Lopez-Felip-Lopez. I espero que punt

Segueixo amb profunda i amarga tristesa la virulenta i incomprensible polèmica entre en Josep López de Lerma i l’alcaldessa de la meva ciutat, Marta Felip,  que llegeixo a les pàgines del Diari de Girona

No és això companys, no és això.

A n’en Josep López el conec de fa molts anys,  tot i que la nostra relació ha estat molt distant tant per la naturalesa de les seves responsabilitats polítiques com per la meva feina professional de peu pla, ja que el meu pas per la política fou fugaç. Ell en visqué tota la vida. Ens coneixem, però dels temps en que tot era il·lusió, entusiasme,  esperança i  no hi havia gaire res a repartir :  campanyes electorals, victòries a mitges, derrotes, aplecs a Santa Bàrbara de les Pruneres... convenciment profund de que era possible en democràcia  fer un país nou, on valgués la pena viure. Aquest era un slogan de Convergència quer en Josep segur que havia repetit a dotzenes de mítings. En aquelles èpoques, com els Jocs olímpics, es feien amics per sempre. Però....

No és això , companys , no és això.

 

A què ve ara aquest to dolgut, ferotge, sangonós , aquesta mossegada traïdora a la iugular de l’alcaldessa Felip ,  a qui no he de defensar perquè ho sap fer prou bé tota sola. Però és el to que em dol , és la ràbia , és la voluntat de ferir. La crítica, la democràcia, la convivència, la discrepància no és això, companys , no és això . Josep, ho saps prou bé . I també saps que no sóc dels qui volen repartit carnets de res ni a ningú. L’únic carnet que tinc és el de CDC i me’l varen donar l’any 1976 i encara el conservo, polsós, però el conservo.

 

El meu únic ex en política és el d’alcalde de Figueres, que recordo amb orgull. Per això em dol aquest ferotge atac a la Marta Felip  del que no n’arribo a capir ni la intencionalitat ni què el provoca. No crec que uns resultats electorals de fa dos anys - que reiteradament invoques - o haver trobat un sot a una vorera o una caca de gos a Figueres siguin raons suficients per a provocar tanta ira desmesurada i fins i tot grollera. Dona la sensació Josep, i ho dic des de l’afecte de vells companys de partit, que has perdut els papers, has equivocat les formes - un mestre no ho hauria de fer mai això - , sembla que amagues un ressentiment, un despit, un afany de revenja que potser un dia o altre ens hauràs d’explicar els simples espectadors d’aquest sainet trist, decepcionant, dolorós. T’agradaria que jo parles malament de Sant Feliu  i de com el menen ara ?

El viatge a la Xina ?  Mira,  jo tampoc l’entenc. Però tampoc entenc els que  fan els diputats per a controlar eleccions a Xile o a Singapur. Tanta moguda com hi ha ara als aeroports, tant de controls, tantes demores i el risc d’extraviar equipatges que hi ha... Però aquesta seria una qüestió menor.

Es el to, és l’acidesa, és la mala baba, és oblidar que tot el que has estat en política ho deus al mateix partit en què milita la Marta, encara que ara no en siguis militants. O la irritació ve d’aquí ?

No és això, companys, no és això.  

La ciutat de Tours i Balzac

 

He estat uns dies a la ciutat francesa de Tours, capital de la Turena i lloc on va néixer l’any 1799 l’excepcional - se li pot dir genial, desmesurat, grandiós, colossal ... mai serà exacte   -  escriptor Honoré de Balzac. I precisament m’ha sobtat  - sobretot conegut al tarannà francès procliu a la grandiloqüència - l’escassa presència del record de l’escriptor a la ciutat : un carreró petit, el nom d’un Lycée i uns rètols mal pintats a terra que marquen la ubicació o el pas d’alguns personatges balzaquians que l’autor va fer viure a Tours. La cada natal derruïda. Hi havia hagut a la ciutat una estàtua del novel·lista que fou destruïda pels alemanys durant la darrera guerra, estàtua que passats setanta anys ningú s’ha preocupat en recordar o en reivindicar-ne la reposició.

 

La Universitat de Tours, en canvi,  porta el nom i així ens recorda la figura de François Rabelais, un altre turenès il·lustre. Déu em guardi de suggerir  que potser Balzac seria més mereixedor d’aquest honor que l’il·lustre humanista i fabulador de Gargantúa i Pantagruel, però la descomunal figura de Balzac queda com amagada a la seva ciutat, essent immensa en la literatura francesa del XIX a la seva pròpia ciutat nadiua no li he sabut trobar prou present.

