EL CAS DEL CASINO

Fa unes setmanes que a la ciutat de Figueres s’ha despertat altra vegada el tragicòmic sainet de les obres del Casino Menestral, aturades - ho dic de memòria- ara farà uns deu anys comptats des de que es va iniciar la reforma.

I va per llarg, tant,  que dubto de veure-ho acabat.

Senyors meus i estimats conciutadans: la qüestió és d’una claredat meridiana, d’una plantejament diàfan i d’una solució que passa tan sols pel sentit comú que ja deia Voltaire – em penso - que no era pas el que més abundava.

Una entitat privada, el Casino Menestral, ha de reformar en profunditat  el magnífic edifici històric que és la seva seu social i no té recursos per a fer-ho. Ha de comptar amb ajuts de les institucions públiques, en quanties i condicions que no es concretaren, vistos els resultats,  gaire més enllà de “”tira endavant”, “d’algun lloc  sortiran” , “no ens deixaran pas penjats” .... I al cap de deu anys les obres sense acabar i aturades des de molt de temps i sense recursos per a finalitzar, de forma minímament digna i efectiva, la profunda remodelació de l’edifici.

Es torna a les institucions, a l’Ajuntament en concret,  a demanar nova ajuda, o sigui diners, per acabar d’una vegada les lamentablement famoses obres, això sí tenint ben clar que es demana ajut però no es vol renunciar ni a un milímetre de domini, propietat o ús, en benefici de tercers, que en aquest cas seria tota la ciutat ( bon exemple solidari ! ).

Es fàcil d’entendre que fer obres a casa nostra, pagant un altre i sense cap contrapartida no és ni freqüent, ni decent ni legal quan es fa amb diner públic. Però  -  allò del sentit comú -  des d’un bon començament del procés els responsables del Casino haurien d’haver negociat amb precisió els ajuts institucionals en base a cedir parcialment, temporalment, per un termini concret, etc - formules n’hi ha a dotzenes – la utilització de les instal·lacions una vegada operatives.

Ara resulta que hi ha uns socis – penso que no arriben a 20 i per tant no representen a ningú més que a ells mateixos – han engegat el discurs de la tradició democràtica, federal i republicana de l’entitat, que ningú nega. Però estem parlant de 1874 !. I ara sortirà en Sunyer i Capdevila, i la font del soc, i l’Adbò Terrades, i La Campana, i el senyor Pi i Margall, i la Gloriosa i la Constitució del 12. Fins la lògia  Luz hi pot sortir!

Soyons serieux. Els edificis, no tenen ni memòria ni ideologia. Això ho tenen els seus arxius, sobretot els seus dirigents, com tenen també  l’obligació imperativa de fer funcionar l’entitat i no tenir-la a precari més de deu anys.

La verdadera solució democràtica del Casino seria retornar als seus socis l’edifici renovat, que és el seu millor patrimoni, i la solidària actitud de cedir part de l’ús d’aquest edifici que hem pagat entre tots , per a que en gaudeixi tota la ciutat.

El contrari no és democràtic, és egoisme, és excloent i un tronat i decimonònic sentit de la propietat privada.

I deixem als republicans federals als llibres d’història !

CLAUDICAR

No fa massa dies en un mateix noticiari televisat i de forma consecutiva – potser fou casual – varen donar dues informacions no se si dir-ne contradictòries, però en tot cas dissonants i angunioses.

En la primera d’elles es comentava, aïradament,  la terrible situació de les dones musulmanes de la India  que poden ser repudiades pel sol fet que el marit pronunciï tres vegades seguides la paraula “divorci”. La separació és efectiva, sense compensació de cap tipus ni per la dona rebutjada ni pels fills. Naturalment un col·lectiu de dones d’aquell país, en aquesta situació, protestaven de l’evident injustícia del fet.

Tot seguint el reportatge es mostrava a un iman molt barbut i molt emprenyat que deia – suposem que el subtitulat era autèntic – que la llei musulmana era així, i que si no els agradava que marxessin del país o es fessin , textualment, jueus o cristians.  Una forma de diàleg molt respectuosa i ponderada, com es pot  veure.

La notícia que sortia a continuació ens mostrava la visita del president de l’Iran a Noruega. En la sessió de treball que es comentava , en una llarga taula seien a un costat la delegació iraní – tot homes – i a l’altra banda la delegació noruega, on hi havia dues senyores d’ulls blaus i amb una cara de dir-se Ingrid que no enganyava, amb el cap cobert per un mocador que els voltava el coll en el més pur estil magribí i que no cal que expliqui ja que només cal sortit per algun carrer de Figueres per a veure’n a dotzenes.

