EL MESTRE PASSOLAS

 

L’exposició - les exposicions -  de fotografies de Joaquim Fort ha tancat portes al Museu de l’Empordà i a l’antic Escorxador.  Ha estat un gran encert d’organització i un total èxit de públic, que ha significat la reivindicació d’un personatge desconegut pels figuerencs. No fa gaires dies es va presentar el catàleg de la mostra i en aquesta publicació hi trobo una fotografia que ja quan vaig visitar l’exposició em va intrigar i despertà la meva curiositat de figuerenc. Potser no és ni de les millors artísticament parlant i fins i tot l’anècdota, l’argument, és vulgar.

 

 

Es tracta d’un paisatge urbà, el carrer de Llers de Figueres, entre llums i ombres, amb un llunyà rètol del fotògraf Bosch i un home vell, amb abric i dos bastons, vist d’esquena,  baixant pel carrer. La fotografia figura al catàleg en una pàgina que no puc consignar ja que no estan numerades (en els catàlegs és imprescindible que les pàgines tinguin un número de referència).

Després de mirar i remirar he arribat a la conclusió que la figura correspon al mestre Josep Passolas, veí del carrer de Llers i que fou un músic figuerenc de certa anomenada però que avui gairebé ningú a la ciutat recorda. Si no vaig errat, cap via ni carrer de la ciutat porta el seu nom, que aquest sol ser un símbol - amb moltes omissions -  de cert reconeixement ciutadà. Altres músics, potser amb menys mereixements, han estat dignes d’aquest record. El tarannà però del mestre Passolas possiblement no fou el més apropiat per a saber-se garantir una certa memòria per a la posteritat. Un cronista de l’època deia d’ell  “ home humil i espill immaculat de la bonhomia, vol passar pel món desapercebut...”. Va encertar.

Recordo perfectament a aquest artista, ja vell,  que tenia l’aspecte exacte d’una músic romàntic : extremadament prim, la pell transparent de color de cera, cabell llarg, rostre trist, mirada a l’infinit.

Una figura que evocava en certa manera les imatges de Chopin i Liszt,

 

els dos pianistes més emblemàtics del romanticisme musical.

Per a reconstruir la vida del senyor Passolas, cal recórrer a la premsa local fàcilment consultable a la hemeroteca digitalitzada de la Biblioteca Fages de Climent. Per  les dades que no hi he trobat he consultat el diccionari biogràfic d’Inès Padrosa.

 

A la col·lecció de premsa  històrica  local  hi ha més de cent trenta entrades amb el nom Passolas que van des de 1914 a començaments dels anys 40. Des d’anuncis o ressenyes de recitals dels seus alumnes i concert íntims fets a Can Mariani, fins a crítiques d’estrenes d’obres seves. Això vol dir que, sobretot en els anys vint i trenta,  el seu nom tingué un cert pes específic en el món musical figuerenc i que deixà un estol de deixebles de sòlida formació pianística.

Josep Passolas nasqué a Castelló d’Empúries l’any 1881, fill d’un metge de la vil·la i de la seva muller. S’inicià en l’estudi de la música i del piano amb Antoni Agramont director de la cobla castellonina. Posteriorment amplià estudis a l’escola Municipal de Música de Barcelona ciutat on comença una carrera de concertista. Aviat el traslladà a Figueres on es dedicà,  a més de la interpretació, a la composició i a la pedagogia musical.

 

La primera referència que hem trobat data de maig de 1914 anunciant un recital en el que Passolas va actuar fent duo amb el violinista Enric San. L’any 1918 L’Orquestra Simfònica de Barcelona estrena una peça seva i el 1921 l’Orfeó Gracienc estrena la seva obra “Fraternitat”. L’activitat de compositor es compatibilitza amb la docència a la Fundació “Clerch i Nicolau” i amb la direcció de l’acadèmia que portava el seu nom, d’on sortiren deixebles considerats pianistes notables con Concepció Bonal, Francesc Basil,  Tomasita Riera, Mercedes Moner i Josep Falgarona.

Cent i escaig llarg de referències en premsa fan de mal sintetitzar. En tot cas el mestre Passolas fou un music notable que va morir a Figueres l’any 1957,  em fa la impressió que en una situació força precària. Podríem dir literalment de pobresa romàntica.

La ciutat però potser hauria de recordar a aquest músic singular més enllà de la fotografia d’esquenes, baixant pel carrer de Llers, que li va fer en Quim Fort.