LA GALLINA VA DIR PROU

Aquest octubre es compleixen cent anys de la finalització del procés revolucionari  rus que iniciat el mes febrer anterior culminà amb el derrocament del govern provisional i la instauració d’un govern socialista presidit per Lenin. La revolució d’octubre protagonitzada pel partit bolxevic amb el suport de soviets de soldats,  pagesos i obrers, fa fòra el govern provisional -  nascut de la primera revolució de febrer que provocà l’abdicació de Nicolau II -  del qual fou figura clau i potser més coneguda Alexander Kerenski.

Sobradament son sabudes les múltiples i complexes causes i la llarga incubació de la revolució russa,  en una societat distant, estratificada i absent de la realitat : misèria i fam en el poble pla, condicions de semi esclavatge dels pagesos, règim de tinença de la terra practicament feudal, desigualtat brutal entre l’ abundància de nobles, començant pel tsar, i el poble treballador, etc. situació agreujada en aquells moments per la participació de Rússia a la primera guerra mundial (1914-18) al costat de les forces aliades contra Alemanya i el que es deia els Imperis centrals.

La revolució russa i la instauració d’un règim socialista en el país més gran d’Europa fou un esdeveniment cridat a canviar la historia de la humanitat. L’imperi rus, la U.R.S.S. com es digué posteriorment,  fou el gran bloc de nacions que regits per règims comunistes,  ideològicament i militarment s’enfrontaren al món occidental des de finals de la segona guerra mundial. Semblava que aquell equilibri tens, preocupant i perillós entre capitalisme i comunisme,   hagués de durar per sempre més.

Davant els greus errors del món capitalista amb situacions extremes de desigualtats socials, imperialisme, intervenció barroera a tercers estats, colonialisme polític i econòmic, etc. el model soviètic, el model comunista en general,  semblava una alternativa, amb els mateixos defectes i perills sobretot en el camp dels drets i llibertats individuals i col·lectius, però que potser salvava de la misèria a alguns milions de persones. Els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat de la revolució francesa encara resultaven seductors per a molts. L’aplicació del model però fallava.

ESCENA  D'UN GULAG

Mort Lenin el govern  del dictador Stalin fou d’una brutalitat  excepcional. Depuracions, confinaments, fams còsmiques i  assassinats polítics en massa  s’acumulaven a la seva consciència - si és que en tenia - amb un resultat de més morts que tots  els dictadors occidentals de l’època junts ( Hitler, Mussolini, Franco, Tito). Les seves víctimes, nombre en el que hi ha total desacord, s’estimen entre 20 i 30 milions de persones. A Mao se n’hi pengen 70 milions.

L’stalinisme fou condemnat posteriorment, els partits comunistes europeus varen emprendre una línia ideològica pròpia i independent. Alguns varen abandonar el marxisme-leninisme. Tot i això, inexplicablement el gran bloc soviètic - l’imperi rus que deia Deulofeu - s’esfondrà en pocs anys de forma gairebé fulminant,  entrant en una fase d’anarquia (si hem de creure en la terminologia de Deulofeu)  que encara està per definir.

El socialisme marxista, el sistema polític i econòmic que tenia que salvar el món de la misèria i de l’opressió dels poderosos no va durar ni cent anys. El model estatalista no va funcionar malgrat aplicar-se  amb extrema crueltat i rigidesa. Fins i tot la Xina aplica avui  un sistema econòmic capitalista dins un sistema polític comunista.
Malgrat el que deia el seu himne,  aquesta no ha estat la lluita final.