La reflexió és la següent: La democràtica Europa o occident en general,  ultra respectuosos  amb els drets humans condemnem, amb energia i indignació, la discriminació i injustícia que es comet amb les dones musulmanes hindús en base a uns preceptes religiosos medievals, masclistes i totalitaris. Per altra banda quan una delegació d’un país musulmà -  regits per idèntics preceptes ideològics medievals, masclistes, totalitaris  – ens visita, sobretot si tenen petroli, s’eliminen els brindis amb vi o begudes alcohòliques dels banquets oficials, les dones desapareixen de les recepcions i si és necessari es cobreixen el cap i el que sigui en base a una mal entesa cortesia.

Perdonin senyores Ingrids i compañía, si volem ser respectuosos amb els drets de les dones, amb els drets humans en general, (també els nostres), siguem-ho en totes dues avinenteses i no juguem la hipocresia de la doble moral, del políticament correcte i tota aquesta sèrie de mentides perverses que tant s‘estilen.

A vegades sota l’excusa d’una cortesia exquisida no s’hi amaga altra cosa que una covarda claudicació.

Lopez-Felip-Lopez. I espero que punt

Segueixo amb profunda i amarga tristesa la virulenta i incomprensible polèmica entre en Josep López de Lerma i l’alcaldessa de la meva ciutat, Marta Felip,  que llegeixo a les pàgines del Diari de Girona

No és això companys, no és això.

A n’en Josep López el conec de fa molts anys,  tot i que la nostra relació ha estat molt distant tant per la naturalesa de les seves responsabilitats polítiques com per la meva feina professional de peu pla, ja que el meu pas per la política fou fugaç. Ell en visqué tota la vida. Ens coneixem, però dels temps en que tot era il·lusió, entusiasme,  esperança i  no hi havia gaire res a repartir :  campanyes electorals, victòries a mitges, derrotes, aplecs a Santa Bàrbara de les Pruneres... convenciment profund de que era possible en democràcia  fer un país nou, on valgués la pena viure. Aquest era un slogan de Convergència quer en Josep segur que havia repetit a dotzenes de mítings. En aquelles èpoques, com els Jocs olímpics, es feien amics per sempre. Però....

No és això , companys , no és això.

 

A què ve ara aquest to dolgut, ferotge, sangonós , aquesta mossegada traïdora a la iugular de l’alcaldessa Felip ,  a qui no he de defensar perquè ho sap fer prou bé tota sola. Però és el to que em dol , és la ràbia , és la voluntat de ferir. La crítica, la democràcia, la convivència, la discrepància no és això, companys , no és això . Josep, ho saps prou bé . I també saps que no sóc dels qui volen repartit carnets de res ni a ningú. L’únic carnet que tinc és el de CDC i me’l varen donar l’any 1976 i encara el conservo, polsós, però el conservo.

 

El meu únic ex en política és el d’alcalde de Figueres, que recordo amb orgull. Per això em dol aquest ferotge atac a la Marta Felip  del que no n’arribo a capir ni la intencionalitat ni què el provoca. No crec que uns resultats electorals de fa dos anys - que reiteradament invoques - o haver trobat un sot a una vorera o una caca de gos a Figueres siguin raons suficients per a provocar tanta ira desmesurada i fins i tot grollera. Dona la sensació Josep, i ho dic des de l’afecte de vells companys de partit, que has perdut els papers, has equivocat les formes - un mestre no ho hauria de fer mai això - , sembla que amagues un ressentiment, un despit, un afany de revenja que potser un dia o altre ens hauràs d’explicar els simples espectadors d’aquest sainet trist, decepcionant, dolorós. T’agradaria que jo parles malament de Sant Feliu  i de com el menen ara ?

El viatge a la Xina ?  Mira,  jo tampoc l’entenc. Però tampoc entenc els que  fan els diputats per a controlar eleccions a Xile o a Singapur. Tanta moguda com hi ha ara als aeroports, tant de controls, tantes demores i el risc d’extraviar equipatges que hi ha... Però aquesta seria una qüestió menor.

Es el to, és l’acidesa, és la mala baba, és oblidar que tot el que has estat en política ho deus al mateix partit en què milita la Marta, encara que ara no en siguis militants. O la irritació ve d’aquí ?

No és això, companys, no és això.  

