A ROMA , CADE LA NEVE

La nit del 25 al 26 de febrer, per una d’aquelles casualitats que sí que passen a vegades, jo em trobava a Roma. Després d’un magnífic i humit cap de setmana , amb la intenció de retornar a casa, em vaig llevar molt de matí, molt d’hora i, per sorpresa nostra, Roma es despertava coberta literalment per un blanquíssim mantell de neu que ben segur arribava als 2o centímetres..

Quina emoció ! Quina novetat ! Vaig treure el nas per la finestra i era de nit però encara nevava amb parsimònia. A la piazza Navona deserta les fonts de Neptú i el Moro estaven emblanquinades, de la Fontana dei Fiume de Bernini semblava que brollessin quatre rius de glaç. Ambla m itja llum d’una matinada opaca l’espectacle resultava màgic i inquietant a l’hora. Ni un   japonès, ni un turista, ni un vianant, ni un capellà.

Però ens calia anar a l’aeroport. Ni un bus, ni un automòbil, ni  un taxi, ni un tren, ni una trista màquina llevaneus. Per fi vàrem trobar un conductor agosarat que a pas de pardal es va  aventurar per la carretera que va a Fiumicino tot seguint amb cautela les roderes d’altres cotxes imprudents que ens obrien pas.

Durant el trajecte, entre dues llums i a traves d’una fina cortina  de neu flonja que encara queia, vaig poder entrellucar les escales del Campidoglio, el teatro de Marcello, el temple de Vesta, santa Maria in Cosmedin i com entre núvols la Piràmide de Caio Cestio. Tot emblanquinat i una mica fantasmal. Per fi la basílica de  san Paolo fuori le mura tota envoltada de neu immaculada, encara no trepitjada per cap penitent.

 

I pel camí, els venerables pins de Roma presentaven una mena de tupè blanc al cap damunt de la seva copa. Semblava que s’havien fet vells de cop. Algun d’aquests pins no pogué resistir el pes de la neu i es  desplomà  extenuat  de tanta fredor, de tanta neu, de tanta història.

Vàrem arribar per fi a l’aeroport i aquí s’inicià un episodi penós que va durar tot el dia i que no té el més mínim interès per ser contat, és conegut, reiteratiu, patètic : cancel·lacions de vols, retards, ramats de turistes ajaçats pels racons, japonesos amb mascareta....

Sols reconforta el record encara viu d’haver visitat la Galleria  Colonna, - sols obren els dissabtes -  una esplèndida sèrie de sales corresponents al primer pis del palau del mateix nom i que representen per una banda el gran esplendor del barroc italià - romà més concretament - i per l’altra una impressionant col·lecció de pintures - Tintoretto, Guido Renni, Bronzio, Caracci, Perugino- a més dels gran murals  que decoren sostres i parets, els daurats, els miralls, escultures, paisatges. Com una mica de meravellós mareig.

En l’avorriment de l’aeroport també ens acompanya el record d’haver passejat amb calma pels Fori imperiali fins al Colosseo, les breus visites a l’original chiesa de sant Ivo alla Sapienza (potser l’unica a Roma sense una pinzellada de puntura) , la de santa Maria dell’anima i sant Andrea della Valle on transcorre el primer acte de l’òpera Tosca quan,  figuradament,  el pintor Cavaradossi pinta el quadre de la Magdalena.

Després de menjar un entrepà pansit de pernil de plàstic en una barra enganxosa,  enyorem l’abundant i saborós - i potser una mica indigest - plat de rigatoni allà carbonara que vàrem menjar, dir degustar seria inapropiat , a la trattoria da Enzo in Trastevere.  Diuen que és la millor  carbonara de Roma, potser no la més genuïna,  però la seva fama l’ acreditava la llarga cua de clients que hi havia dant la porta. Ara que és el temps,  cal aconsellar com a inici de l’àpat una carxofa a la giudaica, que en definitiva és la verdura més popular a Roma.

