PUTURRÜ DE FUÂ

 Uns dies abans de Nadal  vaig anar a un comerç on venien torrons - que no és el mateix que anar al torronaire o al “jijonero” - i m’oferiren de tastar “torrons” de papaia, de fruits vermells, de mango i pacanes, de cabell d’àngel,  de festucs i per acabar el  autodenominat “torró de gin tònic”. Vaig quedar uns segons en suspens - esbalaït i bocabadat - i al final vaig refusar per precaució i precisament perquè m’agraden els torrons i m’agrada , de tant en tant, un bon gin-tònic clàssic (sense canyella, ni pebre, ni claus d’espècie) .

A aquest senyor ( o tio,  que és el que s’estila) no li agraden les coses noves ( ara es diu novedoses), els experiments, la innovació, la creativitat, el risc d’inventar, l’enginy fèrtil... Aquest tio no és  vintage, directament és una peça de museu arqueològic o potser paleontològic, pensarà algú.

Potser sí o potser no. L’esperit innovador, el neguit investigador, el desig de progrés han fet moure la humanitat i ho sé prou, ara bé  la innovació ha de tenir una justificació, la recerca un objectiu, la creació un sentit. Barrejar coses diverses a l'atzar, inventar denominacions estranyes, intentar fer semblar una cosa  el que no és,  condueix sovint a l’extravagància , a l’equivoc o a l’engany.

I precisament és això el que no m’agrada i el que vull evitar - testimonialment, està clar - és la confusió, el magma, el tot s’hi val, el desori, l’olla, la poca imaginació disfressada de gran imaginació, la por de no ser “modern”, l’snobisme revestit de progressia ... que de  tot hi ha.

Aquell home primitiu que, un cop inventada la roda, per innovar, per a ser diferent, va proposar la roda quadrada fou la riota de tot el clan o de la tribu. Perquè la roda és l’arquetip de l’enginy humà, és la figura perfectament harmònica i útil i per això fou la base del progrés tecnològic de la humanitat i encara dura.

Inventar extravagàncies, per a mi, no porta enlloc. No dubto que aquell dolç a base de ginebra, llimona i que se jo, fos un bon dolç un bon pastís, un excel·lent postres però no era un torró. Com no hi ha gazpacho de garotes, ni suquet de cua de bou, ni tots els pastissos de poma son Tatin, ni el bacallà a la llauna és tot el bacallà que es fa amb una llauna, ni un filet és un tros de culata mal tallat, ni el caviar es fa amb albergínia, ni la pizza és de foie-gras, ni els blinis es fan amb remolatxa i així podríem anar seguint.

La còpia, el plagi,  és un delicte. La manca d’imaginació és una pobresa com una altra. A mi em fa mal a les orelles cada vegada que sento  que hi ha un conjunt de musica pop - molt respectable - però que ha tingut la gosadia de dir-se “Els amics de les arts” de similitud fonètica quasi idèntica amb “L’amic de les arts” la famosa revista literària i artística d’avantguarda que aparegué a Sitges entre el 1926 i el 29 feta per personatges com Dalí, Lluis Montanyà, Sebastià Gasch, etc. Ho sento però em sona malament.

Com em sona malament “torró” de gin tònic” perquè els mots serveixen per entendre’ns i per aquest camí no sabrem ni el que és un torró, ni un filet ni  una escudella... ni un gin-tònic.

No sé perquè he recordat uns versos de l’Espriu - tant auster, ell - a “La  pell de brau” :

                   Et decandeixes
                   mentre vas engreixant
                   el lladre que venia
                   falsetats.

UN LLIBROT I UN LLIBRET

Res millor per acabar l’any que parlar de dos llibres recents, fets a casa per gent de casa . Dos llibres - el superlatiu i el diminutiu del títol fan referència a la mida i pes, no al contingut - que tant un com l’altre no son res més, ni res menys,  que un passeig, un recorregut curiós per indrets que a voltes ens pensem que coneixem i , vistos així, ens son atractivament  desconeguts.

 

El llibre gros, es titula “Paisatge magalític de l’Alt Empordà” i bàsicament és un recull extraordinari d’excel·lents fotografies de Jordi Meli - Jordi Casals, Meli Jr. - dels  monuments megalítics de la nostra comarca. Fotografies bellísimes, impressionats, d’un impacte tant gran que et fan entendre el que és la cultura de la pedra, el simbolisme obscur d’aquests monuments, la màgia indiscutible d’aquestes arquitectures primitives.

