CASES NATALS

Tinc una certa dèria en visitar cases natals de músics, pintors , escriptors, artistes en general, dèria que no deixa de ser una forma qualsevol de mitomanía, poc oportuna avui per un figuerenc si ens  referim a la casa on nasqué Salvador Dalí, que em penso  no podré visitar mai en un muntatge  digne, de  contingut sòlid , didáctic i atractiu. I em temo molt que sé  de qui o a  quina mena de tossuderia es deurà.

Fa pocs dies i en el transcurs d'un petit viatge fet en companyia de bons amics, he tingut ocasió de visitar dues cases d'aquesta mena i que son  exemples  de concepcions totalment  oposades. Al menys tal com jo  entenc aquest tipus de bé cultural - no sé ben bé com definir-ho -  que no deixa de ser una visió molt personal.

A Besançon vaig visitar la casa  on nasqué el 1802 Victor Hugo. Una gran placa de bronze ho recorda a la façana d'un edifici una mica neutre, dins una plaça igualment impersonal que l'unic destacable que presenta és que  fou igualment el lloc on nasqueren els germans Lumière i també hi visqué Gustave Courbet. En realitat, Hugo infant hi visqué molt pocs mesos ja que el seu pare militar fou destinat a un altre lloc poc després del neixement. Hugo, em sembla, no tornà mai més a Besançon,  clàssica  ciutat mitjana de provincies a França.

La casa, refeta i arranjada fou oberta al public el 2013 igual que la farmàcia Baratta que ocupava els baixos de l'edifici al segle XIX . A la casa natal s'ha pretès fer una mena de museu practicament sense contingut, refiant-se de les noves tecnologies. Tot és virtual. Projeccions, imatges, sons, músiques que ens recorden el pensament polític de Hugo, cites sobre la llibertat,  pensaments, frases, ideals solemnes projectats sobre la paret nua. Decepcionant. Per a mi la veritable casa de Victor Hugo que cal visitar  és la que es troba a la place des Vosges a Paris, una mica tenebrosa i de decoració exótica i barroca però que traspua una personalitat i una época.

La segona casa que vaig visitar , a la riba del Rhin, a la ciutat de Bonn, ex capital d'aquell país que se'n digué Alemanya Federal, fou la casa on va néixer i visqué la seva primera infància Ludwig van Beethoven, un dels més grans músics de tots els temps. La casa actual que obviament des de  1770, any del neixement del geni, ha passat  entrebancs i perills de tota mena fins que, a punt de ser derruïda,  fou adquirida per un grup de ciutadans de Bonn el 1889,  varen adquirir els dos edificis que formen l'actual conjunt arquitectònic, el varen restaurar fins arribar al dia d'avui que aquest museu conté la major quantitat de documentació sobre Beethoven que hi ha al món : des de la partida de baptisme fins a primeres edicions de les seves obres, plans de Bon i Viena  de l'època, partitures, retrats familiars, instruments  i un llarguíssim etc, que fan una visita realment apassionant. En vaig sortir entusiasmat.

La meva reflexió és que per magnífica que sigui la casa de Beethoven , per ben muntada i conservada, per dens que sigui el seu contingut documental i històric això no supleix el que jo vagi a sentír un concert  on s'interpreten les magnifiques sonates per a piano, les simfonies o els quartets del gran músic de Bonn..

Temèr que una casa natal ben muntada pot desviar l'interès per l'obra de l'artista és no entendre gaire res i d'una miopia considerable que fa poc favor a una ciutat.

LA FADRINA VA A LA FONT

No sé per quina mena de raó- potser la fressa de l’aigua caient hi ha ajudat -  aquest  matí a la dutxa m’ha vingut al cap una vella cançó popular que comença així:

   La fadrina va a la font

   a buscar un cantiret d’aigua,

   refilant com ocell

   i saltant com una daina....

És una cançó que feia molts anys que no havia ni sentit ni entonat i , oh maravella! he recordat pràcticament tota la lletra i la tonada amb força afinació. Potser és degut a que en el seu moment la vaig aprendre bé,  els pares ens les ensenyaven, perquè abans de sopar no hi havia Bob esponja ni Frozen i d’alguna manera havíem de passar l’estona tot esperant la sopa de pa amb menta i un ou remenat dins.