El dia abans de l’aventura de la neu,  vaig anar a dir adéu a Giordano Bruno i em va reconfortar veure que els romans no obliden al màrtir de la intransigència i en el sòcol del seu monument, lloc on fou cremat viu - “executat piadosament, sense vessament de sang” deia la Inquisició  - està sempre recobert de flors.

Roma sota la neu, malgrat tot, és original, graciosa, incòmoda, eterna... Mentre veia tanta pedra antiga de color daurat, ara colgada per la neu, em ballava pel cap aquella cançó que el 1964 cantava un noi que es deia Adamo, ara fa moltes nevades

                                       Cade la neve
                                       tu non verrai questa sera
                                       cade la neve
                                      non ci vedremo lo so

UN EPILEG NO PUBLICAT

 Com possiblement ja saben els eventuals seguidors d’aquest blog,  el dia 10 d’aquest mes  es va  presentar a Figueres una obra de la qual soc autor i que es titula  “El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi”. L’acord entre Brau edicions i algunes entitats i institucions han fet possible que aquesta obra sortís al carrer i ho fes amb notable dignitat de presentació. Tot i frenar la imaginació i el bolígraf hem passat de les 350 pàgines, això ha obligat a prescindir d’un epíleg que jo havia previst així com de la bibliografia, sempre imprescindible. No els relacionaré els llibres consultats però sí que em permeto reproduir l’epíleg que vaig pensar per l’obra.

Deia així:   “…...però el viatge iniciàtic no s’acaba aquí. Possiblement tot just comença, ja que potser d’ara endavant amb cada nova copa de vi que et portis als llavis et vindrà al pensament una figura clàssica de marbre blanc vista com de passada en un museu imprecís que potser representava a un déu del vi, jove i atractiu, coronat de pàmpols.

Un altre moment, amb un altre vi i una altra companyia el perfum de fruita madura amb un lleuger matís de rosa marcida, amb els ulls mig clucs et transportarà a un paisatge de vinyes tardorals, esquitxades de grocs, cadmis i vermellons que mai has vist però el gust amable del vi et recordarà aquella terra desconeguda però generosa i benèvola que ens retorna amb escreix l’atenció que a desgrat li donem.

Potser algun dia brindant amb un cava alegre i espurnejant flotaràs per damunt de tota la gresca del moment i eufòric, com entre núvols, entrellucaràs la silueta d’un celler modernista d’arcada esvelta o les barbes venerables d’un savi desconegut però al que saps que li has d’agrair quelcom, remot i important, al moment d’alçar la copa per damunt de tots els cantsç No, el viatge - com el del déu adolescent Dionís - pot durar, ha de durar, tota una vida i si tu ho vols et transportarà a un món màgic d’evocacions, d’enyors i de presències que potser t’ajudaran a somniar el futur per a poder suportar el present,  que en definitiva és acostar-se a la veritat, si això existeix en algun lloc. 

Quan es comparteix una copa de vi, quan nu de prejudicis comences a oficiar el ritual cerimoniós i incert d’obrir una ampolla respectable i noble es desclou  davant teu una infinitat de delícies possibles  que pots i has d’aprofitar més enllà de la primera glopada impacient i gratificant. Si et quedes tant sols  amb el plaer del sentits i de la conversa espontània i alegre no arribaràs mai al que el poeta en va dir l’anima del vi. Una ànima que potser també és immortal.

Una ànima que tenen tots els vins del món  encara que amb diferents atributs i jerarquies,  com la miserable ànima dels mortals,  degustadors de vi des de fa tants segles i capaços de negociar amb el diable la venda d’aquesta ànima a canvi  no d’una ampolla augusta d’anyada impossible si no d’uns pocs anys més de vida inútil.

Tots els vins tenen una ànima.