La pedra queda ben incrustada en el paisatge empordanès i de tant en tant el contrapunt d’una humil botànica fotografiada amb saviesa dona una mica de vida a aquesta explosió mineral que se’ns mostra.

A tanta imatge gegantina Francesc  Cruanyes hi posa la música d’una prosa delicada i  poètica que descriu l’Empordà a través del conte d’Urc l’home que va néixer nòmada i va voler morir-se a l’Empordà, més o menys cap allà el neolític. La història d’Urc, que tant bé explica el Cruanyes imaginatiu i creador,  m’ha recordat el que deia sovint el mestre de periodistes i bon amic  que fou Manuel Ibàñez Escofet: Un és del lloc que tria per morir. I ell - igual que l’Urc de la història - va triar Capmany que és terra de dòlmens i de menhirs, de vinyes ufanoses i estepa aspra.

 

El llibret és el relat de la passejada que Joan Manuel Soldevilla fa per la Barcelona que es relata a “Don Quijote” i que amb gran fantasia va il·lustrar Gustavo Doré. Molta gent sap i cita allò de Barcelona archivo de la  cortesia, encara que l’elogi és molt més llarg  albergue de los extranjeros,, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades,  y en sitio y en belleza, unica. L’autor, - l’estudiós - passeja, el dia de Santa Creu,  per la Barcelona que suposadament va veure Don Quijote :  el portal de mar, el carrer del Call, el carrer Ample, el carreró de Perot lo lladre, el carrer Montcada on amb imaginació potser Don Quijote fou presentat a algun senyor d’aquells palaus gòtics que s’hi alcen.

 

Però enmig de la passejada sorgeix el dubte, Cervantes coneixia Barcelona ? hi va estar alguna vegada ? perquè aquest interès insistent en descriure els dies d’estada de Don Quijote a la capital catalana ? Tot aquest enigma - que queda en enigma - serveix a Joan Manuel Soldevilla per a bastir una hipòtesi,  o diverses,  mentre recorre els carrers entre emocionat i escèptic. Quina passejada més atractiva ! Quina forma més civilitzada de commemorar el IV centenari de Cervantes ! Fan venir ganes d’agafar La Regenta i anar a passejar per Oviedo o Les il·lusions perdudes i fer els recorreguts parisencs de Lucien de Rubenpré que tant minuciosament descriu Balzac.

La passejada de Soldevilla  - cervantí i tintinòleg -  ha florit en un  petit llibre intel·ligent, amè i instructiu - paraula que sona passada de moda - però que li dona un valor afegit entre tanta lletra impresa inútil.

I la traca final : l’epíleg, on Joan Manuel Soldevilla, amb entusiasme no sense fonaments, afirma que Miguel de Cervantes que retornava de la guerra com un heroi,  abans de caure presoner dels pirates argelins, el darrer paisatge que va veure com a home lliure, fou la costa empordanesa, Cadaqués, la badia de Roses, Montgó, Begur, Llafranc....Llàstima que l’Alexandre Deulofeu ja no hi sigui perquè  ben segur donaria suport incondicional a la hipòtesi.

LA NADALA

 

Això de les felicitacions de Nadal s’ha acabat. Ja no es reben aquelles magnífiques reproduccions en forma de “christmas”  de la Madonna del coniglio de Tiziano, ni aquella sumptuosa Adoració dels tres Reis de Rubens  o el Naixement de Tintoretto, amb les quals els amics  de bon gust ens desitjaven bones festes nadalenques. Ara, a tot estirar,  algú t’envia un WhatsApp que s’acaba amb aquella cara rodona de xinès gras llençant uns petonets virtuals que fan una mica d’angúnia perquè hom els imagina llefiscosos i falsos. Altres s’acaben amb una mà amb el polze enlaire que no interpreto prou bé si és graciós o insultant. Sempre en venen ganes de respondre amb la icona de la botifarra catalana clàssica amb cordill i tot.