La ciutat de Tours i Balzac

 

He estat uns dies a la ciutat francesa de Tours, capital de la Turena i lloc on va néixer l’any 1799 l’excepcional - se li pot dir genial, desmesurat, grandiós, colossal ... mai serà exacte   -  escriptor Honoré de Balzac. I precisament m’ha sobtat  - sobretot conegut al tarannà francès procliu a la grandiloqüència - l’escassa presència del record de l’escriptor a la ciutat : un carreró petit, el nom d’un Lycée i uns rètols mal pintats a terra que marquen la ubicació o el pas d’alguns personatges balzaquians que l’autor va fer viure a Tours. La cada natal derruïda. Hi havia hagut a la ciutat una estàtua del novel·lista que fou destruïda pels alemanys durant la darrera guerra, estàtua que passats setanta anys ningú s’ha preocupat en recordar o en reivindicar-ne la reposició.

 

La Universitat de Tours, en canvi,  porta el nom i així ens recorda la figura de François Rabelais, un altre turenès il·lustre. Déu em guardi de suggerir  que potser Balzac seria més mereixedor d’aquest honor que l’il·lustre humanista i fabulador de Gargantúa i Pantagruel, però la descomunal figura de Balzac queda com amagada a la seva ciutat, essent immensa en la literatura francesa del XIX a la seva pròpia ciutat nadiua no li he sabut trobar prou present.

 

No cal fer memòria de l’atzarosa vida de l’escriptor eternament perseguit pels creditors, de la seva intensa vida amorosa, de la seva fabulosa capacitat creativa, conseqüència de la qual és la Còmedie humaine el gran retaule de la societat francesa del XIX acolorit amb la prosa brillant de Balzac. En les peces que el composen  s’hi descriuen situacions, ambients, personatges  i emocions tan vivament narrats que fan innecessaris la pintura o la fotografía.

 

A qui no se li han negat els ulls llegint Le père Goriot ? O no s’ha rebel·lat contra la roí avarícia  del pare d’Eugénie Grandet ? o s’ha dolgut de la pobresa vergonyant de la Cousine Bette ? I podríem fer més llarga la cita sempre amb una obra mestra com a referent.

Fou Balzac el novel·lista més gran del segle XIX ? Fer llista de prioritats i donar carnets d’excel·lència no és el meu ofici. Ja n’hi ha d’altres que ho fan i com que veig que sovint s’equivoquen, ho deixo aquí. En tot cas m’ha semblat que la talla literària indiscutiblement extraordinària de Balzac no es corresponia amb la poca devoció que la ciutat de Tours li professa.

 

Ara  es parla a Tours - no sense polèmica -  de canviar el nom de la avenue Nationale per  avenue Balzac, s’ha remogut la conveniència de refer el monument desaparegut - fins a Ucraïna hi ha un monument a Balzac !  - dedicar un  any a recordar vida i obra de l’escriptor. En tot cas cal esperar a l’any 2018 que deu ser any d’eleccions municipals a França. No ho sé, però m’ho imagino.

No em consola gens veure que hi ha altres ciutats que també son desmemoriades.  

TOTS (-1) PEL MUSEU DEL CIRC !

 

Em consta que el Festival de circ que fa uns anys s’organitza a Figueres obté un any i altre un bon èxit de públic. I jo me’n alegro sincerament ja que tot el que posa a la meva ciutat en alguna plana dels diaris - encara que no sigui la primera - em dóna satisfacció .
Sento menys entusiasme per la campanya que omple els balcons de la ciutat amb cartells  imperatius que ens conviden a estar “ tots pel  Museu del Circ !” ,  tot i que tothom és ben lliure de posar al seu balcó el rètol, el llençol o la bandera que li plagui. Decididament m’entren dubtes seriosos quan m’arriba a les mans un fulletó - qui el paga ? - en el que la casa Nouviles  sembla el lloc escollit per a la ubicació d’aquest hipotètic museu que no se sap qui visitarà. Qui l’ha triat aquest emplaçament ? amb quins arbitraris criteris s’ha llençat a questa proposta sobre paper imprès ? Com sempre despresa i amb una base - si és que n’hi ha - més que discutible.  A mi em sembla que els artesonats de la casa senyorial, les pintures dels sostres, els domassos de les  parets i la gran escalinata s’avenen poc amb els trapecis, els clowns, els funambulistes, els menjasabres o la dona barbuda. 
  