....... Jo no sé si avui el moscat de Samos és el millor moscat del món. Em temo molt que no. Possiblement en un concurs seriós d’aquests on qualifiquen summillers amb el nas d’or i experts veritables d’aquells que no donen punts ni venen res, quedaria molt per darrera d’un moscat dissenyat tecnològicament  a la Denominació Western Cape de Sudàfrica  produït en un celler fundat el 1962, com qui diu fa quatre dies. Molt probable. Però el glop de Samos en la seva deslluïda dignitat ens retrotrau a un vi antic, ardent, fascinant, carregat  de història que ens recorda el blau intens del mar que envolta les illes de l’Egeu, un sol inclement que castiga la terra i el blanc  enlluernador de les seves modestes cases. Ens recorda, encara que no s’hagi llegit mai els paisatges de la Illíada i les aventures d’Odisseu. Potser fins i tot la guerra de Troia, els ulls orbs d’Homer i el vi perdut de les libacions en honor dels déus indiferents de l’Olimp. Aquella mena de petits cristall brillants que a voltes trobeu en el fons d’aquesta copa no son altra cosa que petites busques del pòsit  de la història d’un país vinater i mediterrani que va ser.

I aquesta és l’ànima immortal d’aquest vi antic beneït per uns déus que ja  no hi son.

Perquè pels homes nascuts en aquesta cultura i en aquesta civilització té molt més sentit i poder d’evocació, d’emoció, de sentiment, d’alegria i de cultura,  qualsevol fruit, per modest que sigui, del jardí de Dionís que una petita magdalena de pastisseria, mal que sigui artesanal, sucada amb un te xinès dessaborit i esblaimat - servit en exquisida porcellana de Limoges - per molt que ens ho expliqui magistralment un senyor de ploma brillant i esmolada pel geni com Marcel Proust.
I ja em perdonaran.

Final de trajecte.
                                                                                                        Figueres, 3 de maig de 2017

                                                                                   Dia de Santa Creu “

 

 

LA QUARESMA

Dimecres que ve dia 14  no és el St. Valentin’s day, com molts es pensen. En la nostra tradició serà dimecres de cendra, festivitat , per dir-ho d’alguna manera, litúrgica, amb la qual comença un període de set setmanes  anomenat quaresma que ara ja tan sols es recorda perquè en alguns parvularis fan  dibuixar a la mainada en una cartolina una vella amb el nas ple de berrugues i amb set peus,  i que porta un bacallà sec a la ma. Cada setmana, el divendres, cal tallar un peu a la vella i així es veu com s’acosta el dia de Pasqua, la mona i els ous de xocolata i, el que és més important pels nanos,  una setmana de vacances que ara, per a no ofendre a ningú, se’n diuen de primavera, o de la neu, o de l’equinocci. El que sigui menys dir-ne Setmana Santa.

 El dimecres de cendra, era allò de posar literalment cendra a sobre el cap - de qui ho volia, està clar - amb aquella tenebrosa frase  de “Memento homo quia pulvis es...” , que avui és tan sols un record borrós dels qui tenim molts anys. I aquell record de la capella del col·legi, els matins freds d’aquella litúrgia, no ens traumatitza gens. Més aviat ens fa riure. O enyorança.

Certament aquesta representació una mica tètrica de la cendra, inicia un  període anual de significació religiosa catòlica i és l’època que l’església i els seus fidels dedicaven  a la penitència i a la mortificació del cos amb dejunis i abstinències , a qui els convenia fer-ne, ja que en èpoques molt reculades una bona part de la població dejunava i s’abstenia de carn tots els dies de l’any per raons estrictament de pobresa extrema.

 

Abans d’iniciar-se la quaresma - no hi havia carnavals com ara - es feia una “Publicación solemne” de la  “Santa Bula”. L’acte consistia en una petita processó que es celebrava el diumenge  anomenat litúrgicament en el ritus gregorià de Sexagèssima, que a Figueres anava de la capella de Sant Sebastià del carrer de la Jonquera fins a la parròquia, que és un trajecte molt curtet durant el qual ,  es mostrava  ostensiblement un document, segurament escrit en llatí, que el rector portava amb gran devoció. Es tractava, segons diuen les cròniques de l’època  del  “importante y españolísimo Privilegio Pontificio de la Bula de la Cruzada”. Aquesta processó encara es va celebrar l’any 1952 i l’esmentat “privilegi”  fou abolit el 1966.