Malgrat aquesta penúria, per aquestes diades, puntualment des de l’any 1970 rebo amb goig la Nadala que inicialment fou d’en Lluís Carulla i la seva muller i actualment edita la “Fundació Lluís Carulla”. Enguany s’arriba al número 50 d’aquesta publicació, un llibret d’acurada presentació,  tema monogràfic i de contingut cultural sòlid i que ha tingut l’encert al llarg d’aquest temps de tractar temes d’un interès real pel país.

És difícil fer una tria però la “nadala”  amb motiu de centenaris o efemèrides similars ha fet monogràfics sobre Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Pau Casals, Pompeu Fabra entre d’altres igualment  importants i en alguns casos poc reconeguts  com pot ser el cas de Folch i Torres o Apel·les Mestres. Pel que fa a temes d’evident arrelament al país ha dedicat publicacions a “L’excursionisme a Catalunya”, “l’Institut d’Estudis Catalans”, “La Renaixença”,  “L’exposició de 1888”, “El teatre a Catalunya en el centenari de Josep Mª de Sagarra” o “La primera revolució industrial a Catalunya” . El conjunt de les cinquanta Nadales avui constitueix una petita gran enciclopèdia dels temes i d’alguns dels personatges que han construït el país i que li han donat una projecció cultural indiscutible.

 

És el cas del savi que s’estudia a la nadala d’enguany : Ramon Llull. Personatge de dimensions inabastables, teòleg, filòsof, pensador, místic, fabulador i poeta, que creà la seva extensa obra en bona part en català, usant per primera vegada  a la història una llengua vulgar per parlar de ciència, teologia i filosofia,  temes que a l’època tan sols podien tractar-se en llatí. La seva fama traspassà llargament les nostres fronteres. No cal que l’expliquem.

 O potser sí que cal  ? 

 

Des de l’any 2000 fins el 2015, en els exàmens de selectivitat convocatòries de juny i setembre, amb dues opcions a cada una ( 64 textos en total ) en la temàtica de Història de la Filosofia, quantes vegades ha sortit algun text de Ramon Llull ? Cap, ni una. Contra 14 Descartes, 11 Plató i 9 Nietzsche. Son els plans d’estudi que no contemplen Llull ? Es poca imaginació dels examinadors ? Es que ....?

         Tornem a la Nadala de la Fundació Carulla que mereix totes les felicitacions i aplaudiments ja que les aportacions que rep en concepte d’aquesta publicació per part dels receptors serveixen per a mantenir els Premis Baldiri Reixac i ajudar altres projectes pedagògics en favor de l’escola catalana. També es vincula amb l’Editorial Barcino, premis de reconeixement cívic o iniciatives culturals com el Museu de la Vida Rural.

La Nadala des dels seus inicis ha augmentat la tirada d’una forma exponencial i també les aportacions  que  ajuden a finançar aquestes activitats - la dotació dels Premis Reixac arriba aquest any a 101.000 euros -  .  Avui la Fundació que li dona vida és una prova més  de que aquest país  ( que és també de peatge) l’han fet i l’han mantingut la gent que han entès que estimar Catalunya no és més que un compromís i un  acte de servei.

QUI ES BRUSEL·LES ?

A rel de les darreres eleccions a alguns països europeus he sentit reiteradament la frase “Brusel·les està inquieta pel fracàs de Renzi” , “Brusel·les respira tranquil·la després dels resultats d’Austria” , “Brusel·les preocupada per com es produirà el Brexit”. Jo pregunto , qui carai és Brusel·les ? És el manneken pis  o la grand place ? Segur que no.   Per ventura és la senyora Merkel que és qui mana de debò ? Son aquells personatges sinistres que els diuen els homes vestits de negre que van pels països PIGS a renyar si no fan els deures o a posar-los les multes o a cobrar els endarreriments com si fossin “ el cobrador del frac”? Som els Comissaris aquests que surten a la tele  fent declaracions de mal entendre ?

Jo voldria  saber qui és aquesta Brusel·les que s’inquieta, es tranquil·litza o es preocupa. Potser son els 751 eurodiputats que veuen la cadira tremolant sota els seu il·lustre trasero ? o els 48.000 funcionaris - xifra aproximada perquè és impossible saber-la  realment - , aquests sí realment preocupats perquè la nòmina perilla si el tinglado no acaba d’anar bé, que no hi va.  No crec que siguin els 4.300 traductors , 4.300 !  que la UE té en nòmina en una parlament en què tothom parla o hauria de saber parlar anglès o francès... No, aquest exèrcit de traductors no son Brusel·les però també neguitegen si el pensament antieuropeista s’estén.

Qui és Brusel·les ? Certament que ni tu ni jo. I aquí rau un dels grans problemes. Per culpa dels Estats membres la major part dels ciutadans europeus no sent Europa com a cosa pròpia i quan sent a dir  que Brusel·les està inquieta , no sap a on mirar ni qui realment és Brusel·les i si s’acaba convencent que és aquesta brutal disbauxa de funcionaris, polítics, gabinets, comissions, dietes, trasllats, oficines i seus - Bruse·les i Estrasburg - el seu hipotètic entusiasme europeista se’n va en orris.

Europa, la Unió Europea no viu un dels seus millors moments sobretot perquè al marge d’aquesta gran disbauxa que citem , és la gran ineficàcia que ha demostrat en la crisi dels refugiats i en les polítiques d’immigració, en la covardia de no admetre les seves arrels històriques i de pensament, en la suïcida política d’integració de països que ni políticament ni econòmicament reunien les condicions per a formar part de la UE, en l’escassa fermesa per a fer renunciar els estats, a totes, o a part de les seves competències fonamentals per a cedir-les a Europa. Shengen uns si i altres no, moneda un si altres no, antiterrorisme uns si altres no... Dona una mica una sensació d’olla,.

No està preocupada Brusel·les (?) per tot això ?

La idea d’Europa unida a molts, de jove ens havia seduït -  en una època que era moda  ser  antiamericà -, després ho havíem fonamentat no amb emocions si no amb lectures des de Zweig fins a les declaracions de Schumann o Jean Monnet. On son aquelles paraules d’aquest darrer dient que les nacions europees havien de renunciar a part de la seva sobirania per esdevenir una veritable federació ?

Qui és Brusel·les ? Es difícil de respondre. I això no em fa un euroescèptic, em fa un eurocrític.

BLACK FRIDAY

 

Sembla que avui és un especialíssim dia que s’anomena en  anglès-americà “Black Friday”  i que té la gràcia en que els comerços fan descomptes especials,  com tradicionalment s’havia fet sempre per les “rebaixes ” d’hivern, d’estiu i de mig temps, la venda de “saldos”, el mes “blanco”  o per “inventario”. Però ara no. Ara fem el “Black Friday” que queda més fi, és d’importació i dóna origen a cartells tan surrealistes com els que he vist aquests dies:   “Black Friday toda la semana” . Abans es deia en broma que una cosa impossible passaria “la setmana dels tres dijous”, doncs ara hem inventat la setmana dels set divendres .  N’hi havia un altre de lletreret que deia “Black Friday del 24 al 28 de novembre” i un de més enllà “20% de descuento, Black en todos los articulos”. Potser tot el que venien era negre !

Ja ho sé que la caixa va prima i que per vendre s’ha d’aprofitar tot i que quan no és el dia del pare,  és el de la mare, o dels tiets  i si no san Valentin, o l’aniversari d’algú ( els sants ja no es celebren),  o el monstruós Halloween de que ja vaig parlar.

 

Ara a l’escola de la meva néta li han dit que celebraran sant Nicolau, que resulta ser que era un sant - molt nostre és veu - nascut a Anatòlia, als segle IV, el representen vestit de bisbe i als països del nord d’Europa - Alemanya, Holanda - és com una mena de protector de la mainada a les que ofereix regals. Versió boreal del tres reis. La festa d’aquest sant és el 6 de desembre. Home,  entre la Constitución i sant Nicolau òbviament em quedo amb sant Nicolau. Però tinc la lleugera impressió que a unes criaturetes de quatre anys se’ls pot fer un embolic greu entre sant Nicolau, el tió, els Reis mags, santa Claus, el pare Noel, el Gesú bambino austríac i italià,  i la Befana,  i acabaran confonent-ho tot amb la castanyada, els panellets, la vella de la quaresma, els xiquets de Valls, els tres tombs ,  el carnestoltes o el dia de la marmota, que també és molt americà i fa molt bonic.

