EL GUST D'AQUEST SETEMBRE

Volia parlar del gust deliciós que tenen els primers mongets de desgranar que tan sols bullits i amb un raig d’oli vaig menjar fa pocs dies. O de les primeres magranes,  saborosos petits robins que alegren qualsevol amanida o amb garnatxa fan uns excel·lents postres. O del pastís de figues de coll de dama que adormides sobre un petit llit de crema et transporten a la beatitud de la màxima dolçor.
 

Voldria parlar de tot això. I encara dels bolets que triguen a arribar i de les mongetes d’esclovellar. I de les pomes noves.

Voldria parlar de tot això, però amb la situació que pateix el nostre país em semblaria una frivolitat.
 

Perquè en realitat el gust d’aquest setembre és un gust amarg, és el gust trist del fracàs, és el gust aspre de la involució, és el gust salat de les llàgrimes d’impotència, és el gust àcid del desencís. No és això com'panys, no és això...

Un no sap com acabarà tot, encara que em temo que malament. I podria ser que ens quedéssim sense independència i sense autonomia. I el que en realitat s’hauria de fer és quedar-se sense WhatsApp, twiter, facebook i tots aquests vehicles de comunicació i també de desinformació que estan creant un estat de por, de desorientació i incertesa que es suma a la tensió creixent que hi ha al carrer. Mobilització pacífica i admirable del poble català, però tensa, vibrant,  com una corda de guitarra a punt de petar.
Qué volen aquesta gent que venen de matinada .....

L’Estat espanyol i el govern que el representa - hereu de la pitjor ideologia -  es mostra repressor, impermeable al diàleg, de dubtosa convicció democràtica, inflexible, incapaç de comprendre la diversitat ibèrica. Que bé que ho deia Antonio Machado ! ... desprecia cuanto ignora .... En aquest país desgraciat planeja constantment l’ombra tenebrosa del general  Pavia, l’esperit de la sanjurjada, la solució d’Espartero que era bombardejar Barcelona cada cinquanta o cent anys. Tant li fa.

Segurament des d’aquí tampoc ho hem fet tot prou bé. I no s’hi val l’excusa de dir que era l’única forma que ens havien deixat. La tossuderia, d’una i altra banda  - i gual que fan els marrans - porta a esberlar-se el cap. Normalment del més dèbil, del més petit, del qui no té la força suficient i va mal acompanyat.

 

Un gust amarg pels qui modestament vàrem contribuir a fer allò, avui tant criticat, que se’n digué la transició que no fou altra cosa que pactar - ja la sé,  ja,  la broma de la “transacció” - el pas d’una dictadura a un sistema democràtic sense violència, sense morts, sense cops de força. Sense prendre mal en un país caïnita de mena.

I ara veiem la Guardia Civil pels carrers de Barcelona. I cada dia en passa una de pitjor. Tants historiadors i ningú recorda l’octubre del 1934.

Decididament el gust d’aquest setembre és el gust amarg del fracàs, del fel de la frustració i d’una tristesa infinita.

Pobra Catalunya !