Còpies d’aquest document en paper ordinari, es venien barates ( segons poder adquisitiu) , i atorgava als espanyols catòlics practicants (o sigui tots, per decret), el privilegi de no haver de fer abstinència de carn - de menjar carn, s’entén - només que els divendres de quaresma, mentre que els altres catòlics del món mundial havien d’abstenir-se d’aquestes viandes tots els divendres de l’any. En els

anys del meu record, la petita quantitat que es pagava per poder menjar botifarres i llonses els divendres de tot l’any, es devia destinar a finalitats piadoses , ben segur, però no per anar a lluitar a Terra Santa contra els infidels.

 

La cuina de la quaresma és un capítol interessant de la nostra tradició gastronòmica on hi entra molt d’enginy i també uns ingredients en el seu moment assequibles - bacallà, sardines, arengades, ous, verdures i llegums - que permeten algunes combinacions culinàries que vistes  ara no son gens penitencials. Potser algun dia parlarem dels platillos de bacallà, ous durs, pèsols i carxofes, o els platillo de verdures amb sèpia i pilotilles de lluç  i altres variants, obviant els fastuosos plats de peix amb que es mortificaven - segles enllà - els senyors rics i els cardenals renaixentistes.  

Al segle XIX , temps de la flamarada anticlerical forta, que durà molt de temps al país,  per aquesta època quaresmal s’organitzaven com a mofa de les practiques religioses  els anacrònics àpats denominats de  promiscuació, en els quals en un àpat de divendres  - si era divendres sant encara millor - es menjava carn i peix , magre i gras, sardines i botifarres, bacallà i perdius.  Es niu de Palafrugell  - tot i ser inicialment quaresmal -  avui seria un plat paradigmàtic d’aquesta pràctica. I fins i tot potser té aquest origen

I així es pensaven que, amb la panxa plena de cochonailles, havien lluitat simbòlicament contra el fanatisme, les creences retrogrades i l’obscurantisme més recargolat.

Vaja, com a  “ La merienda fraternal” d’en   Santiago Rusiñol.

NORMANDIA LITERARIA (IV)- PROUST A CABOURG

La magdalena sucada en the que desperta els records d’infància de Marcel Proust a  A la recerca del temps perdut, és un passatge literari famós i que cal situar-lo a casa de la seva tia Elisabeth (tante Leonie a la ficció) on l’escriptor de petit havia passat unes vacances,  a l’imaginari poble de Combray, en realitat Illiers  en Eure, i que avui mercès a la fama atorgada per l’obra de Proust ha adoptat el nom oficial de Illiers Combray.

 

Malgrat aquesta referència al país de la Loire, Proust que era parisenc de naixement i de residència, al llarg de la seva vida estigué sempre molt vinculat sentimentalment  a la costa de Normandia on havia estiuejat molts anys de jove ( de 1885 a 1894) i més endavant hi havia fet estades de repòs, necessàries pel guariment de la seva fràgil salut, sobretot afectada per l’ asma. Trouville i Cabourg - Balbec en la ficció proustiana -   son les dues localitats de vacances que més sovint surten implícitament o explícitament citades en la gran i ambiciosa obra de A la recherche du temps perdu,   llarga reflexió novel·lada sobre el pas del temps, la memòria afectiva, l’amor, l’existència, l’art. Però també vol ser el retrat  d’una societat i d’un temps on els records d’infància, els llocs de vacances o els salons parisencs, on es mouen els dos cents personatges de l’obra,  tenen un paper rellevant en aquesta gran aventura de cercar i retrobar el temps passat.

 En aquest camí un dels noms que  surt més sovint citat és el fictici Balbec, imprecís indret que fusiona  el Truoville de joventut - veí de l’elegant Deauville -  i el Cabourg de maduresa, llocs on Marcel Proust, escriptor de fama y dandy notable estimava amb tendresa i enyor.