 

No cal fer memòria de l’atzarosa vida de l’escriptor eternament perseguit pels creditors, de la seva intensa vida amorosa, de la seva fabulosa capacitat creativa, conseqüència de la qual és la Còmedie humaine el gran retaule de la societat francesa del XIX acolorit amb la prosa brillant de Balzac. En les peces que el composen  s’hi descriuen situacions, ambients, personatges  i emocions tan vivament narrats que fan innecessaris la pintura o la fotografía.

 

A qui no se li han negat els ulls llegint Le père Goriot ? O no s’ha rebel·lat contra la roí avarícia  del pare d’Eugénie Grandet ? o s’ha dolgut de la pobresa vergonyant de la Cousine Bette ? I podríem fer més llarga la cita sempre amb una obra mestra com a referent.

Fou Balzac el novel·lista més gran del segle XIX ? Fer llista de prioritats i donar carnets d’excel·lència no és el meu ofici. Ja n’hi ha d’altres que ho fan i com que veig que sovint s’equivoquen, ho deixo aquí. En tot cas m’ha semblat que la talla literària indiscutiblement extraordinària de Balzac no es corresponia amb la poca devoció que la ciutat de Tours li professa.

 

Ara  es parla a Tours - no sense polèmica -  de canviar el nom de la avenue Nationale per  avenue Balzac, s’ha remogut la conveniència de refer el monument desaparegut - fins a Ucraïna hi ha un monument a Balzac !  - dedicar un  any a recordar vida i obra de l’escriptor. En tot cas cal esperar a l’any 2018 que deu ser any d’eleccions municipals a França. No ho sé, però m’ho imagino.

No em consola gens veure que hi ha altres ciutats que també son desmemoriades.  

TOTS (-1) PEL MUSEU DEL CIRC !

 

Em consta que el Festival de circ que fa uns anys s’organitza a Figueres obté un any i altre un bon èxit de públic. I jo me’n alegro sincerament ja que tot el que posa a la meva ciutat en alguna plana dels diaris - encara que no sigui la primera - em dóna satisfacció .
Sento menys entusiasme per la campanya que omple els balcons de la ciutat amb cartells  imperatius que ens conviden a estar “ tots pel  Museu del Circ !” ,  tot i que tothom és ben lliure de posar al seu balcó el rètol, el llençol o la bandera que li plagui. Decididament m’entren dubtes seriosos quan m’arriba a les mans un fulletó - qui el paga ? - en el que la casa Nouviles  sembla el lloc escollit per a la ubicació d’aquest hipotètic museu que no se sap qui visitarà. Qui l’ha triat aquest emplaçament ? amb quins arbitraris criteris s’ha llençat a questa proposta sobre paper imprès ? Com sempre despresa i amb una base - si és que n’hi ha - més que discutible.  A mi em sembla que els artesonats de la casa senyorial, les pintures dels sostres, els domassos de les  parets i la gran escalinata s’avenen poc amb els trapecis, els clowns, els funambulistes, els menjasabres o la dona barbuda. 
  

 Segonament  jo no sé si a Figueres li fa falta un altre museu quan encara no tenim ben resolta la relació amb el Museu més important de Figueres, (òbviament el Dalí) i l’altre Museu - el de l’Empordà - encara ens estem pensant què i com vol ser quan serà gran. L’únic que no presenta ni problemes d’identitat ni d’integració a la vida cultural de la ciutat és el Museu del Joguet.  Un nou museu ? Meditem-ho una mica
.
I que em perdonin  els redactors del fulletó de referència que sembla que vulguin atorgar carnets d’amat de Figueres només pels qui s’entusiasmen amb el projecte. Es pot estimar molt la ciutat i tenir seriosos dubtes sobre la conveniència del Museu del circ, la seva oportunitat, la seva ubicació i tota una altra sèrie de interrogants més ( manteniment, costos, obres d’adaptació, etc .)  Posar una carpa de circ en un jardí més o menys romàntic o com a mínim d’una casa del XIX possiblement és més que arriscat si no es vol qualificar  directament d’una frivolitat alarmant.