 

Eren cançons d’Apel·les Mestres : “Camí de la font” , “Minuet”, “La taverna d’en Mallol” , “El cuc i l’estrella”, “El poll i la puça” i un important gruix de cançons per a infants que durant una època, primera meitat del segle XX - mentre fou possible - a Catalunya eren tan populars que foren considerades com a cançons tradicionals.

Aquest juliol s’han complert 80 anys de la mort d’Apel·les Mestres, personatge polifacètic, al qual la posteritat no li ha fet justícia. El país no li ha fet honor. Potser perquè no se li pogué posar una etiqueta exacta i quadriculada - la mania de les classificacions ! - ja que fou músic, poeta, dibuixant, autor teatral, il·lustrador. I va contribuir a allò que posteriorment se’n ha dit normalització lingüística, fent unes cançons per infants i per adults que varen arrelar amb força insospitada en el poble català.

Jo no se quina mena de formació musical reben els nostres infants i per tant és aventurat exposar un criteri sòlid. Però em fa l’efecte que de les tradicionals “La lluna, la pruna” “Cargol treu banya”, “En Jan petit quan balla” etc, etc. del primer nivell de pàrvuls es passa a l’inevitable exercici de flauta dolça que, només amb els ensenyaments musicals de l’escola, no sol arribar mai enlloc. A tot estirar una mica de llenguatge musical i potser una miqueta de història de la música. O potser ni això

Al país, per dir-ho d’una forma solemne no li calen, al meu entendre, 50.000 executants mediocres o dolents de flauta dolça. Al país li calen 300 flautistes, violinistes, violoncelistes, instrumentistes del que sigui, d’excel·lència i 49.700 futurs auditors, amb la sensibilitat musical prou formada per a saber apreciar l’art d’aquells artistes escollits. 

Una via per educar la sensibilitat musical – ni molt menys la única – son les cançons com les de Apel·les Mestres - totalment desconegut - , el nostre folklore, alguna de les nostres millors sardanes, algunes peces escollides de música clàssica com “Pere i el llop” o “La flauta màgica” que poden ser ben assimilades pels nens i nenes de les escoles.

Educar la sensibilitat musical dels nostres infants és l’únic camí per tenir auditors crítics i solvents - de qualsevol tipus de música - el dia de demà.

EL CAS DEL CASINO

Fa unes setmanes que a la ciutat de Figueres s’ha despertat altra vegada el tragicòmic sainet de les obres del Casino Menestral, aturades - ho dic de memòria- ara farà uns deu anys comptats des de que es va iniciar la reforma.

I va per llarg, tant,  que dubto de veure-ho acabat.

Senyors meus i estimats conciutadans: la qüestió és d’una claredat meridiana, d’una plantejament diàfan i d’una solució que passa tan sols pel sentit comú que ja deia Voltaire – em penso - que no era pas el que més abundava.

Una entitat privada, el Casino Menestral, ha de reformar en profunditat  el magnífic edifici històric que és la seva seu social i no té recursos per a fer-ho. Ha de comptar amb ajuts de les institucions públiques, en quanties i condicions que no es concretaren, vistos els resultats,  gaire més enllà de “”tira endavant”, “d’algun lloc  sortiran” , “no ens deixaran pas penjats” .... I al cap de deu anys les obres sense acabar i aturades des de molt de temps i sense recursos per a finalitzar, de forma minímament digna i efectiva, la profunda remodelació de l’edifici.

Es torna a les institucions, a l’Ajuntament en concret,  a demanar nova ajuda, o sigui diners, per acabar d’una vegada les lamentablement famoses obres, això sí tenint ben clar que es demana ajut però no es vol renunciar ni a un milímetre de domini, propietat o ús, en benefici de tercers, que en aquest cas seria tota la ciutat ( bon exemple solidari ! ).

Es fàcil d’entendre que fer obres a casa nostra, pagant un altre i sense cap contrapartida no és ni freqüent, ni decent ni legal quan es fa amb diner públic. Però  -  allò del sentit comú -  des d’un bon començament del procés els responsables del Casino haurien d’haver negociat amb precisió els ajuts institucionals en base a cedir parcialment, temporalment, per un termini concret, etc - formules n’hi ha a dotzenes – la utilització de les instal·lacions una vegada operatives.

