ELS BOIXOS AGÒNICS

Primer foren els freixes, després els oms, més tard els xiprers. No sé si fou aquest l’ordre, tant se val. Ara li ha tocat a l’humil boix rebre l’embestida cruel d’una  papallona d'apariència innocent que amb un sonor nom llatí ( Cydalina perspectalis ) la seva eruga ataca amb voracitat i violència, fins a la mort, les petites fulles xarolades, color verd maragda, de perfum subtil i tendre dels boixos que emmarquen jardins o que en les zones humides del país podem trobar pel bosc en llibertat,  sense tisora que la  domi i minimitzi.

La planta de boix, sempre verda-  buxus sempervivens -  ara a molts indrets és una tenebrosa teranyina de color gris lleig formada pels esquelets de l’arbust i la blonda seca de les fulles. A algunes obagues de la Garrotxa s’hi poden veure ara mateix,  aquestes plantes, abans brillants i oloroses, en estat agònic, com igualment en altres indrets de muntanya que és on creix aquesta espècie botànica.

El boix sàviament retallat ha estat la planta màgica que ha dibuixat voreres i corriols dels jardins, sobretot d’estil francès, als que ha donat vida i color  en els mesos en que les flors son avares de la seva bellesa, sobretot en països nord enllà. Cementiris, jardins, castells com Versailles o Schönbrunn no tindrien en els seus parcs la perfecta simetria  dels jardins sense l’estudiada arquitectura de les plantes de boix domesticades. La moda del jardí romàntic acaba, en part,  amb el protagonisme del boix retallat en espais verds públics i privats.

I anant a utilitzacions més prosaiques,  la fusta del boix ha servit per a fabricar artesanalment culleres i cullerots -a  Tortellà en saben, o en sabien, d’això - de fusta blanca i resistent,  tant bona que algú n’ha dit “el marfil vegetal”. Se’n fan també els boixets per a fer punta de coixí i en darrer

terme els grans gravadors artesans escollien el boix per a fer les planxes del seus gravats per la durada i la resistència de la fusta d’aquest arbust tan humil. La xilografia és la tècnica més antiga de gravat que es coneix. Mireu si és important el pobre boix amenaçat.

Personalment l’aroma fresca, vegetal, delicada,  del boix m’evoca el Camprodon de la meva infància, les llargues passejades que ens portaven les tardes d’estiu a la denominada precisament “Font del boix”,  envoltada d’aquests arbusts salvatges i una mica més enlaire, al Coll dels ocells on s’alça el monument a l’excursionista i gran coneixedor del Pirineu César August Torres, envoltat igualment d’oloroses plantes de boix, més aromàtiques com més fresc, fi i humit és l’aire. I el monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon d’ austeres arcades i romànica majestat, viu des de fa mil anys - potser més - envoltat de forma permanent de la verdor i el perfum del boix monàstic.

Definitivament l’olor del boix és l’olor de Camprodon.

S’hauría de fer quelcom urgent perquè no es morin els nostres boixos ! Encara que no se si això, tant nimi, tan casolà,  preocupa a algú més enllà dels nostàlgics  anacrònics i a algun alcalde de poble.