HALLOWEEN SAGNANT

 

Molt abans - localització temporal  ambigüa - en arribar aquestes diades es celebrava la festa de Tots Sants i l’endemà, dia 2 de novembre, l’Església commemorava els Fidels Difunts, que se’n deia. Eren celebracions de tipus religiós, amb visita als cementiris,  misses de sufragi, absoltes i rèquiems a desdir. A nivell popular aquestes festes eren l’ocasió per fer la castanyada - menjar castanyes torrades i vi dolç - menjar panellets i potser algun moniato d’aquells que no eren de color ataronjat si no grocs i dolços. I para de comptar.

Avui, no cal dir, les misses i els sufragis passen alts i la gent, capellans inclosos,  no està per massa absoltes. Arriba primer de novembre i s’ha de celebrar arreu - des de llars d’infants a discoteques -  una cosa estranya i macabra vinguda d’ EE.UU. que es diu Halloween i que sembla que no és altra copsa que el dia del terror i de la por. Les disfresses habituals son els esquelets, la mort amb la seva dalla, els dràcules sangonosos, les bruixes d’urpes esmolades i com a terror més  innocent les carbasses que simulen un rostre, amb una espelma dins.

 

La darrera moda, per a provocar terror autèntic, és la del pallasso assassí. El “model” és un monstruós personatge que feia de pallasso en festes i celebracions i que de passada fou l’autor de més de trenta assassinats, abusos a menors i tot un seguit de maldats diverses a quina més repugnant. El personatge  diabòlic es digué John W.Garcy, amb nom artístic “el pallasso Pogo”, que acabà sentenciat a mort i executat l’any 1994.

Enguany aquesta ha estat la disfressa predilecta i la conducta terrorífica a imitar - de broma, està clar -  és la del tenebrós personatge. Caretes de clown regalimant sang, ganivets, masses, cordes i martells. Instruments de tortura diversos i armes mortals de tota mena.

En alguns llocs algunes persones - segurament d’intel·ligència curta i escassa capacitat de discriminar - s’han pres tan seriosament el paper que amb atacs no fingits han causat el terror a la població fins el punt que la policia de diversos llocs d’Espanya, Alemanya, França i sobretot Estats Units han defensat la prohibició d’aquesta disfressa.  

Això és una diversió ? causar el pànic, terroritzar a la gent, imitar a un assassí esclau de les pitjors patologies. Aquest és l’innocent passatemps que oferim als nostres infants i al nostre jovent ?  A un li trontolla el cervell en veure la inconsciència amb que la publicitat, la premsa, l’escola, pares, centres de tota mena promouen la celebració de la festa del terror, avui  simbolitzada pel “pallasso assassí”. A les llars d’infants, a les aules de pàrvuls,  ja s’esforcen,  ja,  en fer la castanyada i a fabricar panellets, només comestibles amb amor de pares o d’avis, però el detestable “halloween” és arreu i ho contamina tot.

Ja ho sé que reivindicar el model ètic i de comportament, de bondat i de ingenuïtat, de sensibilitat i tendresa  dels contes de Perrault, d’Andersen, dels germans Grimm, la Heidi, l’Alícia, en Folch i Torres i tants d’altres autors,  potser està fora del temps. Però....

Però entre el “pallasso assassí” que s’aplaudeix i la pobra Caputxeta vermella, indiscutiblement em quedo amb aquesta. El vermell de la caputxeta és molt millor que el vermell de la sang.

 

COMMEMORACIO DE CERVANTES

El divendres passat dia 28 d’octubre – tres actes culturals a Figueres a la mateixa hora i  amb idèntic públic potencial – es va celebrar a la sala petita de la Cate una interessant conferència  dins la programació d’una sèrie de jornades dedicades a commemorar els 400 anys de la mort de Miquel de Cervantes. La sala era plena , a vessar.

La coordinació i impuls d’aquestes jornades surten de la frenètica activitat  d’aquest stajanovista de la cultura que és en Joan Manuel Soldevilla, la signatura del qual garanteix la solidesa i serietat de les activitats que promou. Dit això, la conferència fresca, alegre, divertida, teatral,  la dictava la professora  de la UB Rosa Navarro, especialista en literatura espanyola del segle d’or i casualment ex alumna de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. El retorn de la Dra. Navarro a la ciutat on va viure alguns anys de joventut no pogué ser més oportú,  brillant ni aplaudit.

