Molta gent associa la regió de la
Normandia al famós i sagnant
desembarcament militar angloamericà-canadenc de juny de 1944 que marcà l’inici del final
de la segona guerra mundial. La peregrinació a les platges, cementiris i
memorials encara és constant i la visita colpidora. En parlarem algun dia.
Artísticament l’evocació d’aquest tros
de França va lligat als pintors impressionistes amb la figura patriarcal i
extraordinària de Claude Monet que hi va residir molts anys i que la va fer famosa pintant els seus jardins, la
seva costa singular i la famosa catedral de Rouen amb totes les llums que el
sol ofereix al llarg del dia.
Però tant important com aquestes
evocacions - o potser més- és la densitat literària de la regió, la gran
literatura que el seus paisatges, la seva mar agitada,les platges de moda, la seva gent, les
petites viles, la tranquil·la vida de les granges on els pagesos fan formatges
i elaboren sidra, han sabut inspirar.
L’autor teatral més conegut que va donar
aquesta regió, fou Pierre Corneille, membre d’aquell trio famós que estudiàvem,
per sobre, quan es parlava a classe de literatura a l’Institut del teatre francès
del segle XVII : Racine, Molière, Corneille. Aquest darrer era normand, nascut
a Rouen, a quatre passes de la place du Vieux Marché i de la creu que
recorda el lloc on Jeanne d’Arc - la
Pucelle d’Orleans - va morir a la foguera als dinou anys, acusada d’heretgia.
El teatre de Corneille però no s’identifica
ni amb el país ni amb el paisatge ni amb la natura. Les seves obres en vers tracten
d’herois clàssics, sobretot de temes històrics
mitjançant els quals l’espectador podia establir
un
paral·lelisme amb situacions polítiques i socials del moment.
Corneille, que
fou durant un temps poeta oficial nomenat per Richelieu i protegit de Lluís
XIII, abandonà aquesta condició per a fer un teatre renovat, “més compromés”, en el sentit d’exaltar els sentiments
de noblesa, la igualtat dels homes davant la llei, rebuig de la repressió exercida pels poderosos,
conflictes de consciència i identitat.
Corneille fou reconegut com el poeta i dramaturg
més important del seu temps - malgrat ser contemporani de Racine i Molière - i l’èxit més esclatant l’obtingué amb l’estrena
a Paris de la seva tragicomèdia Le Cid.
Napoleó era un gran amant del teatre de
Corneille i sabia de de memòria llargues tirades de versos de la tragèdia Cinna o la clemència d’August. Potser perquè aquesta obra era una apologia de
la pràctica d’un poder fort acompanyat de la virtut de la magnanimitat. Un dia
Bonaparte, ja Emperador, en sortir de la representació d’una de les seves obres
digué : Si Corneille fos viu, el faria príncep ! - No venia d’un...
Avui la casa on nasqué Corneille a Rouen
és un petit Museu on es conserva - o es recrea, tant li fa - la seva biblioteca
i el seu gabinet de treball. A pocs quilòmetres de la ciutat, a la vila de
Petit-Couronne hi ha la casa de pagès - le
manoir - de la família Corneille, casa típicament normanda amb els seus
plafons de fusta a la façana i el seu jardí florit, igualment avui transformada
en museu en record de l’escriptor.
A la ciutat de Rouen, davant mateix del Theatre des Arts, recoberta amb la pàtina verdosa dels anys, hi
ha una magnífica estàtua de bronze de l’escriptor que visqué 56 anys a la
ciutat, morí a Paris als setanta vuit
anys d’edat i fou enterrat a l’església de Saint Roch no massa lluny d’on més
tard s’hi colgaren les restes del filòsof Diderot i del pintor Fragonard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada