALTRE CORRAL

Incomplint per primera vegada a la meva vida aquella tradició nostrada que s’expressa en la dita popular “ per Nadal cada ovella al seu corral”, aquests dies nadalencs els he passat al sud d’Itàlia . Les dates i la proximitat física feien inevitable una visita a Nàpols que, malgrat tot, sempre mereix una parada. Hi he anat un dia gris, de boira baixa, de pluja finíssima i freda, gens mediterrani. Poc abans d’arribar a la ciutat els núvols  eren tan densos i blancs  que semblaven nata muntada i feien invisible el volcà omnipresent,  encara que un sempre tem que la nuvolada  amagui vapors malèfics del Vesubi que, intuïm, un dia o altre hi tornarà.
En arribar a la piazza Garibaldi - estació central de trens i autobusos - la pluja havia parat i la passejada prevista pels barris d’Spaccanapoli  i Decumano maggiore, o sigui el rovell de l’ou del barri antic,  es presentava menys incòmode del que feia preveure el  començament d'un dia rúfol.
El primer objectiu que m’havia proposat era visitar el Pio Monte della Misericordia a la via dei Tribunali, al costat del Duomo. El carrer és estret, amb poca  llum, paviment desigual de lloses de pedra , amb pintades a les parets i neteja a la napolitana - estil poc recomanable -,  l’edifici de la benèfica institució, fundada per a socórrer als pobres i els pelegrins, no és d’aparença monumental. Un atri amb cinc arcades hi dona accés i potser la grisor del dia li resta atractiu. Dins s’hi troba una de les obres mestres del barroc pictòric titulada precisament “Les set obres de misericòrdia”, sorgida del geni creador de Michelangelo Merisi da Caravaggio.
 
Inicis del segle XVII, l’església catòlica en plena Contrarreforma.  El pintor, fugitiu de Roma, acusat - i convicte - d’assassinat, es refugia a la turbulenta i lluminosa ciutat de Nàpols, ciutat de la tolerància i dels jocs perillosos segons un cronista del moment . La Congregació de la Misericòrdia de joves napolitans caritatius   (o potser no tant),  acull l’artista i li encomana el quadre en el qual,  presidit per la imatge de la Madonna, es representen entre simbolisme i realisme les set obres de misericòrdia, aquelles que en el catecisme en dèiem “corporals”: donar menjar a qui té gana, donar beure a l’assedegat, visitar presos, guarir malalts...
Magistral exemple de la tècnica del clarobscur, joc efectista de llums i ombres, figures realistes a partir dels models habituals del Caravaggio - pobres, prostitutes, rodamóns - que tantes crítiques li varen valer per interpretar-ho  alguns, com a poc respectuosos, quasi blasfems per a representar sants i marededéus.
Capolavoro autèntic de la pintura barroca. Potser una mica com la mateixa vida del Caravaggio :  contrast de llums i ombres, infern i paradís, el diví i l’humà...Impacte indiscutible. 
Seguim per la via dei tribunali fins a la piazza de san Gaetano on comença la via de sant Gregorio Armeno; aquí s’inicia el festival autèntic del presepe napoletano. Aquest carrer estret i farcit de tallers, exposicions i botigues, és possiblement la fira de pessebres més important del món. Maquetes de botigues d’artesans, portals de Betlem, hostals que son trattorias,   masies penjades fetes de suro, fusta o cartró pedra, pobles menuts i arcades solemnes sostingudes per columnes corinties mig enrunades... I una autentica multitud de figuretes de fang representant les clàssiques figures del pessebre napolità que a part de la Sagrada família i els tres reis, ovelles, pastors i pagesos solen ser el pastor Benino que ve a ser el nostre rabadà, el venedor de vi, el pescador , zi Vicenzo e zi Pascale dos compares singulars, i els venedors  :  verdulaires, pastissers, carnissers, flequers, peixaters.. . Hi son tots .
 
Les figures de gran format, més elegants que piadoses, van habillades en ocasions amb roba autèntica de seda i brocats,  o pintades de forma que s’imita a la perfecció la consistència del teixit. Un món apassionant d’ artesans de gran categoria que han dedicat la vida a mantenir aquesta tradició del Nàpols històric, que avui de passada és un atractiu turístic de primer ordre.
 
En aquest punt hom es pregunta, on neix i quan neix la tradició del pessebre ? I aquí ja ens perdem una mica. Els italians mantenen que fou sant Francesc d’Assisi que per primera vegada va muntar una mena de pessebre vivent en una església  l’any 1223. Altres li atribueixen origen germànic, més enllà  fan començar la tradició al segle XI. Del que no hi ha cap mena de dubte és que l’època d’or del presepe napoletano és als segles XVII i XVII i per això moltes figures estan representades amb vestits d’aquesta època. Visiteu , si teniu ocasió, el pessebre de la reggia de Caserta o il presepe dil Re conservat al Palau reial de Napoli.

Però no deixeu de visitar  pels volts de Nadal la via de san Gregorio Armeno.
Després de tanta artesania, tanta figureta, tant de turista, tant de souvenir, que de tot hi ha, entro a l’església del sant que dona nom al carrer dels pessebres. Una de les esglésies més interessants de la ciutat. El barroc de San Gregorio Armeno, amb les dues grans orgues que son un autèntic diluvi d’or vell, poc il·luminat i una mica polsós,  perd estridència i guanya en solemnitat, sota els frescos de Lucas Giordano.
Cal seure en el darrer banc i escoltar el silenci del Nadal que, ben mirat, és idèntic a tots els corrals del món .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada