SAINZ DE LA MAZA: un pintor, una vila, un record

Per gentilesa de la família acabo de rebre un magnífic volum que amb motiu del trentè aniversari de la mort de l’artista  Francisco Sainz de la Maza,  s’ha editat recollint vida i obra d’aquest pintor, avui probablement tan sols conegut en els cercles molt iniciats en la pintura catalana del segle XX.

 

No cal dir que el sol cognom ja ens evoca una nissaga d’artistes prou coneguda i famosa. El seu germà guitarrista Regino – gran amic de Ramon Reig – oferí dos concerts a Figueres, el darrer dels quals el públic de la nostra ciutat va ignorar desdenyosament  (l’assistència fou mínima) cosa que ofengué profundament  l’artista que va prometre no tocar mai més en una sala de concerts  a Figueres.

En Paco, el pintor, com la resta de la família,  era nascut a Burgos però arrelat des de molt jove a Barcelona on va desenvolupar la seva carrera artística i on va exercir una tasca pedagògica en el camp de l’art molt remarcable. Sainz de la Maza pintor – retrat i paisatge principalment -  fou amic del meu pare en els anys de joventut  ja que a l’estiu coincidiren a la vila muntanyenca de Camprodon. En alguna circumstància el pintor hi exposà la seva obra i el meu pare – aprenent de crític d’art – en feu la presentació i crònica, recollida en el llibre biogràfic de referència. L’amistat durà molts anys, sempre amb  Camprodon com a teló de fons i la pintura com a afecció comuna.

Jo de petit vaig conèixer de lluny a l’artista, des de la llunyania d’un nen de 10 anys que mira respectuós els amics dels pares, en una època en la que als amics del pare els tractaven de senyor i de vostè, fet que no restava ni un pèl l’estima i l’admiració.  Tractant de vostè i de senyor jo he conegut i estimat a Ramon Reig, a Alexandre Deulofeu, a Narcís Sala, a Josep Bonaterra, a Miquel Llor, a Manuel Brunet, a Joan Mª Guasch … de tots els quals tinc un record entranyable.

Tinc una imatge una mica boirosa de Francisco Sainz de la Maza. El veig com un home simpàtic, extrovertit, sense afectació d’artista ni bohèmia postissa,  parlant aquell català castís dels castellans que tossudament han volgut aprendre el català,  que han estat molts.

Sainz, com tants altres artistas visque els anys difícils de la postguerra en la que viure de la pintura era tota una proesa feta de sacrificis i d’obstacles, però ell fidel a la vocació seguia en l’ofici i entre molts altres temes pintava paisatges de Camprodon i d' indrets diversos,  il·lustrava, donava classes i excel·lia, al meu entendre, en l’art del retrat del que fou veritable mestre.

El llibre commemoratiu – amb magnifiques reproduccions i editat amb una cura i una estima exquisida – m’ha recordat noms de lloc ja quasi oblidats :  “Camí de la font de sant Patllari”, “La Campa” , “Feitus”, “Sota la font del boix”.... itineraris de la meva infància i que Francisco Sainz de la Maza va pintar amb passió, amb afecte i amb un estil – avui possiblement discutit – però que a mi em recorda als grans pintors noucentistes del país.