Ara resulta que hi ha uns socis – penso que no arriben a 20 i per tant no representen a ningú més que a ells mateixos – han engegat el discurs de la tradició democràtica, federal i republicana de l’entitat, que ningú nega. Però estem parlant de 1874 !. I ara sortirà en Sunyer i Capdevila, i la font del soc, i l’Adbò Terrades, i La Campana, i el senyor Pi i Margall, i la Gloriosa i la Constitució del 12. Fins la lògia  Luz hi pot sortir!

Soyons serieux. Els edificis, no tenen ni memòria ni ideologia. Això ho tenen els seus arxius, sobretot els seus dirigents, com tenen també  l’obligació imperativa de fer funcionar l’entitat i no tenir-la a precari més de deu anys.

La verdadera solució democràtica del Casino seria retornar als seus socis l’edifici renovat, que és el seu millor patrimoni, i la solidària actitud de cedir part de l’ús d’aquest edifici que hem pagat entre tots , per a que en gaudeixi tota la ciutat.

El contrari no és democràtic, és egoisme, és excloent i un tronat i decimonònic sentit de la propietat privada.

I deixem als republicans federals als llibres d’història !

CLAUDICAR

No fa massa dies en un mateix noticiari televisat i de forma consecutiva – potser fou casual – varen donar dues informacions no se si dir-ne contradictòries, però en tot cas dissonants i angunioses.

En la primera d’elles es comentava, aïradament,  la terrible situació de les dones musulmanes de la India  que poden ser repudiades pel sol fet que el marit pronunciï tres vegades seguides la paraula “divorci”. La separació és efectiva, sense compensació de cap tipus ni per la dona rebutjada ni pels fills. Naturalment un col·lectiu de dones d’aquell país, en aquesta situació, protestaven de l’evident injustícia del fet.

Tot seguint el reportatge es mostrava a un iman molt barbut i molt emprenyat que deia – suposem que el subtitulat era autèntic – que la llei musulmana era així, i que si no els agradava que marxessin del país o es fessin , textualment, jueus o cristians.  Una forma de diàleg molt respectuosa i ponderada, com es pot  veure.

La notícia que sortia a continuació ens mostrava la visita del president de l’Iran a Noruega. En la sessió de treball que es comentava , en una llarga taula seien a un costat la delegació iraní – tot homes – i a l’altra banda la delegació noruega, on hi havia dues senyores d’ulls blaus i amb una cara de dir-se Ingrid que no enganyava, amb el cap cobert per un mocador que els voltava el coll en el més pur estil magribí i que no cal que expliqui ja que només cal sortit per algun carrer de Figueres per a veure’n a dotzenes.

La reflexió és la següent: La democràtica Europa o occident en general,  ultra respectuosos  amb els drets humans condemnem, amb energia i indignació, la discriminació i injustícia que es comet amb les dones musulmanes hindús en base a uns preceptes religiosos medievals, masclistes i totalitaris. Per altra banda quan una delegació d’un país musulmà -  regits per idèntics preceptes ideològics medievals, masclistes, totalitaris  – ens visita, sobretot si tenen petroli, s’eliminen els brindis amb vi o begudes alcohòliques dels banquets oficials, les dones desapareixen de les recepcions i si és necessari es cobreixen el cap i el que sigui en base a una mal entesa cortesia.

Perdonin senyores Ingrids i compañía, si volem ser respectuosos amb els drets de les dones, amb els drets humans en general, (també els nostres), siguem-ho en totes dues avinenteses i no juguem la hipocresia de la doble moral, del políticament correcte i tota aquesta sèrie de mentides perverses que tant s‘estilen.

A vegades sota l’excusa d’una cortesia exquisida no s’hi amaga altra cosa que una covarda claudicació.

Lopez-Felip-Lopez. I espero que punt

Segueixo amb profunda i amarga tristesa la virulenta i incomprensible polèmica entre en Josep López de Lerma i l’alcaldessa de la meva ciutat, Marta Felip,  que llegeixo a les pàgines del Diari de Girona

No és això companys, no és això.

