La figura menuda, fràgil, morbosa – en el sentit de malaltissa-
de la cantant Edith Piaf, la Môme, de
la que fa tres dies es recordava el
centenari, a la gent de la meva edat ens evoca moments, llocs, persones,
sensacions, entre tèrboles i lluminoses,
entre alegres i depriments, entre innocents i culpables. No pot fer-ho d’altra
manera una artista de vida estripada, dura, bastonejada, contradictòria, malgrat
la fama, l’èxit i els diners dels darrers anys.
No cal recordar la
turmentada biografia de la Piaf. Això que es diu la xarxa ja se’n cuidarà prou.
Respon senzillament a la vida d’algú que en el seu testament musical ens envià
un missatge, amb veu lleugerament tremolosa, que diu :
Non rien, de rien , non je ne regrette rien,...
La música d’Edit Piaf ens transporta a avorrides tardes de
diumenge adolescent que acabaven en un intent de festa on la música de l’Adamo,
els Platters, Aznavour i Edith Piaf es barrejaven desordenadament amb el rock, els “cubalibres” i les primeres paraules d’amor.
Precisament la música de fons, que sentíem, però potser no escoltàvem, eren l’ Hymne à l'amour, Milord,
La vie en rose .
Una mica més tard - a inicis dels seixanta - descobrirem el “Pastís”
al capdavall de les Rambles de Barcelona, una mica més enllà de l’arc del
teatre on despatxaven gotets de “cazalla” amb panses. El Pastis era un local esquifit
– algú més estricte en diria un antre –
ple de fum, on de tant en tant es deixava caure algun intel·lectual de la gauche que no era divina.La senyora
Carme ens oferia un “pastisset” , el seu marit, que era pie noir, posava un
disc de la Piaf. Quan hi vàrem tenir més confiança demanàvem sempre Amants d'un
jour I per
tardoral i trista Les feuilles mortes,
encara que era millor la versió d’Yves Montand.
Però la Piaf era un altre món. Era,
o ens ho semblava en la petulància dels pocs anys, que representava el Paris canaille, Pigalle, la place Blanche, el
Boulevard Rochechouard, mentre que Yves Montand o Juliette Greco, musa
existencialista, eren el barri Llatí, saint
Germain des pres, La Sorbona, Montparnase. Feien més per Les deux Magots parisenc o el Bocaccio barceloní que no pas pel Pastis tronat i no gaire net a
dos passos del barri xino.
Aquesta era l’Edith Piaf d’aleshores,
quan de tot no feia, com ara fa, més de cinquanta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada