Mossèn TRONXO

S’ha mort, als 96 anys  - no és cap estafa – mossèn Josep Mª Ballarín, capellà singular, amb sentit de l’humor, capacitat per l’autocrítica del propi gremi i un contradictori tarannà que el mantenia retirat a Berga – al santuari de Queralt -  però amb certa afecció a sortir als mitjans. Fou segurament una cert malson per la jerarquia eclesiàstica, tampoc fou ben vist pels polítics ni franquistes ni d’esquerra, que el tema clerical els incomoda encara ara. No fou un capellà tradicional, ni molt menys, però com a capellà progressista potser es fumava massa Montecristos. O potser aquest fet no deixava de ser un dels tants estirabots que acostumava i per això els deia “anticristos”.

 

Com sempre quedar-se  en l’anècdota fora simplificar una vida  plena de matisos i malgrat les formes desimboltes plena d’espiritualitat, sentit cristià i amor al país. Fou actiu en la denúncia, inquiet en la polèmica, present a la premsa i dinàmic en l’escriptura d’obres de molt diversa naturalesa. I naturalment “culé” com tothom que vulgui ser quelcom en aquest país.

No puc dir que fos seguidor de la seva obra però si que en ocasions m’interessaven les seves manifestacions una mica estridents o els seus pensaments políticament poc correctes pronunciats  en veu alta.

Vaig llegir en el seu moment “Mossèn Tronxo” – que ara no tinc a mà – però recordo que em va divertir força. Hi vaig veure retratat el meu enyorat Don Camillo de Guareschi i algun capellà del meu país, d’aquells que ja no en queden. Eren aquells capellans, extingits potser a mitjans dels 60 segle XX , coincidint potser amb la mort de S. Joan XXIII o amb el trasbals que va significar, com a mínim en les formes, el Concili Vaticà II.

Mossèn Tronxo era d’aquells capellans que al país en deien “ de missa i olla”, rectors de poble rural, de sotana gastada de color ala de mosca, recursos migrats, afeccionats a la cacera, jugadors de manilla, clients del cafè,  fumadors de “caldo” i hortolans ocasionals per a fer bullir una mica l’olla que solia ser magre, com potser també ho era la seva tasca pastoral : missa, casoris, bateigs i enterraments – que un petit poble de pagès son escassos – i a tot estirar una mica de doctrina a la canalla i repartir els pocs duros que sobraven entre els més desgraciats del lloc. En definitiva un bon home, un més dels vilatans  d’un racó de món.
 

Algú dirà que hi havia altres versions d’aquests rectors rurals menys benèvoles. I potser és cert. Però jo em quedo amb el mossèn Tronxo de missa i olla, el don Camillo del  meu país que tenia llargues converses amb una imatge de la Verge feta  a “El Arte Cristiano” d’Olot i amb l’escolà, també de guix, que recollia les almoines i que també era olotí d’orígen.

En definitiva mossèn Ballarin , encara que fos un intel·lectual, no deixava  de ser una rector “de missa i olla” del Berguedà.

Potser ell no voldria altra epitafi.