A n’en Josep López el conec de fa molts anys,  tot i que la nostra relació ha estat molt distant tant per la naturalesa de les seves responsabilitats polítiques com per la meva feina professional de peu pla, ja que el meu pas per la política fou fugaç. Ell en visqué tota la vida. Ens coneixem, però dels temps en que tot era il·lusió, entusiasme,  esperança i  no hi havia gaire res a repartir :  campanyes electorals, victòries a mitges, derrotes, aplecs a Santa Bàrbara de les Pruneres... convenciment profund de que era possible en democràcia  fer un país nou, on valgués la pena viure. Aquest era un slogan de Convergència quer en Josep segur que havia repetit a dotzenes de mítings. En aquelles èpoques, com els Jocs olímpics, es feien amics per sempre. Però....

No és això , companys , no és això.

 

A què ve ara aquest to dolgut, ferotge, sangonós , aquesta mossegada traïdora a la iugular de l’alcaldessa Felip ,  a qui no he de defensar perquè ho sap fer prou bé tota sola. Però és el to que em dol , és la ràbia , és la voluntat de ferir. La crítica, la democràcia, la convivència, la discrepància no és això, companys , no és això . Josep, ho saps prou bé . I també saps que no sóc dels qui volen repartit carnets de res ni a ningú. L’únic carnet que tinc és el de CDC i me’l varen donar l’any 1976 i encara el conservo, polsós, però el conservo.

 

El meu únic ex en política és el d’alcalde de Figueres, que recordo amb orgull. Per això em dol aquest ferotge atac a la Marta Felip  del que no n’arribo a capir ni la intencionalitat ni què el provoca. No crec que uns resultats electorals de fa dos anys - que reiteradament invoques - o haver trobat un sot a una vorera o una caca de gos a Figueres siguin raons suficients per a provocar tanta ira desmesurada i fins i tot grollera. Dona la sensació Josep, i ho dic des de l’afecte de vells companys de partit, que has perdut els papers, has equivocat les formes - un mestre no ho hauria de fer mai això - , sembla que amagues un ressentiment, un despit, un afany de revenja que potser un dia o altre ens hauràs d’explicar els simples espectadors d’aquest sainet trist, decepcionant, dolorós. T’agradaria que jo parles malament de Sant Feliu  i de com el menen ara ?

El viatge a la Xina ?  Mira,  jo tampoc l’entenc. Però tampoc entenc els que  fan els diputats per a controlar eleccions a Xile o a Singapur. Tanta moguda com hi ha ara als aeroports, tant de controls, tantes demores i el risc d’extraviar equipatges que hi ha... Però aquesta seria una qüestió menor.

Es el to, és l’acidesa, és la mala baba, és oblidar que tot el que has estat en política ho deus al mateix partit en què milita la Marta, encara que ara no en siguis militants. O la irritació ve d’aquí ?

No és això, companys, no és això.  

La ciutat de Tours i Balzac

 

He estat uns dies a la ciutat francesa de Tours, capital de la Turena i lloc on va néixer l’any 1799 l’excepcional - se li pot dir genial, desmesurat, grandiós, colossal ... mai serà exacte   -  escriptor Honoré de Balzac. I precisament m’ha sobtat  - sobretot conegut al tarannà francès procliu a la grandiloqüència - l’escassa presència del record de l’escriptor a la ciutat : un carreró petit, el nom d’un Lycée i uns rètols mal pintats a terra que marquen la ubicació o el pas d’alguns personatges balzaquians que l’autor va fer viure a Tours. La cada natal derruïda. Hi havia hagut a la ciutat una estàtua del novel·lista que fou destruïda pels alemanys durant la darrera guerra, estàtua que passats setanta anys ningú s’ha preocupat en recordar o en reivindicar-ne la reposició.

 

La Universitat de Tours, en canvi,  porta el nom i així ens recorda la figura de François Rabelais, un altre turenès il·lustre. Déu em guardi de suggerir  que potser Balzac seria més mereixedor d’aquest honor que l’il·lustre humanista i fabulador de Gargantúa i Pantagruel, però la descomunal figura de Balzac queda com amagada a la seva ciutat, essent immensa en la literatura francesa del XIX a la seva pròpia ciutat nadiua no li he sabut trobar prou present.

 

No cal fer memòria de l’atzarosa vida de l’escriptor eternament perseguit pels creditors, de la seva intensa vida amorosa, de la seva fabulosa capacitat creativa, conseqüència de la qual és la Còmedie humaine el gran retaule de la societat francesa del XIX acolorit amb la prosa brillant de Balzac. En les peces que el composen  s’hi descriuen situacions, ambients, personatges  i emocions tan vivament narrats que fan innecessaris la pintura o la fotografía.