El respectar una mica - una mica només -  les nostres tradicions, també és un símbol d’identitat del país i potser a l’hora que  s’intenta tirar endavant  “el procés” -  recordeu un títol de Kafka ? -  alguna d’aquestes entitats nacionals i culturals que l’impulsen potser haurien de reflexionar sobre aquesta brutal colonització d’hàbits i tradicions que no fan altra cosa que difuminar el nostre perfil com a nació amb identitat pròpia.

I després de la reflexió actuar en conseqüència.

Per aquest camí acabarem menjant-nos el pioc no per Nadal si no  el Thanksgiving Day,   però dubto que ni el 4 de juliol ni el 11 de setembre arribem mai  a celebrar l’Independence Day.   

RECORDS PERSONALS DE MANUEL BRUNET

La nit de Reis de 1956, moment en que va morir Manuel Brunet, jo encara no havia complert catorze anys. Em faltaven trenta nou dies per arribar-hi. Per tant els meus records del personatge son vagament imprecisos – no del tot – doncs han passat molts anys, i no deixen de ser uns records viscuts amb ulls d’infant, potser mitificats, potser provocats parcialment per imatges, opinions i comentaris sentits en boca dels adults del meu entorn, principalment el meu pare, a qui afortunadament vaig escoltar molt.

El meu pare i Brunet foren amics. A l’edició de 1946 de “Cada dia és festa”, Brunet escriu : “A Alfons Puig, artista de cap a peus, amic pressentit i ara descobert. Manuel Brunet. Figueres , 29 d’agost de 1947”, això fa suposar que malgrat la possibilitat de coincidències barcelonines anteriors ( a l’ Ateneu p.e.) , la coneixença es produí quan l’escriptor s’establí a Figueres.

Fou en aquesta època en que junt al pintor Ramon Reig fundaren una tertúlia que si no recordo malament es feia cada dilluns al vespre a casa nostra. A aquesta tertúlia la varen batejar irònicament “classes de solfa” doncs la música havia de ser l’objecte principal de la conversa cosa que no es devia complir del tot. Em sona vagament haver sentit el comentari que dins la sòlida cultura de Manuel Brunet la música ocupava un lloc petit i ell, conscient d’aquesta llacuna, va escollir a dos melòmans locals reconeguts com Reig i Puig  per a mantenir-hi una conversa setmanal.

En la dedicatòria que Brunet fa a Alfons Puig del seu “Salteri de la Mare de Déu de Montserrat” hi llegim : “Al meu estimat amic Alfons Puig, el meu professor de música i fundador de les meves “classes de solfa”. D’ aquestes tertúlies si que recordo amb precisió la comèdia que setmanalment feien Reig i Brunet en saludar-se, ben segur que per a diversió dels dos únics espectadors que èrem la meva germana i jo – el pare encara era vidu - . L’abraçada era recargolada, amb passes de ball i exagerades gesticulacions que provocaven la nostra rialla d’infants.

Brunet, és sabut, era vigatà, home de terra endins i de ciutat levítica i per tant segurament poc donat a les expansions marineres, a les aventures nàutiques. Per això son curioses les fotografies, datades a 1949 (?) d’una excursió a la platja de Garbet en les que junt a mi mateix que era una criatura, hi apareix Brunet amb un vestit de bany d’aquells de l’època – de tirants i de punt -, cobrint la calva amb un barret  i,  per dir-ho ràpid, amb el cul en remull. En una de les fotografies, per a mi la més simpàtica, Manuel Brunet amb mig cos a l’aigua aguanta a la mà una branquilló de tamariu, potser  en record i homenatge de la seva protagonista del “Meravellós desembarc...”

Després vingueren les estades a Camprodon amb Joan Mª Guasch, el Patronat de Vilabertran, , les inquietuds compartides .... que jo mirava de lluny.

Brunet , home de tertúlia, de redacció, noctàmbul – malgrat la por que li feia anar de nit pels carrers – tenia diversos cercles de conversa o de relació. Un era el Casino Sport  on per exemple ni Reig ni el meu pare hi assistien. Hi havia la tertúlia de la sala d’art Icaria de Josep Mª Fortunet on coincidien amb Reig, el meu pare, Josep Bonaterra, Sibecas, Martínez Lozano – jove pintor a qui varen ajudar a arrencar la carrera professional - . Hi hagué les “classes de solfa”  repetidament citades . Hi hagué el grup de “Canigó” on com a deixebles hi deixà al meu entendre, a Joan Guillamet i potser a Miquel Alabrús.