El títol de la conferència era “Cervantes y los trucos de las novelas policiacas”, un pretext com un altre per a desgranar el seu ampli coneixement de l’obra cervantina i endinsar-nos en un parell o tres de les “Novelas ejemplares”, obres que a mi personalment – i modestament – em resulten divertides , de lectura fàcil i produeixen una immersió plaent a una època, un idioma i un ambient llunyans en el temps i en l’espai. Gran literatura de petit format.

La Rosa Navarro va fer una exposició brillant, va parlar del Gran Capitan, del rei Catòlic, de Lope , d’Igualada, del Tirant i del Quixot. Va fer cites cultes i evocà anècdotes de tota una carrera lliurada sense reserves a la literatura castellana del segle XVII. Ho feu, en ocasions amb cert histrionisme, sempre amb atractiu i obviament en un perfecte castellà.

Com deia la sala estava plena a vessar i el púiblic bocabadat. Fins l’alcaldessa i el regidor de cultura eren a primera fila. Qui hi faltava ? Doncs per a mi hi faltaven els regidors de “Ciudadanos”, els votants i simpatitzants d’aquest partit pervers i mentider, d’ADN anticatalà,   que predica que a Catalunya hi ha persecució del castellà, que a Catalunya es discrimina la llengua castellana, que a Catalunya es fomenta l’odi a tot el que és espanyol, que a Catalunya l’idioma de Cervantes s’està perdent sense remei per la pèrfida política d’immersió, per l’actuació malèvola de la Generalitat i per la tossuderia dels catalans en voler parlar el seu propi idioma. ( Voy con escolta porque ya se sabe qué passa en Cataluña, Arrimadas dixit, amb to de llet agra)

Abans de difamar, d’insultar, de mentir insidiosament senyors de Ciudadanos quan a Figueres o a algun altre indret de Catalunya es faci un acte d’homenatge a Cervantes primer de tot hi assisteixin – si tenen nivell per entendre’l – i després mirin l’assistència, vegin les sales plenes i a la fi, si tenen vergonya, callin.

Això és el que passa a Catalunya !   

 

 

MEMORIES D'EN FOIX

 

No sé si en uns moments en que la corrupció dels polítics, sobretot del PP, ha arribat a uns nivells d’escàndol còsmic i un dels símbols del tràfec d’influències, el nepotisme i el tracte de favor ha estat precisament  “la porta giratòria” - sortir d’un càrrec per ocupar una canongia millor -, no sé si titular així un llibre de memòries d’un periodista  és un encert, és oportunisme o és irònica sornegueria.

També és veritat que en aquest relat d’en Lluis Foix, ens  explica que entra per “aquella porta giratòria” del carrer Pelai com a becari i en surt redactor, entra redactor i en surt corresponsal, entra corresponsal i en surt sots director, entra sots director i en surt director.  I així en diverses ocasions i amb diverses responsabilitats .

En tot cas l’interès del llibre rau en la trajectòria d’un periodista de La Vanguardia que explica com era la redacció d’aquell gran diari a mitjans del segle XX fins al trasllat a les noves instal·lacions. Destriant tot el que de autojustificació tenen totes les memòries, jo diria que aquesta obra de Foix completa, potser sense voler-ho - o potser a plena consciència - una trilogia que estaria formada per Servitud de Joan Puig i Ferrater , La Historia de La Vanguardia de Gaziel i que clouria el llibre que comentem.

El llibre de Puig i Ferrater, de forma novel·lada, explica amb colors vius el que era la tenebrosa redacció del diari barceloní - sense dir-ne el nom- a inicis de segle. Les enveges i misèries, les feines rutinàries i poc creatives, la constant actitud servil dels redactors en front la propietat. Un periodisme sense grandesa, sense atractiu, miserable,  sense realització,  que acaba en un dolorós  fracàs personal.
 

La Historia de La Vanguardia de Gaziel, en seu moment editada per les Edicions Catalanes de Paris el 1971 i recentment  reeditat  aquí, és un llibret escrit des del dolor, des del despit, potser des de l’amargor de l’exili. Segur. Gaziel que no fou ben tractat pel diari - per dir-ho així  d’impersonal - es mostra sarcàstic, cruel i incisiu amb la propietat d’aquell gran rotatiu, tot i que al marge de la crítica als “amos” , es descriu el que fou la redacció en uns anys especialment conflictius, igualment amb les intrigues, conspiracions i deslleialtats pròpies de totes les lluites pel poder. Cal justificar una mica Gaziel recordant que l’amo del diari va declarar en tres ocasions contra ell en el judici de responsabilitats polítiques el 1939.

El llibre de Foix descriu la vella (1967) redacció  de La Vanguardia, ens explica la seva trajectòria personal , cita repetidament “la propietat” -  es veu que en aquest mitjà és element decisiu- sempre de forma respectuosa i positiva  ( Foix encara està en l’òrbita del diari) i acaba amb el relat de les èpoques de corresponsal, molt interessant, amb anècdotes curioses i altres episodis amb ribets èpics plausibles. No en va el corresponsal de guerra és una de les professions més arriscades del món.

La descripció de Foix és la de La Vanguardia - sempre ambigua -  que hem viscut i els noms que hem llegit : Santiago Nadal, Jaime Arias, Tomas Alcoverro, Augusto Assia, Lluís Permanyer,  el nefast Luis de Galinsoga. I entre mig algun conegut com Albert Manén, Manuel Ibàñez Escofet o Joaquim Escudero.

Aquest és el valor afegit del llibre: descriu La Vanguardia del nostre temps .

Del meu, vull dir.  

LLIBERTAT DE DIACRITIC

Un, que va balbucejar les beceroles al col·legi dels “hermanos” a mitjans dels anys quaranta del segle XX, no cal que pregoni que el català llegit i escrit l’aprengué tard i malament, prim de sintaxi, prim d’ortografia i no al dir que encara més prim de semàntica i morfologia, que sembla que son les parts més consistents  de la ciència gramatical.

 

Però ara, de cop i volta, quan l’Institut d’Estudis Catalans i la seva secció Filològica pretén reduir el nombre d’accents diacrítics emprats en català,  passant de 150 a 14  - és una retallada molt més important que la de sanitat i ensenyament juntes ! -  un es comença a preocupar i s’adona que Omnium Cultural potser ha estat massa pel procés - no cal dir res més , el procés - i poc per vetllar la llengua i controlar una miqueta els arguments que dóna ( o dona)  IEC per aquesta supressió, alguns dels quals son purament retòrics, filosòfics o poc entenedors  i per tant , per a mi, poc consistents.

Obviament no entraré en cap mena de consideració filològica ni gramatical, ni res de tot això tan elevat del que no hi entenc res, però em fa gràcia que un dels accents que s’ha mantingut és el de la paraula deu(10) i Déu que queden perfectament diferenciades per l’ús de la majúscula, com ha de ser. Però això tampoc es porta.

La polèmica ha esclatat. El propi president de la Generalitat  ( Ostia !)  ha dit que és un error ( encara que és una autoritat política, no gramatical) i altres instancies solvents científicament també s’han pronunciat calorosament al respecte. A mi modestament  em fa l’efecte que o bé és una qüestió de moda entre els filòlegs del món o bé és una concessió al nou llenguatge (!) dels mòbils i tablets que no estan per accents ni petiteses d’aquestes.

En ambdós casos em sembla una frivolitat que es tracti la gramàtica de la nostra torturada llengua com si fos un estampat de temporada o el llarg de la faldilla o bé usant el pretext de facilitar l’aprenentatge i l’únic que es fa és facilitar la destrossa sistemàtica de la llengua en els missatges xifrats que suposadament en català intercanvien molts de joves amb el mòbil.

És curiós, no obstant, que entre tanta ignorància idiomàtica com hi ha en aquest món, el tema dels accents diacrítics hagi aixecat un a polseguera mediàtica tan considerable. Contraris i partidaris  d’aquests petits accents - que ben mirat no son casi res - bescanvien paraules gruixudes, s’apassionen com en un derby i estan disposats a donar la sang per mantenir - o per suprimir - aquesta ratlleta minúscula de tinta  sobre un mot, argumentat que la identitat de la llengua, del país, de la Catalunya gran, rau precisament en aquesta ratlleta.   

Jo sense cap argument filològic, sense cap coneixement de gramàtica, sense cap mena d’autoritat,  sóc crític amb la supressió dels diacrítics,  que a mi no em feien cap nosa, i proposo una solució, com fan alguns partits polítics, aconsellaria que IEC donés llibertat  de diacrític .

I tots contents.

ESTRELLES ACOMPLEXADES

 

Potser ho he dit en algun altre lloc però em compto entre els milers de persones que inicialment - moment imprecís - ens refiàvem del criteri i la selecció que feia la Guia Michelin de restaurants i hotels, però poc a poc he anat perdent la fe en aquest llibret vermell, ara ja molt gruixut, que solia ser consultat amb una devoció similar a  la que la progressia consultava el llibre vermell de Mao. I la més exquisida, l’ elit gauchista, compatibilitzava la consulta dels dos llibrets vermells justificant-ho  amb un discurs de coherència dubtosa.

