EL JARDÍ DE MONET A GIVERNY

En una breu escapada de finals d’estiu a la Normandia faig, com a mitòman que sóc, un devot pelegrinatge al poble de Giverny per contemplar la casa i el jardí on visqué Claude Monet.  En tenia íntima necessitat des que vaig visitar a l’Orangerie de Paris l’extraordinària col·lecció de les nympheas,  els vuit grans quadres murals que el pintor va donar a l’Estat francès i que pintats a les darreres èpoques de la vida de l’artista son una mena de compendi, de testament pictòric si es vol, de la seva visió, ja una mica precària però encara creativa, de la llum, dels reflexos sobre l’aigua, de la vegetació boirosa, dels nenúfars flotant sobre un llac quiet, dels desmais plorosos, de les ombres inquietants del capvespre.

 

Claude Monet, no és sobrer recordar-ho, fou el pare d’aquell gran moviment pictòric del XIX que un crític, a la vista d’un quadre precisament  de Monet de 1872  titulat Impression, solei levant va batejar - potser irònicament -  com a impressionisme. A més però de ser  l’iniciador i principal representant d’aquest corrent artístic fou en certa manera un  referent innegable - potser mestre -  i també gran amic d’altres pintors que esdevindrien famosos com Cezanne, Renoir, Manet, Pisarro, Bazille, Sisley... amb qui sovint intercanviaven experiències i inquietuds estètiques.

Monet, que estimava la tranquil·litat i la natura, visqué durant més de quaranta anys a la casa de Giverny envoltat d’un jardí meravellós, la llum i els colors del qual pintà en innombrables ocasions donant una visió poètica i sublimada d’aquest extraordinari desordre vegetal que floreix tot l’any amb cromatisme divers. Està clar que la peça més visitada i més fotografiada és el petit estany on suren i floreixen els nenúfars  - nynphees mundialment famoses - sobre unes aigües quietes, de tons blau-verd i on les gotes de pluja en caure ben segur que fan el so d’una arpa pinçada per  blanques mans d’adolescent.

 

Cal saber molta botànica i molta jardineria per a descriure amb propietat aquest bell garbuix de vegetació florida amb els colors més diversos i que creix per vores, parterres i corriols en una confusió total però harmònica, emmarcada pels arbres diversos i tot besant l’aigua els majestuosos salzes ploraners que sempre donen un toc melangiós i poètic al conjunt.

Aquest jardí no es visita, es passeja amb parsimònia descobrint  una dàlia,  un rododendre, un aster, un lliri ; més enllà  una calèndula,  una azalea, un tou de cascalls o un macís de tulipes. I milers d’altres flors de tots colors - grocs, ataronjats, fúcsia, malves, morats, vermells de sang, rosa pàl·lid -  flors de les que mai sabrem el nom però que ens deixen als ulls i al cor un record inalterable.

Malgrat el temps canviant de la regió atlàntica, el matí que vàrem anar a Giverny la meteorologia fou benèvola, alternant un sol discret i núvols errants que en alguns moments filtraven la llum sobre el jardí, recreant la impressió una mica vaporosa i de contorns imprecisos com en alguns quadres de Monet quan pintava el seu jardí.

 

La casa del pintor conservada amb l’exquisidesa que solen tenir els francesos en aquests temes culturals : el taller amb reproduccions perfectes, la sala de lectura i la biblioteca, la col·lecció d’estampes japoneses de l’artista, el menjador d’un groc brillant amb la taula parada, la cuina - com una antiga casa de pagesos benestants -  amb tota la bateria d’aram brunyida que feia llum.... I des de totes les estances la vista sobre el jardí anàrquic i acolorit com un castell de focs artificials de fantasia.

El jardí de Monet a Giverny és quelcom que no es pot oblidar de per vida.