 

La lectura de la  magnífica biografia de Manuel Brunet feta per Francesc Montero ha despertat en mi aquesta evocació i m’ha confirmat  que tan sols els estúpids no saben apreciar tots els matisos de gris que van del blanc al negre. L’àmplia gamma de tons clars i foscos que hi hagué en la vida d’aquest vencedor vençut, desmesurat i tendre, biliós i enternidor que fou Manuel Brunet, autor, no ho obliden mai els empordanesos, de “El meravellós desembarc dels grecs a Empúries” i el magnific assaig sobre  aquesta nostra terra que el segueix i que és un tros de prosa magistral.

HALLOWEEN SAGNANT

 

Molt abans - localització temporal  ambigüa - en arribar aquestes diades es celebrava la festa de Tots Sants i l’endemà, dia 2 de novembre, l’Església commemorava els Fidels Difunts, que se’n deia. Eren celebracions de tipus religiós, amb visita als cementiris,  misses de sufragi, absoltes i rèquiems a desdir. A nivell popular aquestes festes eren l’ocasió per fer la castanyada - menjar castanyes torrades i vi dolç - menjar panellets i potser algun moniato d’aquells que no eren de color ataronjat si no grocs i dolços. I para de comptar.

Avui, no cal dir, les misses i els sufragis passen alts i la gent, capellans inclosos,  no està per massa absoltes. Arriba primer de novembre i s’ha de celebrar arreu - des de llars d’infants a discoteques -  una cosa estranya i macabra vinguda d’ EE.UU. que es diu Halloween i que sembla que no és altra copsa que el dia del terror i de la por. Les disfresses habituals son els esquelets, la mort amb la seva dalla, els dràcules sangonosos, les bruixes d’urpes esmolades i com a terror més  innocent les carbasses que simulen un rostre, amb una espelma dins.

 

La darrera moda, per a provocar terror autèntic, és la del pallasso assassí. El “model” és un monstruós personatge que feia de pallasso en festes i celebracions i que de passada fou l’autor de més de trenta assassinats, abusos a menors i tot un seguit de maldats diverses a quina més repugnant. El personatge  diabòlic es digué John W.Garcy, amb nom artístic “el pallasso Pogo”, que acabà sentenciat a mort i executat l’any 1994.

Enguany aquesta ha estat la disfressa predilecta i la conducta terrorífica a imitar - de broma, està clar -  és la del tenebrós personatge. Caretes de clown regalimant sang, ganivets, masses, cordes i martells. Instruments de tortura diversos i armes mortals de tota mena.

En alguns llocs algunes persones - segurament d’intel·ligència curta i escassa capacitat de discriminar - s’han pres tan seriosament el paper que amb atacs no fingits han causat el terror a la població fins el punt que la policia de diversos llocs d’Espanya, Alemanya, França i sobretot Estats Units han defensat la prohibició d’aquesta disfressa.  

Això és una diversió ? causar el pànic, terroritzar a la gent, imitar a un assassí esclau de les pitjors patologies. Aquest és l’innocent passatemps que oferim als nostres infants i al nostre jovent ?  A un li trontolla el cervell en veure la inconsciència amb que la publicitat, la premsa, l’escola, pares, centres de tota mena promouen la celebració de la festa del terror, avui  simbolitzada pel “pallasso assassí”. A les llars d’infants, a les aules de pàrvuls,  ja s’esforcen,  ja,  en fer la castanyada i a fabricar panellets, només comestibles amb amor de pares o d’avis, però el detestable “halloween” és arreu i ho contamina tot.

Ja ho sé que reivindicar el model ètic i de comportament, de bondat i de ingenuïtat, de sensibilitat i tendresa  dels contes de Perrault, d’Andersen, dels germans Grimm, la Heidi, l’Alícia, en Folch i Torres i tants d’altres autors,  potser està fora del temps. Però....

Però entre el “pallasso assassí” que s’aplaudeix i la pobra Caputxeta vermella, indiscutiblement em quedo amb aquesta. El vermell de la caputxeta és molt millor que el vermell de la sang.