Conscient de que existeix un profund problema de desconeixement entre el
nostre país i Espanya, sense ànim polèmic i a simples efectes de concòrdia i
entesa, he enviat a un amic de les
velles Espanyes fondes unes notes breus personals que pretenien
explicar el procés que ha viscut Catalunya des de l’Estatut de 2006 i que ha desembocat en una difícil situació
política molt més que incòmode i problemàtica.
La resposta m’ha sorprès – fins i tot
m’ha dolgut en algun passatge – pel to agressiu, crispat, amb algun paràgraf
irònic però enverinat. No cal dir que farcit dels recurrents tòpics sobre l’afany
dels catalans de diferenciar-nos, creure’ns millors i voler ser més ben tractats que la resta
d’habitants de l’Estat .
M’ha dolgut perquè amb aquest amic – amb
qui no penso polemitzar – hem conviscut quatre anys a Barcelona. I hem
mantingut una bona, però distant, relació de més de 5o anys. Ara no és just que em digui, per exemple, que
la defensa de la llengua serveix para que
otros no puedan utilitzar la suya. Després d’haver viscut sis anys a
Barcelona s’ha d’estar veritablement intoxicat per afirmar una cosa així. A qui
pertocava ha fet bé la feina d’emmetzinador.
A la filípica també hi ha arguments
històrics. El meu amic que legítimament se sent espanyol – però l’emprenya que
alguns d’aquí no ho vulguin ser - invoca
els noms de don Pelayo, Favila i Fruela (cuando aun no existia Catalunya) com a iniciadors de la construcció
d’Espanya, cosa que potser és falsa. O potser no. Tant me fa.
La cita m’ha fet veure amb claredat
meridiana que les nostres diferències deriven de què el seu referent és don
Pelayo, mentre que el nostre, quasi al mateix temps, és Carlemany. Potser
mentre els Fruelas, els Nuños i els Ordoños anaven construïnt Espanya – que per
cert varen tardar molt de temps – aquí els Guifrés, Borrels i Ramon Berenguers,
a més de consolidar un país potser començaven a construir Europa ja que molts
opinen que fou la coronació de Carlemany, any 800, el que marca l’inici del
germen d’una idea global d’Europa.
L’any 785 Girona, ocupada pels francs, s’integra
a la Marca Hispànica. Després, potser hi hagué molts anants i vinents, molts alts i baixos. Ja ho diran, o ja
ho han dit, els historiadors.
La diferència rau en els qui miren constantment
cap al sud, cap el centre, cap a la meseta,
mentre altres hem mirat cap el nord, cap el mar, cap a l’est. Ex oriente lux diu la cita clàssica.
Potser per això el diàleg és difícil,
l’entesa problemàtica, la fricció inevitable
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada