CINC CENTS ANYS DE PROTESTANTISME

Els qui vàrem créixer deformats i desinformats per l’escola  - pública i privada -  controlada pel nacionalcatolicisme  dels anys 40/50 s. XX, ens imaginàvem, pobrets !  els practicants de la religió protestant com a uns éssers perversos amb peülles i orelles punxegudes fent torn neguitosos per a entrar a l’infern a cremar per tota l’eternitat. Un tal Luter, ens deien,  era un frare agustí renegat i concupiscent, que per a poder-se casar amb una monja, va organitzar tot aquest important daltabaix dins l‘Església catòlica, que era la bona i veritable. Daltabaix que varen seguir, com no podia ser d’altra manera  Anglaterra (pèrfida Albión) i part d’ Alemanya no tutelada per la corona espanyola.
 

A mitja veu s’explicava que hi havia a Figueres  una església protestant al carrer de santa Llogaia i fins i tot algú gosava dir que hi havia residit un bisbe d’aquesta confessió. Ningú però sabia exactament en què consistia el corpus doctrinal del protestantisme. Quina era la seva greu  heretgia.  Més endavant la curiositat, a alguns, ens va portar a llegir quatre coses sobre el tema, les sagnants guerres de religió posteriors i la consegüent dispersió del cristianisme reformat  en esglésies diverses i sectes de noms estrafolaris.

 A mi personalment em va sorgir l’interès a rel de veure, per qüestions professionals,  una obra del pintor Lucas Cranach el jove, titulat Luther im Weinberg ( Luter a la vinya) taula pintada el 1569, conservada a l’església de Wittenberg i que està migpartida. A la dreta s’hi representa la vinya ben conreada per Luter i austers pastors protestants vestits de negre.

 A l’esquerra hi ha la vinya de la que tenen poca cura els clergues catòlics, revestits de mitres i capes de colors vius brodades  d’or, frares i monges fent conversa i la vinya abandonada. En definitiva un cartell publicitari de l’església protestant alemanya.

 Però potser cal anar  una mica més a fons de la qüestió, ara que es celebren els cinc cents anys - el 31 d’0ctubre, vigília de Tots Sants  - del dia que Martí Luter va clavar a la porta de l’església del castell de Wittenberg (Saxònia)  les famoses 95 Tesis contra la venda d’indulgències  que no era altra cosa que una denúncia contra la degradació moral de l’Església catòlica més ocupada en la gestió dels bens temporals  (venda d’indulgències, de relíquies, càrrecs eclesiàstics,  rendes i delmes, nepotisme, etc.) que pels temes espirituals, despreocupació que es traslluïa en una vida luxosa i d’oci dels alts càrrecs clericals i una enorme despesa sumptuària representada per la construcció de Notre Dame de Paris i Sant Pere del Vaticà.

Els corrents crítics contra l’autoritat del Papa, debilitada  des del cisma d’Occident, agreujada per la creixent corrupció, afany de riqueses i de poder temporal, obscurantisme i superstició fomentada per certes ordres religioses i altres motivacions, algunes òbviament de tipus polític, provocaren l’aparició de diverses veus crítiques com foren inicialment la de Jan Hus a Bohèmia, els humanistes Erasme de Rotterdam, Tomas Moro, Lefrevre d’Etrampes que amb el seu discurs intentaven conciliar el moviment humanista amb la necessària modernització i reforma moral de l’Església de Roma.

No sonava malament, no,  aquella música.
 

En aquest context Martí Luter protagonitza la seva rebel·lió, clava a la porta de l’església de Wittenberg les seves tesis i posteriorment crema, el 1520 al mateix poble, la butlla papal Exurge Domine per la qual se l’amenaçava d’excomunió, sanció que es materialitzà l’any següent.

No entrarem en els punts doctrinals del protestantisme, encara que fora aclaridor el fer-ho. Cal dir però que el seu arrelament possibilità la creació de les esglésies nacionals, cas evident de l’anglicanisme a Anglaterra, el luteranisme  a Alemanys i el calvinisme a Suissa ( en aquest sentit és interessant el llibre de Stefan Zweig Castelio contra Calvino del que fa temps vaig parlar)
 

Maria de Médicis contempla la massacre de la nit de St.Bartomeu

De la Reforma en deriven igualment les guerres de religió que assolaren Europa i que foren especialment virulentes a França i Holanda durant els segles XVI i XVII, enfrontaments entre catòlics i protestants, denominats hugonots,  que entre altres coses - a part de massacres esgarrifoses com la de la nit de sant Bartomeu, 24  agost de 1572 - serviren per provocar importants corrents migratoris que expandiren les noves doctrines arreu del món.

Cinc cents anys de protestantisme i les esglésies cristianes - incloses la catòlica, la ortodoxa i la protestant que segueixen el mateix evangeli, el mateix Profeta, el mateix discurs - molt fer cerimònies ecumèniques, moltes abraçades, molt Pax vobis, moltes paraules, ( molta foto),  per a seguir ... separades i dèbils, mentre l’Islam, en expansió, s’ho mira des de lluny (cada vegada menys), expectant.

No se si ho han fet prou bé uns i altres. Però els cors del homes occidentals  orfes de qualsevol sentiment religiós, transcendent i d’espiritualitat es refugien en el consum, la droga, la tablet, els telepredicadors  o a les vidents de tele 5 .

No és totalment ociós que recordem a Martí Luter  que va promoure, ara fa cinc cents anys, una reforma de l’Església eficaç, renovadora i contundent que va treure la son d’una Església viciada pel poder temporal.

Potser només recordant-ho , ja no hi som a temps.