 

Darrerament per a orientar-me una mica sobre establiments de la ciutat de Paris - és molt gran Paris! - he consultat una edició relativament recent d’aquella guia ( 2014) hi he pogut comprovar la cura que tenen els il·lustres inspectors de la casa en classificar els restaurants per nivell d’excel·lència (una, dues o tres  estrelles), però igualment pel tipus de cuina que practiquen o ofereixen.

Així he vist que hi ha a la “ ville lumière” - sobrenom que potser va merèixer al segle XVII però que potser avui no li escau del tot - nou restaurants de 3 estrelles, catorze de dues i setanta-un distingits amb una estrella, més desitjada que les del firmament. Total noranta quatre restaurants estrellats. Anant a veure la rigorosa classificació per tipus de cuina - hi ha classificacions per a tots els gustos, preu, ubicació, dies d’obertura, oberts després d’espectacles, etc. - m’ha encuriosit veure quants establiments eren considerats conreadors de la cuina tradicional,  ja que si un va a Paris té, o hauria de tenir,  un interès relatiu en visitar un restaurant tailandès o xilè ja que potser és millor anar-hi a Bangkok o a Santiago.  He pogut comptar a la guia cent seixanta restaurants de cuina tradicional i , oh sorpresa !  entre tots aquests tan sols un estava distingit amb una trista estrella. De vint-i-vuit japonesos, tres eren estrellats i la resta de rutilants condecoracions, 90 exactament, es repartien entre restaurants que oferien una cuina denominada per la guia “moderna” i  “creativa”  mots d’una ambigüitat considerable.

No hi ha en tot Paris algú que faci un ris de veau a la crème, un boeuf a la mode, une sole meunière, un coq au vin, un souflé au vieux comté, un canard a la sang,  unes ecrevises a la nage, uns rognons de veau a la moutarde, un caneton a la rouannaise, un homard breton, una poularde de Bresse demi-deuil, une selle de chevreuil grand veneur,  etc, etc. que mereixi encara que sigui una solitària i rutilant estrella de la Michelin ?

Em fa l’efecte que els assenyats inspectors de la guia els ha entrat un fulminant atac de pànic de semblar antiquats, massa clàssics, potser passats de moda, fins i tot una mica carques. Podria ser que aquesta por cerval i incontrolada els hagi entrat a l’empresa que any darrera any ha anat incrementat la tirada i la venda del llibret vermell en qüestió i per tant calia seguir la moda, anar cap on bufa el vent de les escumes, les flors i violes, les racions minimalistes, les boletes que esclaten,  les algues de nom llatí,  les decoracions exquisides, les químiques del nitrogen, dels alginats, del gas carbònic,  de les coccions al buit i a baixa pressió.

Benvinguda la innovació, però - ho deien els clàssics com Aristòtil - la virtut es troba en el just punt mitjà. No 1 a 90

Vaig acabar anar  al barri llatí on al bistro Allard ens vàrem menjar un ànec amb olives amb un Mercurey del 2012

valor relatiu de les signatures

Abans - terme sempre imprecís - en temps de la dictadura - període precís a més no poder - ens havíem atipat de signar qualsevol cosa que se’ns posés al davant : abolició de la pena de mort, indults pels presos polítics, reincorporació a la càtedra d’en Tierno i de l’Araguren, supressió del TOP, retolació catalana dels carrers, llibertat de sindicació, fora llei de premsa,  ensenyament del català i tot el que calgués . Alguna vegada - poques - servia de quelcom , d’altres no servia per a res.

En qualsevol cas la recollida de signatures era un procediment succedani de les eleccions o consultes populars que mai es feien. La veu dels ciutadans s’havia de fer sentir d’aquesta irregular manera perquè no estaven establerts els canals democràtics adients en un sistema que no reconeixia el que s’entén per drets fonamentals.

En un estat de dret, en una democràcia formal - per imperfecta que sigui - el sistema de recollida de signatures ha de ser - hauria de ser  - un fet excepcional ja que la ciutadania té els seus representants que bé o malament representen la voluntat del poble sobirà davant els òrgans de govern. Per tant,  poca broma amb les recollides de signatures que a vegades es fan de forma irreflexiva i amb un punt de frivolitat sense sospesar les conseqüències. Què s’hi perd per posar una signatura a sota una petició ? Res de res, ni costa un duro i et treus un compromís del davant. Quedes bé amb algú. Abans al menys t’hi jugaves una possible sanció, una bronca o una visita del comissario de la politico-social.

Aquesta reflexió ve a tomb en llegir la noticia de que s’han recollit 6.000 signatures a favor del Museu del Circ a Figueres. Sembla que els grans impulsors de la campanya son Comerç de Figueres, agrupació que és de suposar que a més de les signatures no posarà ni un sol duro en la realització d’ aquest hipotètic museu que de fer-se costarà,  un dineral autèntic als ciutadans figuerencs.

Jo em pregunto, és lícit aquest mitjà - sense valor legal -  de pressionar a l’ajuntament quan hi ha representants de tots els colors polítics en el consistori ? No es signa amb una admirable frivolitat quan es demana una cosa que personalment no et costa res ?  Es suficient tenir una bona colla d’amics i un altra colla de ingenus desinformats que signin el que calgui perquè es doni el nom d’un carrer a un determinat personatge, a un centre docent, a un CAP,  una recompensa, un lloc de treball, una gratificació, un trasllat... Que de tot hi ha hagut.

Menys signatures i més debats rigorosos sobre els temes importants per a la ciutat i en el marc institucional que li pertoca. I que decideixi qui ha de decidir

Deixar-se convèncer per la pressió desmesurada de signatures ha fet cometre més d’una equivocació aquí i arreu

CASES NATALS

Tinc una certa dèria en visitar cases natals de músics, pintors , escriptors, artistes en general, dèria que no deixa de ser una forma qualsevol de mitomanía, poc oportuna avui per un figuerenc si ens  referim a la casa on nasqué Salvador Dalí, que em penso  no podré visitar mai en un muntatge  digne, de  contingut sòlid , didáctic i atractiu. I em temo molt que sé  de qui o a  quina mena de tossuderia es deurà.

Fa pocs dies i en el transcurs d'un petit viatge fet en companyia de bons amics, he tingut ocasió de visitar dues cases d'aquesta mena i que son  exemples  de concepcions totalment  oposades. Al menys tal com jo  entenc aquest tipus de bé cultural - no sé ben bé com definir-ho -  que no deixa de ser una visió molt personal.

A Besançon vaig visitar la casa  on nasqué el 1802 Victor Hugo. Una gran placa de bronze ho recorda a la façana d'un edifici una mica neutre, dins una plaça igualment impersonal que l'unic destacable que presenta és que  fou igualment el lloc on nasqueren els germans Lumière i també hi visqué Gustave Courbet. En realitat, Hugo infant hi visqué molt pocs mesos ja que el seu pare militar fou destinat a un altre lloc poc després del neixement. Hugo, em sembla, no tornà mai més a Besançon,  clàssica  ciutat mitjana de provincies a França.

La casa, refeta i arranjada fou oberta al public el 2013 igual que la farmàcia Baratta que ocupava els baixos de l'edifici al segle XIX . A la casa natal s'ha pretès fer una mena de museu practicament sense contingut, refiant-se de les noves tecnologies. Tot és virtual. Projeccions, imatges, sons, músiques que ens recorden el pensament polític de Hugo, cites sobre la llibertat,  pensaments, frases, ideals solemnes projectats sobre la paret nua. Decepcionant. Per a mi la veritable casa de Victor Hugo que cal visitar  és la que es troba a la place des Vosges a Paris, una mica tenebrosa i de decoració exótica i barroca però que traspua una personalitat i una época.

La segona casa que vaig visitar , a la riba del Rhin, a la ciutat de Bonn, ex capital d'aquell país que se'n digué Alemanya Federal, fou la casa on va néixer i visqué la seva primera infància Ludwig van Beethoven, un dels més grans músics de tots els temps. La casa actual que obviament des de  1770, any del neixement del geni, ha passat  entrebancs i perills de tota mena fins que, a punt de ser derruïda,  fou adquirida per un grup de ciutadans de Bonn el 1889,  varen adquirir els dos edificis que formen l'actual conjunt arquitectònic, el varen restaurar fins arribar al dia d'avui que aquest museu conté la major quantitat de documentació sobre Beethoven que hi ha al món : des de la partida de baptisme fins a primeres edicions de les seves obres, plans de Bon i Viena  de l'època, partitures, retrats familiars, instruments  i un llarguíssim etc, que fan una visita realment apassionant. En vaig sortir entusiasmat.

La meva reflexió és que per magnífica que sigui la casa de Beethoven , per ben muntada i conservada, per dens que sigui el seu contingut documental i històric això no supleix el que jo vagi a sentír un concert  on s'interpreten les magnifiques sonates per a piano, les simfonies o els quartets del gran músic de Bonn..

Temèr que una casa natal ben muntada pot desviar l'interès per l'obra de l'artista és no entendre gaire res i d'una miopia considerable que fa poc favor a una ciutat.