 

A qui no se li han negat els ulls llegint Le père Goriot ? O no s’ha rebel·lat contra la roí avarícia  del pare d’Eugénie Grandet ? o s’ha dolgut de la pobresa vergonyant de la Cousine Bette ? I podríem fer més llarga la cita sempre amb una obra mestra com a referent.

Fou Balzac el novel·lista més gran del segle XIX ? Fer llista de prioritats i donar carnets d’excel·lència no és el meu ofici. Ja n’hi ha d’altres que ho fan i com que veig que sovint s’equivoquen, ho deixo aquí. En tot cas m’ha semblat que la talla literària indiscutiblement extraordinària de Balzac no es corresponia amb la poca devoció que la ciutat de Tours li professa.

 

Ara  es parla a Tours - no sense polèmica -  de canviar el nom de la avenue Nationale per  avenue Balzac, s’ha remogut la conveniència de refer el monument desaparegut - fins a Ucraïna hi ha un monument a Balzac !  - dedicar un  any a recordar vida i obra de l’escriptor. En tot cas cal esperar a l’any 2018 que deu ser any d’eleccions municipals a França. No ho sé, però m’ho imagino.

No em consola gens veure que hi ha altres ciutats que també son desmemoriades.  

TOTS (-1) PEL MUSEU DEL CIRC !

 

Em consta que el Festival de circ que fa uns anys s’organitza a Figueres obté un any i altre un bon èxit de públic. I jo me’n alegro sincerament ja que tot el que posa a la meva ciutat en alguna plana dels diaris - encara que no sigui la primera - em dóna satisfacció .
Sento menys entusiasme per la campanya que omple els balcons de la ciutat amb cartells  imperatius que ens conviden a estar “ tots pel  Museu del Circ !” ,  tot i que tothom és ben lliure de posar al seu balcó el rètol, el llençol o la bandera que li plagui. Decididament m’entren dubtes seriosos quan m’arriba a les mans un fulletó - qui el paga ? - en el que la casa Nouviles  sembla el lloc escollit per a la ubicació d’aquest hipotètic museu que no se sap qui visitarà. Qui l’ha triat aquest emplaçament ? amb quins arbitraris criteris s’ha llençat a questa proposta sobre paper imprès ? Com sempre despresa i amb una base - si és que n’hi ha - més que discutible.  A mi em sembla que els artesonats de la casa senyorial, les pintures dels sostres, els domassos de les  parets i la gran escalinata s’avenen poc amb els trapecis, els clowns, els funambulistes, els menjasabres o la dona barbuda. 
  

 Segonament  jo no sé si a Figueres li fa falta un altre museu quan encara no tenim ben resolta la relació amb el Museu més important de Figueres, (òbviament el Dalí) i l’altre Museu - el de l’Empordà - encara ens estem pensant què i com vol ser quan serà gran. L’únic que no presenta ni problemes d’identitat ni d’integració a la vida cultural de la ciutat és el Museu del Joguet.  Un nou museu ? Meditem-ho una mica
.
I que em perdonin  els redactors del fulletó de referència que sembla que vulguin atorgar carnets d’amat de Figueres només pels qui s’entusiasmen amb el projecte. Es pot estimar molt la ciutat i tenir seriosos dubtes sobre la conveniència del Museu del circ, la seva oportunitat, la seva ubicació i tota una altra sèrie de interrogants més ( manteniment, costos, obres d’adaptació, etc .)  Posar una carpa de circ en un jardí més o menys romàntic o com a mínim d’una casa del XIX possiblement és més que arriscat si no es vol qualificar  directament d’una frivolitat alarmant.

Hi ha un espai a la ciutat, totalment desaprofitat i que té forma de circ : l’antiga plaça de braus. No seria més coherent fer un circ estable - el nostre cirque d’hiver -  en aquell espai i utilitzar com espai museogràfic tot l’entorn de serveis que hi havia a la plaça ? Aquesta proposta sembla de certa racionalitat no pas fer malbé una casa com la Nouvilas . En aquesta mena d’errors la marxa enrere és molt difícil i mai satisfactòria del tot  ni per salvar el patrimoni ni per l’ús cultural de l’equipament que sigui.  Sala Edison, casa Fages, casa Empordà ..,. Com deia l’àvia a cada bugada hi perdem un llençol !