 

Marcel Proust va passar els estius de 1907 fins al de 1913, plena belle èpoque,  al Gran Hotel de Cabourg,  anys en que l’escriptor va treballar intensament, obsessivament, en la redacció definitiva de la seva gran obra ja citada i per tant no és difícil de suposar - i així ho afirmen a la vila - que Prout escrigués algunes de les seves pàgines immortals, potser fins i tot la de la magdalena famosa, en aquest hotel i en aquesta vila normanda de cara al mar.

 El gran hotel de Cabourg és un d’aquells sumptuosos balnearis instal·lats el segle XIX arran de la platja i destinats a anar-hi a prendre saludables - i moderats - banys de mar, sempre per prescripció mèdica. Mai banys de sol que sempre han estat poc saludables, enemics de pells sensibles. Per això hi havia les sombrilles que les dames elegants manejaven amb soltura.

El Gran hotel és imposant, amb dues grans façanes senyorials, una de cara a mar, avui promenade Marcel Proust,  i l’altra mirant  a la vila davant una plaça espaiosa  ajardinada amb gust exquisit i salpebrada de flors de tons delicats i deliqüescents. En aquesta plaça hi ha el monument a Proust i el Casino. D’aquí arrenca un carrer comercial on a cada pas pots trobar un saló de the i una pastisseria on venen les “famoses” magdalenes de Proust, personatge del qual n’han tret un gran partit turístic i comercial.
 

Perquè Normandia, degut a totes aquestes circumstàncies, ha fet seu un escriptor parisenc. Des de fa gairebé deu anys a Trouville i Cabourg s’organitza un gran col·loqui internacional amb conferències i comunicacions sobre l’obra proustiana i el seu complex univers. Paral·lelament hi ha un festival de música  clàssica i activitats culturals i turístiques diverses.

I com a anècdota es pot dir,  que des de fa uns anys es celebra anualment el Festival de la magdalena que convoca a gourmands i llaminers d'arreu i també  pastissers aficionats que poden competir per obtenir el premi a la millor magdalena artesana. Pura banalització d’una de les pàgines més citades i conegudes de la moderna literatura francesa. Utilització mercantil d'un geni de les lletres.

Fa una mica d’angúnia veure la imatge del gran escriptor sobre d’una paperina de cel·lofana plena de rosses i flonges  magdalenes amb un lleuger gust d'ametlla amarga.

Però les coses son així.

FIGUERES, VILA FLORIDA ?

A les entrades  de la ciutat de Figueres hi ha uns magnífics rètols , com el que encapçala aquesta pàgina, que anuncien al foraster  càndid que acaba d’arribar a una “ciutat florida”. O sigui a una ciutat que es distingeix pels seus jardins públics, la seva ornamentació floral i l’abundància evident d‘una botànica acolorida que emmarca diversos indrets del paisatge urbà.

La realitat, malauradament, és molt distinta. La pobresa floral dels nostres espais verds és evident, el nostre passeig més emblemàtic, la Rambla,  presenta una vegetació en estat  lamentable i per les vies urbanes figuerenques cèntriques és difícil, si no impossible, trobar una jardinera ufanosa amb flors vistoses i radiants. Igualment es pot dir del Parc, el Passeig nou, l’entorn del Museu més visitat. Potser es salven un parell de rotondes de l’extrarradi.





Ajuntament d'una Ville fleurie



Perquè una ciutat sigui florida, estimats i respectats alcaldessa i regidors, no n’hi ha prou en posar un rètol a l’entrada que ens ho anunciï. Cal, a més, plantar flors, tenir-ne cura, vigilar les bretolades, invertir algun diner,  estimular  la iniciativa privada, comerços, ciutadans particulars, entitats, associacions de veïns i botiguers  a que col·laborin en aquesta tasca d’embellir la ciutat que avui per avui, per rètols que hi posem, té un atractiu estètic de banda baixa. Perdoneu - i em dol molt dir-ho  - de banda molt baixa. Molt negatiu per una ciutat que vol ser turística.

 

L’invent - la còpia - de les “viles florides”  surt de França en què hi ha un organisme rigorós, una normativa estricta i un control efectiu sobre les ciutats o pobles que poden exhibir a l’entrada el rètol de “ville fleurie” amb una, dues, tres o quatre  flors segons els nivell d’excel·lència  de la seva riquesa i decoració floral que controla un Comité nacional amb més de seixanta anys d’experiència i amb una seriositat contrastada pels resultats més que evidents.

Colmar, una ciutat lleugerament més gran que Figueres ( té uns 65.000 habitants) entre primavera i estiu utilitza més de 95 .000 plantes d’espècies i colors diferents per fer florir els seus parterres, a més dels milers de geranis, de flor senzilla, que pengen de balcons, façanes i fanals. Iniciativa pública i col·laboració ciutadana, estimulada pel bon gust, l’educació mediambiental, el civisme i una mica pel poder municipal.

 

Ja que es pot anar a la Xina a fer promoció, no seria difícil ni car arribar-se un parell de dies a Alsàcia o a la Savoia per exemple i fer una petita volta per pobles com Aix les Bains, Colmar, Eguisheim, Riquewhir, Thonon, Beaune a la Borgonya, ben propers com Limoux i Agde i tants d’altres - n’hi ha mes de 4.000 -  i prendre model del  que veritablement és una ville fleurie i preguntar com es fa. Ja que no tenim iniciativa posats a copiar , copiem bé, per favor ! I no invoquem el tema climàtic perquè els veïns en tenen flors des del Rosselló a la Bretanya.

Si es vol esbrinar el funcionament de l’organització de les Viles florides catalanes ja comencem malament  doncs,  avui,  no es té accés a la pàgina web i per tant ens quedem sense saber com funciona aquest organisme, iniciativa, moviment o el que sigui. Pel què es pot deduir Viles florides és una idea promoguda per la Confederació d´Horticultura Ornamental de Catalunya (CHOC) i que la certificació, el label de vila florida i premis i honors que se’n deriven  l’atorga un jurat suposadament qualificat. Tot plegat dins el marc de turisme de Catalunya i amb la bona idea  d ‘estimular als ajuntaments a la  millora  dels seus espais públics mitjançant  l´enjardinament i la cura de les zones verdes. Teòricament molt bé i molt lloable. El resultat no sembla prou bo, al menys a la nostra ciutat.

Insisteixo, per ser una vila florida no n’hi ha prou amb plantar un cartell que ho digui a l’entrada de la ciutat. Cal plantar més coses.

Es com clavar a una  façana un magnífic rètol que digui “Edifici històric” i després trobar-te amb Can Romaguera, dit també Pont de Vinyals.

IL CRISTO VELATO

Encara a Nàpols. Pels carrerons estrets i humits de l’Spaccanapoli faig via cap a la capella de San Severo atret pel record de la impressió pertorbadora que em va fer la primera vegada que vaig admirar il Cristo velato,  excepcional escultura de l’artista local Giuseppe Sanmartino (1753)

 Un ha vist la grandiosa harmonia del David de l’Academia, la perfecció seductora de la Venus de Milo, la força interior del Pensador de Rodin, el desconsol de la Pietà,  la malcarada autoritat del Moisés a san Pietro in  Vincoli, el colossal conjunt de les capelles dels Mèdicis a Firenze... i algunes altres obres mestres de l’escultura profana i religiosa des de l’hegemonia del classicisme grec ençà.  Obres totes elles d’una rara perfecció, d’una potència indiscutible, d’un impacte estètic tant fort que et fa trontollar el cap i sorprendre els sentits.

 El Cristo velato de la capella de San Severo de Nàpols  senzillament emociona.

És una d’aquelles imatges que inspira devoció - paraula en desús i que permetrà la irònica rialleta dels progres,  carregats de suficiència i prejudicis - , devoció en creients i no creients perquè desperta compassió, solidaritat, indulgència, plany, humanisme. No ho plantegem com una qüestió de fe,  és un purament un afer de sensibilitat
 

Hi ha però també un component estètic torbador. La figura jacent del Crist mort i cobert per un vel, ( algun savi de Vilatrista  a la viquipèdia en català l’ha denominat el Crist vetllat !!! ) , tot en marbre,  és d’una rara perfecció formal que deixa admirat. D’una dificultat d’execució immensa que tan sols puc intuir. Està tan ben executat el teixit, la transparència, la musculatura, les venes, les ferides visibles però sempre a través d’una fina capa de marbre, que aquesta mateixa perfecció ha donat origen a la llegenda. A  llegendes diverses i discordants, fins i tot estrafolàries..

No només la perfecció de l’escultura ha  provocat la fèrtil fabulació napolitana si no que la personalitat del príncep que va fer  remodelar la capella i va encarregat a Sanmartino l’obra, hi ha contribuït de forma molt important.

 

Raimondo di Sangro VII príncep de San Severo ( 1710-1771)  fou una personalitat complexa i inquietant. Home del segle de les llums, literalment il·luminat, fou militar, astrònom, filòsof, music, alquimista, inventor, anatomista,  geòleg, literat i gran mestre d’una lògia maçònica. D’aquí ve que tot el conjunt escultòric i decoratiu de la capella de San Severo que ell va imaginar com a lloc d’enterrament de la família,  s’interpreti avui en clau de missatges esotèrics i simbòlics. Fins i tot hi ha qui diu que el conjunt està concebut amb  finalitats iniciàtiques.

La llegenda, una de les llegendes,  del Cristo velato fa suposar que l’escultor  Sanmartino una vegada acabada l’obra del Crist ajagut la va cobrir amb un vel transparent, una gasa subtil, un tul volàtil i que el príncep de San Severo mitjançant obscurs procediments alquímics va petrificar aquell teixit, resultant l’efecte màgic de l’escultura autènticament velada amb un vel de marbre.
 

Obviament les anàlisis posteriors  efectuades han demostrar que el “vel” és exactament del mateix material marmori que la resta de l’escultura i que no va haver-hi transmutació de cap mena ni metamorfosi oculta.

Però la diabòlica personalitat de Raimondo di Sangro  - Cagliostro en el seu procés va declarar haver aprés algunes de les practiques màgiques d’un cert príncep napolità ! - permetia tota mena d’especulacions i podria ocupar-nos en solitari un apassionant  comentari .

Possiblement l’aura de misteri que envolta la petita capella napolitana predisposa a trobar una certa màgia en tot el seu contingut, encara que sincerament penso que, net de prejudicis, la contemplació del Cristo velato de Sanmartini és una de les visions més reconfortants per l’esperit que recordo i que difícilment pot deixar indiferent a  persones de sensibilitat desperta.

Per això hi vaig voler tornar, un dia gris i fred de desembre.
   

 

NADAL A UN ALTRE CORRAL

Incomplint per primera vegada a la meva vida aquella tradició nostrada que s’expressa en la dita popular “ per Nadal cada ovella al seu corral”, aquests dies nadalencs els he passat al sud d’Itàlia . Les dates i la proximitat física feien inevitable una visita a Nàpols que, malgrat tot, sempre mereix una parada. Hi he anat un dia gris, de boira baixa, de pluja finíssima i freda, gens mediterrani. Poc abans d’arribar a la ciutat els núvols  eren tan densos i blancs  que semblaven nata muntada i feien invisible el volcà omnipresent,  encara que un sempre tem que la nuvolada  amagui vapors malèfics del Vesubi que, intuïm, un dia o altre hi tornarà.

En arribar a la piazza Garibaldi - estació central de trens i autobusos - la pluja havia parat i la passejada prevista pels barris d’Spaccanapoli  i Decumano maggiore, o sigui el rovell de l’ou del barri antic,  es presentava menys incòmode del que feia preveure el  començament d'un dia rúfol.

El primer objectiu que m’havia proposat era visitar el Pio Monte della Misericordia a la via dei Tribunali, al costat del Duomo. El carrer és estret, amb poca  llum, paviment desigual de lloses de pedra , amb pintades a les parets i neteja a la napolitana - estil poc recomanable -,  l’edifici de la benèfica institució, fundada per a socórrer als pobres i els pelegrins, no és d’aparença monumental. Un atri amb cinc arcades hi dona accés i potser la grisor del dia li resta atractiu. Dins s’hi troba una de les obres mestres del barroc pictòric titulada precisament “Les set obres de misericòrdia”, sorgida del geni creador de Michelangelo Merisi da Caravaggio.

 

Inicis del segle XVII, l’església catòlica en plena Contrarreforma.  El pintor, fugitiu de Roma, acusat - i convicte - d’assassinat, es refugia a la turbulenta i lluminosa ciutat de Nàpols, ciutat de la tolerància i dels jocs perillosos segons un cronista del moment . La Congregació de la Misericòrdia de joves napolitans caritatius   (o potser no tant),  acull l’artista i li encomana el quadre en el qual,  presidit per la imatge de la Madonna, es representen entre simbolisme i realisme les set obres de misericòrdia, aquelles que en el catecisme en dèiem “corporals”: donar menjar a qui té gana, donar beure a l’assedegat, visitar presos, guarir malalts...

Magistral exemple de la tècnica del clarobscur, joc efectista de llums i ombres, figures realistes a partir dels models habituals del Caravaggio - pobres, prostitutes, rodamóns - que tantes crítiques li varen valer per interpretar-ho  alguns, com a poc respectuosos, quasi blasfems per a representar sants i marededéus.

Capolavoro autèntic de la pintura barroca. Potser una mica com la mateixa vida del Caravaggio :  contrast de llums i ombres, infern i paradís, el diví i l’humà...Impacte indiscutible. 

Seguim per la via dei tribunali fins a la piazza de san Gaetano on comença la via de sant Gregorio Armeno; aquí s’inicia el festival autèntic del presepe napoletano. Aquest carrer estret i farcit de tallers, exposicions i botigues, és possiblement la fira de pessebres més important del món. Maquetes de botigues d’artesans, portals de Betlem, hostals que son trattorias,   masies penjades fetes de suro, fusta o cartró pedra, pobles menuts i arcades solemnes sostingudes per columnes corinties mig enrunades... I una autentica multitud de figuretes de fang representant les clàssiques figures del pessebre napolità que a part de la Sagrada família i els tres reis, ovelles, pastors i pagesos solen ser el pastor Benino que ve a ser el nostre rabadà, el venedor de vi, el pescador , zi Vicenzo e zi Pascale dos compares singulars, i els venedors  :  verdulaires, pastissers, carnissers, flequers, peixaters.. . Hi son tots .

 

Les figures de gran format, més elegants que piadoses, van habillades en ocasions amb roba autèntica de seda i brocats,  o pintades de forma que s’imita a la perfecció la consistència del teixit. Un món apassionant d’ artesans de gran categoria que han dedicat la vida a mantenir aquesta tradició del Nàpols històric, que avui de passada és un atractiu turístic de primer ordre.

 

En aquest punt hom es pregunta, on neix i quan neix la tradició del pessebre ? I aquí ja ens perdem una mica. Els italians mantenen que fou sant Francesc d’Assisi que per primera vegada va muntar una mena de pessebre vivent en una església  l’any 1223. Altres li atribueixen origen germànic, més enllà  fan començar la tradició al segle XI. Del que no hi ha cap mena de dubte és que l’època d’or del presepe napoletano és als segles XVII i XVII i per això moltes figures estan representades amb vestits d’aquesta època. Visiteu , si teniu ocasió, el pessebre de la reggia de Caserta o il presepe dil Re conservat al Palau reial de Napoli.

Però no deixeu de visitar  pels volts de Nadal la via de san Gregorio Armeno.

Després de tanta artesania, tanta figureta, tant de turista, tant de souvenir, que de tot hi ha, entro a l’església del sant que dona nom al carrer dels pessebres. Una de les esglésies més interessants de la ciutat. El barroc de San Gregorio Armeno, amb les dues grans orgues que son un autèntic diluvi d’or vell, poc il·luminat i una mica polsós,  perd estridència i guanya en solemnitat, sota els frescos de Lucas Giordano.

Cal seure en el darrer banc i escoltar el silenci del Nadal que, ben mirat, és idèntic a tots els corrals del món .