Hi ha un espai a la ciutat, totalment desaprofitat i que té forma de circ : l’antiga plaça de braus. No seria més coherent fer un circ estable - el nostre cirque d’hiver -  en aquell espai i utilitzar com espai museogràfic tot l’entorn de serveis que hi havia a la plaça ? Aquesta proposta sembla de certa racionalitat no pas fer malbé una casa com la Nouvilas . En aquesta mena d’errors la marxa enrere és molt difícil i mai satisfactòria del tot  ni per salvar el patrimoni ni per l’ús cultural de l’equipament que sigui.  Sala Edison, casa Fages, casa Empordà ..,. Com deia l’àvia a cada bugada hi perdem un llençol !

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTRICA DE CATALUNYA, quo vadis ?

Si fos un periodista d’aquells de les velles redaccions - “Servitud” de Puig i Ferrater p.e. - que s’especialitzaven en una secció que es solia titular “Societat”, avui no se si hauria d’escriure una necrològica o un natalici. Em fa l’efecte però que per ambdues coses he fet tard ja que si del tema n’ha parlat avui mateix , amb l’autoritat que té, en Miquel Roca, jo pobre de mi, que sóc un vell militant de base convergent i dels anomenats “roquistes” - que no rockeros -  poca cosa puc afegir davant la defunció (eutanàsia,  homicidi, assassinat, suïcidi ? ) de Convergència i l’arribada messiànica el proper juliol de Nosequè  Nosecomesdiu , però que es veu que és la continuació de CDC sense ser CDC,  però amb els valors de CDC però sense els errors de CDC i amb gent nova que no és nova i que ve de CDC però renuncia a ser de CDC.

Per mi, que sóc de poble, tot plegat resulta una mica massa complicat.

L’article d’avui ( 24 de maig) d’en Miquel  a La Vanguardia òbviament està molt ben girat i gasta un to mesurat i prudent.

 

Sense l’autoritat d’en Roca en cap ordre, ni de lluny,   vull ser una mica més barroer i, per tant, menys políticament correcte, que vol dir expressar sense embuts el que un pensa. Jo com a vell militant que vaig començar a pagar els primers rebuts a una cosa que es deia Centre de Documentació Catalana (CDC), perquè els partits polítics encara no estaven autoritzats, em dol que es faci desaparèixer de l’escena política del país un partit sense el qual - no només amb el qual - Catalunya no hagués assolit els nivells d’autogovern més importants de la seva historia moderna. Personalment m’he quedat sense partit perquè no penso estrenar carnet de militant als setanta quatre anys .

Quan es cometen errors en l’actuació política no es dissolt el partit - les sigles no hi tenen cap culpa encara que en pateixin les conseqüències - es fa penitència, es fa la travessia del desert, es plega, es rectifica, es va a l’oposició, es deixa passar temps.

Jo,  com molts,  sóc dels que emprenyats vàrem creure en un moment que, tal com estaven les coses,  el dret a decidir, una possible independència, podien ser un camí per acabar amb els interminables greuges i agressions que Catalunya patia i pateix.

Quan aquesta via va passar necessàriament - o no - per una escudella barrejada de mal pair que es deia “Junts pel sí” el convenciment va començar a trontollar. Quan l’episodi  - com es diu “bochornoso” en català ? - del President de Catalunya humiliat reiteradament pels antisistema de la CUP,  això ja fou definitiu. ( El sacrifici d'en Mas l'honora) . I a sobre perdre unes eleccions que s’han dit plebiscitàries i fer veure que s’han guanyat les eleccions ( però s’ha perdut el plebiscit,  sense dir-ho), que és com fer-se trampes al solitari. I anar correcuita a fer declaracions al Parlament, abans de constituir el Parlament... Una mica de desgavell,  que no és l'estil de la casa.

L’espai polític existeix. I existeix per a CDC o un partit similar, sense necessitat de confondre’s amb Esquerra, ni amb Podem, ni amb PSC  i no cal dir amb el PP o amb la CUP. I per a què aquest partit sigui possible s’ha de rectificar - i no sé si els que varen cometre els errors son bons per a rectificar - i s’ha de tornar a la defensa del dret a decidir, i s’ha de ressuscitar la política del pacte i no de la desobediència, i cal fer memòria de quan es parlava del model suec i de la via escocesa i treure’s de sobre molts complexos. I sobretot cal saber quins companys de viatge es trien i per això tan sols cal conèixer una mica la història recent - darrers trenta anys - de la vida del país i de la vida de Convergència.

Sempre ha agradat molt aquella frase de que cal renovar-se,  cal que entri saba nova  i sobretot aire fresc. Molt d’aire fresc. Molt.

I ara CDC s’ha mort d’una pulmonia!

  

PER SANTA CREU A FIGUERES !

En el programa oficial de Fires, acolorit amb tots els matisos de l’arc de sant Martí, la nostra alcaldessa diu : “...les Festes de Santa Creu són el refermament de la pròpia identitat  com a ciutat...” i probablement és ben cert i la dita que encapçala aquesta reflexió avui encara és vigent per tots aquells figuerencs de moltes generacions que, allunyats de Figueres, quan arriben aquestes dates de maig senten la crida imperiosa d’acostar-se a la Rambla i a les nostres places i carrers per viure l’ambient de festa i sentir com arriba la primavera al cor de l’Empordà amb aires de sardana i globus de colors.

Però refermar la identitat ciutadana, al meu modest entendre, no passa precisament per copiar altres identitats, per sucumbir a l’esperit gregari que tant ha contribuir a la nostra despersonalització com a poble. No passa ben segur per instaurar - iniciativa  comercial d’un establiment de copes que està  de moda - el “chupinazo” que aquí, a la nostra ciutat no té cap tradició ni és identitàri de res. Es senzillament una còpia fallada d’un ritual   que es fa a Pamplona amb tant  desori que el darrer any es va tenir que limitar el desconcert de signe masclista que s’hi produïa. Després potser ho va copiar l’alcaldessa de València amb el “caloret” i no sé si és un model a seguir.

Si a Tarragona per santa Tecla, en sortir de l’ofici de la catedral les colles dels castellers fan un pilar de quatre que baixa les escales de la catedral i va fins a l’ajuntament o intenten fer-ho - amb dificultat considerable com sabrà qui conegui aquella baixada - renoven cada any una tradició que a Figueres no té altre sentit ( el mèrit no li discuteixo)  que una còpia o  imitació d’aquelles comarques del sud amb arrelada passió pels castells humans.

Si molta gent del país identifica la ciutat pel monument a Narcís Monturiol, rematat per un magnífic bronze d’Enric Casanovas, trobo poc respectuós, i sobretot innecessari , que quan arriben aquestes dates , per caprici d’una entitat, respectable però en definitiva minoritària, s’hagi de disfressar l’escultura de casteller. Original ? Ben segur que no. Aquella petita estàtua de bronze anomenada el  Manneken Pis de Brusel·les, pobre criatura, el disfressen periòdicament de les coses més inversemblants i si voleu ridícules,  però malgrat tot és un símbol que identifica a la capital belga. Aquí disfressar l’estàtua del monument i a sobre dir-li “la monturiola” és d’una manca de sensibilitat artística considerable. I potser ciutadana.

La pobra estàtua ja va haver de patir darrerament una “performance” d’un suposat grup artístic pretesament “dada” que no se quina mena de guarniments li varen  posar. Perdonin però fou el 1919 que Marcel Duchamp va pintar bigotis i barba a La Gioconda, titulà l’obra L.H.O.O.Q i en va fer centenars de reproduccions. L’originalitat falla.

La ciutat és de tots, de qui els agrada la disfressa i dels qui no els agrada. Dels qui volen respectar la Rambla de l’arquitecte Giralt i dels qui volen posar mitjons de punt als fanals - una altra cosa que no té cap mena de sentit ni artístic ni identitari -, i els qui temporalment administren la vila  han d’estar amatents al sentir i al pensar d’uns i d’altres i mesurar amb equitat cap a quin costat es decanta la balança i actuar en conseqüència. S’entèn prou bé que els costums han d’evolucionar i que la festa avui ha de tenir uns altres continguts i estils - res de toros i en canvi justes medievals  al castell, bé -  però això no obliga necessàriament a la còpia, a la imitació, al plagi d’altres festes o altres celebracions llunyanes. O en tot cas, canviem de discurs.

Contràriament venir “per Santa Creu a Figueres” no tindrà cap mena de sentit perquè la festa ni serà figuerenca, ni serà nostra. 
Ja em perdonaran, però tinc el dret  de discrepar.  

EL Dr. FRANCESC MARSÀ

 

Regirant a la recerca d’algunes dades sobre Rafael Santos Torroella, crític d’art i íntim amic de Dalí – vetat per l’entorn tèrbol del pintor  en els darrers anys de vida – he anat a parar a la pàgina web de l’ajuntament de Portbou on en un apartat dedicat als fills de la vila més o menys il·lustres  he tingut la sorpresa de trobar-hi al doctor Francesc Marsà Gòmez catedràtic de Gramàtica General a la Universitat de Barcelona – entre altres coses – i especialista en onomàstica. Onomatòleg com a ell li agradava de dir , possiblement per la raresa del mot.

Jo no vaig ésser estrictament alumne del Dr. Marsà només que tangencialment a l’Escola de Periodisme el curs 1968/69  on per cert em va suspendre – jo esperava un cert tracte de favor malgrat no assistir a classe – encara que tingué l’amabilitat de posar a la papereta una ratlla imprecisa que volia dir no presentat, evitant així la paraula infamant.

Havia conegut al Dr. Marsà ja feia uns deu anys, des del curs 1958/59 fins el 1960/61 a la Residencia d’Estudiants “Ramon Llull” establiment universitari del que ell era director en aquelles èpoques. Durant un parell o tres de  cursos vàrem tenir una bona relació continuada que recordo amb simpatia una mica nebulosa i potser injustificada.

El Dr. Marsà era un xerraire impenitent, home de formació humanística compartia llargues converses amb els residents més inquiets fins a altes hores de la nit tractant tota mena de temes que a molts de nosaltres – tants amics oblidats ! – que tot just arribàvem al món universitari,  ens interessaven i fins i tot ens apassionaven amb aquella impaciència dels pocs anys. Aquelles llargues converses, com tantes altres coses,  ens obrien cada dia nous mons ,  horitzons insospitats , debat, inquietuds. El Dr. Marsà , que pel que veig, aleshores tenia només 36 anys, utilitzava sempre un punt d’ironia, no sé si empordanesa,  que algú en ocasions confonia amb una actitud cínica. I a vegades la confusió era plausible. Em fa l’efecte que a la Facultat de Lletres , per rumors recollits entre companys,  en aquells temps tenia més aviat fama de sarcàstic, que ja s’hi acosta.

Un esdeveniment  dramàtic ocorregut en aquells mesos ha mantingut viu el record del professor  Marsà i fou el fet de que un dels seus fills , molt petits , va caure per una finestra des del segon pis de la Residència  on tenia l’habitatge el director. Jo estava sol a la meva habitació de la planta baixa, ran la finestra,  i vaig sentir clarament el cop – un xap! esfereïdor i mortal – del cos de la criatura contra  terra. Potser un dels drames més espantosos que he viscut de prop al marge de la mort dels meus sers estimats. Aquell xap! sec i funest,  em va ressonar a les orelles durant setmanes.

 Al llarg de la meva vida he fet sovint una cita anecdòtica del Dr. Marsà que  vaig trobar divertida en el seu moment. Ell deia que un dia volia fer la prova de posar a la seva porta  una placa de llautó   que digués “ Dr. Francisco  Marsà.- Onomatòlogo  - de 4 a 7 de la tarde”  i deia :

– A  veure de quin mal es ve a visitar la gent !

Potser era una forma subtil de recordar-nos que des de feia un parell d’anys era doctor, tractament que en general cap resident li regatejava. Perquè les coses llavors  eren així.

Passats els anys , com he dit, el vaig retrobar a l’Escola de Periodisme. El vaig anar a saludar i a dir-li que no podia assistir a classe perquè estava treballant.  Em va rebre amb gran cordialitat i per uns moments vàrem recordar els anys de la Llull,  però em va fer la impressió de que si no sabia gramàtica estructural – com era el cas -  no pensava aprovar-me. Vaig prendre unes classes particulars ràpides amb el meu amic Xavier Fages, sense progressar massa. Resultat, suspens més o menys dissimulat.

No vaig veure mai més al Dr. Marsà.

Ara l’he ensopegat a la pàgina de fills il·lustres de Portbou. Perquè va néixer a aquella vila ? Sens dubte família de ferroviaris, per tradició familiar. El seu avi era ferroviari i havia tingut nou fills, alguns dels quals varen seguir la feina del pare. Un dels fills que treballà als ferrocarrils fou el pare del crític d’art Angel Marsà, oncle del gramàtic que ens ocupa. No és d’estranyar doncs que el seu pare fos ferroviari també i durant una època residís a Portbou on va néixer el seu fill Francesc.

La seva carrera acadèmica fou sòlida – quan el vaig conèixer tot just  era professor adjunt a la UB -  arribà a catedràtic, publicà llibres i estudis,  fou membre d’Acadèmies com la de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Académia Española, president de la Sociedad Española de Lingüistica i Secretari  General de la Universitat de Barcelona des 1974 a 1978, anys de turbulències  universitàries continuades.

No sé si mai va fer realitat aquell experiment , tantes vegades manifestat, de posar a la seva porta el rètol de llautó : “Dr. Francisco Marsà – Onomatólogo”.

I era fill de Portbou on segurament residí molt poc, però empordanès, al capdavall  

No ho hagués dit mai.

 

L’ENGANYIFA DE MASTER CHEF

Un servidor – ho saben bé els qui em coneixen -  des de fa anys és un modest afeccionat a la cuina. He anat acumulant llibres de receptes, he volgut conèixer la cuina d’alguns grans xefs i, sempre que he pogut, en els mes viatges he procurat acostar-me a la cuina més genuïna del país on era. He cuinat, amb èxit variable, per la meva família i els meus amics, procurant fer una cuina senzilla, tradicional, amb bons productes del país i possiblement amb escassa creativitat i fantasia.  A la meva cuina no hi ha cap bufador, ni bosses d’alginats, ni sifons de carbònic, ni nitrogen líquid, ni culleres foradades per “esferificar”. Les úniques eines per a “desconstruir” son un parell de ganivets esmolats i una trinxant de mitja lluna, d’aquells que ja no se’n troben i quan he volgut fer una pilotilla rodona l’he fet amb les mans, netes, però amb les mans.

Degut a aquesta afecció vaig començar seguint un programa de televisió que es diu “Master chef” en el convenciment que seria un programa de cuina on veuria treballar a altres afeccionats com jo mateix que estaven vivint un període d’aprenentatge i perfeccionament les setmanes de  duració del programa. Potser hi veuria alguna idea  curiosa, alguna recepta interessant i al meu abast o una forma de manipulació desconeguda per mi.

L’èxit de fórmula es veu que ha estat esclatant, diverses televisions del món han comprat els drets per a reproduir el programa, s’han fet versions infantils, el volum de “merchandisign” és enorme – llibres , cursos on-line, davantals, estris de cuina, campaments de vacances, etc -  i el programa ha acabat essent un “reality show” com el  “Show de Truman”, pel·lícula interessant i en la que es denuncia que en el món d’aquesta mena de programes de televisió tot acaba essent una gran mentida.

 Ahir vaig veure el programa inicial  de la quarta edició d’aquest show  de pretext culinari. No hi tornaré. S’ha acabat. Tot és fals. Com pot ser  que entre 20.000 aspirants dels que han de sortir tan sols 30 persones per a competir pels 15 llocs que jugaran, com pot ser si es realitza una selecció rigorosa segons la qualitat culinària dels plats presentats a les fases de preselecció, surtin ” casualment” dues germanes bessones que s’estimen molt, surti una mare i un fill que competeixen per un lloc amb llagrimeta inclosa, com és comprensible que surti una “starlet” presentadora de la televisió de Veneçuela i  que ha estat “chica” portada Interviu lleugera de roba, com pot ser que surti una mare de 6 fills, i hi hagi entre 30 aspirants  un anglès, un filipí, una russa, un rentaplats, un peruà,  un argentí, (cal assegurar  espectadors de sudamèrica),  una esportista d’elit, una àvia, .... Fins hi tot  es va atorgar  lloc a un concursant no pel seu plat si no perquè va demanar en matrimoni a la seva xicota davant les  càmeres.  El bo i el dolent, el prepotent i l’humil, el que plora i el que riu. La cuina – que ni es veu – és el de menys.

Enganyifa, estafa, frau .... Tele 5 pura i dura.  D’aquells 30 concursants aspirants als 15 llocs, quasi la meitat varen fer com a plat “estrella” bacallà confitat , o sigui posat en una cassola amb oli a foc ben baix i amb un parell d’espàrrecs migpartits .  Un altre va fer un bistec de bou a la planxa  amb puré de patata . I és un dels 15 millors entre 20.000 !  Au, va !

I un jurat, suposadament de professionals competents fent el paripé, posant cara de preocupats quan han d’eliminar a algú i tenint les seves cuines, tant estelades , en el més complet abandó.

S’ha acabat per a mi Masterchef. Com s’ha acabat l’interès pel restaurant Àbac de Barcelona i el Bohio de Toledo. I els brindo la idea de que pels propers programes substitueixin a la tibada senyora Vallejo-Nágera per una que es diu Raquel Bollo – nom ben culinari -  que és una professional d’aquesta mena de reality shows.