LA SENYERA ABANDONADA

Sense que serveixi de precedent per una vegada estic d’acord en la part substantiva d’unes recents declaracions al diari “La nació digital”, del diputat Joan Tardà ,que sembla un bon Jan i al menys  no te l’agra mala educació del seu company de partit,  de nom i de fets, Rufián. 

“El gran error de l’independentisme ha estat lliurar  i deixar al calaix la senyera, la bandera de tots els catalans”  diu, tot i que seguidament i de forma contradictòria assegura que és més intel·ligent que el sobiranisme vagi junt en una sola llista transversal que aplegui la CUP, Esquerra, PdeCat, Omnium, ANC i una part de Podem...”

Sí senyor, en tot el denominat procés, hi han faltat senyeres i probablement hi han sobrat estelades, perquè aquesta transversalitat que es reclama- que sempre resulta un concepte una mica ambigu - , aquest ideari comú que agrupa a gent de pensaments diversos en el camp social i econòmic és el catalanisme polític representat per la senyera que és la única bandera de Catalunya.

La llista única és un error. No així un mínim programa comú.

L’error de la llista única es pot argumentar de moltes maneres. En primer lloc el fracàs de Junts pel Sí que intentant agrupar a gent de sensibilitats diverses dins el sobiranisme no ha pogut realitzar un full de ruta viable i creïble per acabar   amb l’aplicació del 155, la presidenta del Parlament dient que l’acte del 27 d’octubre era una proclamació sense ser-ho, de caràcter simbòlic i sense eficàcia jurídica. I tot seguit una sèrie de lamentacions referides a la manca de preparació, a previsions mal realitzades, a expectatives fallides. En definitiva una mena d’enganyifa feta de bona fe. I l’Estat espanyol actuant, en conseqüència, amb mala fe notòria i duresa insospitada. O sospitada. Consellers a la presó, fiances desorbitades, el President a l’exili, els Jordis detinguts, l’autonomia intervinguda....

La llista única no,  en segon lloc,  perquè s’ha demostrat abastament que la majoria parlamentaria, el govern,  no pot ser presoner d’un petit grup  -possiblement indiferent tant  a la senyera com a l’estelada - com és la CUP que té uns objectius polítics totalment oposats ( antisistema, anticapitalisme) als altres grups que intenten formar aquesta majoria. Que ningú s’equivoqui una altra vegada intentar barrejar l’aigua i l’oli,  experiment que sempre acaba amb una agitació desmesurada, perillosa, inestable  i ineficaç: és una llei física,  dos líquids immiscibles sempre tendeixen a separar-se. La història recent de les relacions contranatura d’un partit com el PdCat , que no se sap ben bé que és però tots coneixem el seu origen i el seu ADN, amb la CUP és la història d’una humiliació constant, d’un xantatge barroer i una demostració més de que, malgrat dir el contrari, la reivindicació nacional segueix essent considerada pels cupaires com una reivindicació burgesa feta pels poderosos a fi de seguir oprimint al poble. Independentistes instrumentals, usant la única via que hi havia en el seu moment  per exercir el poder des d’uns resultats electorals exigus.

 

Llista única  però sense l’ANC i Omnium que no s’han de transformar en formacions polítiques perquè s’ha demostrat àmpliament que el seu paper de mobilització, de conductors de masses, de sensibilització nacional l’han exercit precisament des de fora els partits, els vells partits que no han estat capaços de renovar formes d’actuació adequades als nous temps. Membres d’aquestes dues entitats civils poden anar a les llistes dels partits però les entitats han de seguir com a societat civil d’ampli consens.

En tot cas un  programa mínim consensuat entre tots els partits que el vulguin assumir amb garanties :

1-    Reconeixement de Catalunya com a nació, en el poble de la qual rau la sobirania, i com a tal nació té dret a decidir el seu futur polític. Això és el sobiranisme. [ No programar ni independència ni república ni federació ]

2-     Recuperació plena de les institucions d’autogovern catalanes, suspeses per l’aplicació abusiva del art. 155 de la Constitución Española.

3-    Llibertat immediata dels presos polítics per raó de la seva ideologia independentista i amnistia o sobreseïment per les causes penals en les que han  estat imputats.

4-    Celebració d’un referèndum pactat sobre el futur de Catalunya i la seves articulació amb Espanya,   en un termini no superior a dos anys.

5-    Condemna explícita de mètodes polítics diferents a l’actuació pacífica, cívica i democràtica, com poden ser qualsevol forma de violència, la desobediència, lluita armada, etc.

Per tant entenem que no és el moment de plantejar ni la forma d’estat que hauria de tenir una futura i hipotètica Catalunya independent, ni de criticar genèricament el sistema,  ni decidir tampoc  la forma de govern, ni les polítiques en l’ordre social i econòmic que aquest hauria de practicar. Primer cal tenir el país i després veure quina política el poble decideix, que s’hi ha de fer tant pel que fa a l’articulació amb Espanya com de programa polític intern,  que ha de sorgir d’unes eleccions lliures amb programes polítics diferenciats.

Estic convençut, sobretot a la vista de les enquestes, que aquesta llista unitària afortunadament no es farà perquè uns (ERC) prioritzen els interessos de partir als de país, altres prioritzen establir la República i els de més enllà, la CUP i Podemos  el que pretenen és ensorrar el sistema social avui vigent i els importa poc la independència de Catalunya

No cal ni pensar amb el PSC ( malgrat la C) ja que està entregat en cos i ànima a PP i Cs’ i es declara unionista d’abraçada estreta entre l’Arrimadas i l’Ìceta.

Guapos els ex - Unió Democràtica repartits entre els PSC i Esquerra, tot per no retornar a l’antiga Convergència. Això és fer política amb l’estómac i no amb el cap. Així els hi ha anat.

Queda orfe un ampli espai electoral del catalanisme polític, no independentista, partidari del dret a decidir, de centre, moderadament progressista.  El que era, per dir-hi ràpid, l’espai de la Convergència abans de convertir-se a l’independentisme. No hauria d’intentar el PdeCat recuperar aquest electorat ? En un partit modern i europeu poden coexistir corrents d’opinió distintes i a l’hora dels Congressos és valora el pes que tenen cada una. La diversitat, l’eclecticisme en política és una virtut i una riquesa. I al cap del carrer.

Però com deia en Tardà, sense oblidar mai que la nostra única bandera és la senyera.