 Segonament  jo no sé si a Figueres li fa falta un altre museu quan encara no tenim ben resolta la relació amb el Museu més important de Figueres, (òbviament el Dalí) i l’altre Museu - el de l’Empordà - encara ens estem pensant què i com vol ser quan serà gran. L’únic que no presenta ni problemes d’identitat ni d’integració a la vida cultural de la ciutat és el Museu del Joguet.  Un nou museu ? Meditem-ho una mica
.
I que em perdonin  els redactors del fulletó de referència que sembla que vulguin atorgar carnets d’amat de Figueres només pels qui s’entusiasmen amb el projecte. Es pot estimar molt la ciutat i tenir seriosos dubtes sobre la conveniència del Museu del circ, la seva oportunitat, la seva ubicació i tota una altra sèrie de interrogants més ( manteniment, costos, obres d’adaptació, etc .)  Posar una carpa de circ en un jardí més o menys romàntic o com a mínim d’una casa del XIX possiblement és més que arriscat si no es vol qualificar  directament d’una frivolitat alarmant.

Hi ha un espai a la ciutat, totalment desaprofitat i que té forma de circ : l’antiga plaça de braus. No seria més coherent fer un circ estable - el nostre cirque d’hiver -  en aquell espai i utilitzar com espai museogràfic tot l’entorn de serveis que hi havia a la plaça ? Aquesta proposta sembla de certa racionalitat no pas fer malbé una casa com la Nouvilas . En aquesta mena d’errors la marxa enrere és molt difícil i mai satisfactòria del tot  ni per salvar el patrimoni ni per l’ús cultural de l’equipament que sigui.  Sala Edison, casa Fages, casa Empordà ..,. Com deia l’àvia a cada bugada hi perdem un llençol !

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTRICA DE CATALUNYA, quo vadis ?

Si fos un periodista d’aquells de les velles redaccions - “Servitud” de Puig i Ferrater p.e. - que s’especialitzaven en una secció que es solia titular “Societat”, avui no se si hauria d’escriure una necrològica o un natalici. Em fa l’efecte però que per ambdues coses he fet tard ja que si del tema n’ha parlat avui mateix , amb l’autoritat que té, en Miquel Roca, jo pobre de mi, que sóc un vell militant de base convergent i dels anomenats “roquistes” - que no rockeros -  poca cosa puc afegir davant la defunció (eutanàsia,  homicidi, assassinat, suïcidi ? ) de Convergència i l’arribada messiànica el proper juliol de Nosequè  Nosecomesdiu , però que es veu que és la continuació de CDC sense ser CDC,  però amb els valors de CDC però sense els errors de CDC i amb gent nova que no és nova i que ve de CDC però renuncia a ser de CDC.

Per mi, que sóc de poble, tot plegat resulta una mica massa complicat.

L’article d’avui ( 24 de maig) d’en Miquel  a La Vanguardia òbviament està molt ben girat i gasta un to mesurat i prudent.

 

Sense l’autoritat d’en Roca en cap ordre, ni de lluny,   vull ser una mica més barroer i, per tant, menys políticament correcte, que vol dir expressar sense embuts el que un pensa. Jo com a vell militant que vaig començar a pagar els primers rebuts a una cosa que es deia Centre de Documentació Catalana (CDC), perquè els partits polítics encara no estaven autoritzats, em dol que es faci desaparèixer de l’escena política del país un partit sense el qual - no només amb el qual - Catalunya no hagués assolit els nivells d’autogovern més importants de la seva historia moderna. Personalment m’he quedat sense partit perquè no penso estrenar carnet de militant als setanta quatre anys .

Quan es cometen errors en l’actuació política no es dissolt el partit - les sigles no hi tenen cap culpa encara que en pateixin les conseqüències - es fa penitència, es fa la travessia del desert, es plega, es rectifica, es va a l’oposició, es deixa passar temps.

Jo,  com molts,  sóc dels que emprenyats vàrem creure en un moment que, tal com estaven les coses,  el dret a decidir, una possible independència, podien ser un camí per acabar amb els interminables greuges i agressions que Catalunya patia i pateix.

Quan aquesta via va passar necessàriament - o no - per una escudella barrejada de mal pair que es deia “Junts pel sí” el convenciment va començar a trontollar. Quan l’episodi  - com es diu “bochornoso” en català ? - del President de Catalunya humiliat reiteradament pels antisistema de la CUP,  això ja fou definitiu. ( El sacrifici d'en Mas l'honora) . I a sobre perdre unes eleccions que s’han dit plebiscitàries i fer veure que s’han guanyat les eleccions ( però s’ha perdut el plebiscit,  sense dir-ho), que és com fer-se trampes al solitari. I anar correcuita a fer declaracions al Parlament, abans de constituir el Parlament... Una mica de desgavell,  que no és l'estil de la casa.

