6 D' OCTUBRE

Avui es compleixen vuitanta tres anys del que es coneix en la història de Catalunya com a “Fets d’octubre de 1934”. No cal detallar en què consistí aquell episodi doncs existeix extensa bibliografia sobre el mateix  - Manuel Cruells i Frederic Escofet entre altres - i resums,  més o menys esbiaixats, a la mateixa xarxa.

En esquema molt simplificat  el que va passar fou que, en desacord amb les noves tendències polítiques del govern de la República espanyola, legalment constituït,  Lluis Companys proclamà la República catalana dins la República federal. L’exercit va sortir al carrer, es proclamà l’estat de guerra, hi hagué resistència armada per part de centrals sindicals i centres polítics diversos, essent potser el nucli més famós el CADCI de la Rambla de Santa Mònica. Resultat general a Catalunya més de 70 morts, centenars de ferits i rendició i empresonament del Govern de la Generalitat.

 

En els dies posteriors suspensió de l’autonomia i de la l’Estatut, nomenament d’un coronel com a governador general,  pèrdua de competències, centenars de presos polítics, dissolució d’ajuntaments democràtics, destitució de funcionaris i fins i tot condemnes a mort - posteriorment commutades - pels responsables militars dels mossos de la Generalitat. I això ho feia un govern republicà i democràtic ! Imaginem com pot reaccionar un monarca fill de l’absolutisme borbònic i un govern ideològicament hereu del que és hereu.
 

 

La normalitat a Catalunya no es restablí fins a les eleccions de febrer de 1936, amb la victòria del Front popular, normalitat que, com es sabut durà ben poc doncs va acabar als pocs mesos amb la sublevació militar i la posterior la guerra civil.

Es d’esperar que amb tants de historiadors com hi ha a l’actual govern de la Generalitat aquests fets els hi resultin coneguts i en treguin les conseqüències oportunes. La primera  resposta del govern de l’Estat davant l’intent pacífic de votar un referèndum fou d’una violència extrema, el cap de l’Estat desconeix, es veu, la paraula diàleg. Per l'altra banda, el neguit d’algunes forces polítiques catalanes per anar de pressa en una declaració unilateral d’independència - partidaris del conegut,  com pitjor,  millor - no és el consell més assenyat, ni possiblement el més prudent. 

Els indicadors econòmics trontollen. Les incogniters de futur s'acumulen.

Ara correspon als polítics decidir  amb serenitat ja que no es pot demanar a un poble que visqui permanentment mobilitzat.

I abans de decidir que mirin una mica els llibres de historia, per favor !