L’espai polític existeix. I existeix per a CDC o un partit similar, sense necessitat de confondre’s amb Esquerra, ni amb Podem, ni amb PSC  i no cal dir amb el PP o amb la CUP. I per a què aquest partit sigui possible s’ha de rectificar - i no sé si els que varen cometre els errors son bons per a rectificar - i s’ha de tornar a la defensa del dret a decidir, i s’ha de ressuscitar la política del pacte i no de la desobediència, i cal fer memòria de quan es parlava del model suec i de la via escocesa i treure’s de sobre molts complexos. I sobretot cal saber quins companys de viatge es trien i per això tan sols cal conèixer una mica la història recent - darrers trenta anys - de la vida del país i de la vida de Convergència.

Sempre ha agradat molt aquella frase de que cal renovar-se,  cal que entri saba nova  i sobretot aire fresc. Molt d’aire fresc. Molt.

I ara CDC s’ha mort d’una pulmonia!

  

PER SANTA CREU A FIGUERES !

En el programa oficial de Fires, acolorit amb tots els matisos de l’arc de sant Martí, la nostra alcaldessa diu : “...les Festes de Santa Creu són el refermament de la pròpia identitat  com a ciutat...” i probablement és ben cert i la dita que encapçala aquesta reflexió avui encara és vigent per tots aquells figuerencs de moltes generacions que, allunyats de Figueres, quan arriben aquestes dates de maig senten la crida imperiosa d’acostar-se a la Rambla i a les nostres places i carrers per viure l’ambient de festa i sentir com arriba la primavera al cor de l’Empordà amb aires de sardana i globus de colors.

Però refermar la identitat ciutadana, al meu modest entendre, no passa precisament per copiar altres identitats, per sucumbir a l’esperit gregari que tant ha contribuir a la nostra despersonalització com a poble. No passa ben segur per instaurar - iniciativa  comercial d’un establiment de copes que està  de moda - el “chupinazo” que aquí, a la nostra ciutat no té cap tradició ni és identitàri de res. Es senzillament una còpia fallada d’un ritual   que es fa a Pamplona amb tant  desori que el darrer any es va tenir que limitar el desconcert de signe masclista que s’hi produïa. Després potser ho va copiar l’alcaldessa de València amb el “caloret” i no sé si és un model a seguir.

Si a Tarragona per santa Tecla, en sortir de l’ofici de la catedral les colles dels castellers fan un pilar de quatre que baixa les escales de la catedral i va fins a l’ajuntament o intenten fer-ho - amb dificultat considerable com sabrà qui conegui aquella baixada - renoven cada any una tradició que a Figueres no té altre sentit ( el mèrit no li discuteixo)  que una còpia o  imitació d’aquelles comarques del sud amb arrelada passió pels castells humans.

Si molta gent del país identifica la ciutat pel monument a Narcís Monturiol, rematat per un magnífic bronze d’Enric Casanovas, trobo poc respectuós, i sobretot innecessari , que quan arriben aquestes dates , per caprici d’una entitat, respectable però en definitiva minoritària, s’hagi de disfressar l’escultura de casteller. Original ? Ben segur que no. Aquella petita estàtua de bronze anomenada el  Manneken Pis de Brusel·les, pobre criatura, el disfressen periòdicament de les coses més inversemblants i si voleu ridícules,  però malgrat tot és un símbol que identifica a la capital belga. Aquí disfressar l’estàtua del monument i a sobre dir-li “la monturiola” és d’una manca de sensibilitat artística considerable. I potser ciutadana.

La pobra estàtua ja va haver de patir darrerament una “performance” d’un suposat grup artístic pretesament “dada” que no se quina mena de guarniments li varen  posar. Perdonin però fou el 1919 que Marcel Duchamp va pintar bigotis i barba a La Gioconda, titulà l’obra L.H.O.O.Q i en va fer centenars de reproduccions. L’originalitat falla.

La ciutat és de tots, de qui els agrada la disfressa i dels qui no els agrada. Dels qui volen respectar la Rambla de l’arquitecte Giralt i dels qui volen posar mitjons de punt als fanals - una altra cosa que no té cap mena de sentit ni artístic ni identitari -, i els qui temporalment administren la vila  han d’estar amatents al sentir i al pensar d’uns i d’altres i mesurar amb equitat cap a quin costat es decanta la balança i actuar en conseqüència. S’entèn prou bé que els costums han d’evolucionar i que la festa avui ha de tenir uns altres continguts i estils - res de toros i en canvi justes medievals  al castell, bé -  però això no obliga necessàriament a la còpia, a la imitació, al plagi d’altres festes o altres celebracions llunyanes. O en tot cas, canviem de discurs.

Contràriament venir “per Santa Creu a Figueres” no tindrà cap mena de sentit perquè la festa ni serà figuerenca, ni serà nostra. 
Ja em perdonaran, però tinc el dret  de discrepar.