L'EMPORDÀ TERRA DE SAVIS

“L’Empordà terra d’artistes” era el títol d’una exposició celebrada l’any 1994 a la Pia Almoina de Barcelona i fou una interessant mostra que aplegava obres diverses d’artistes empordanesos, principalment pintors i escultors, mostra que posteriorment s’exposà a Girona i Figueres. El títol passà de l’exposició al catàleg i del catàleg a ser una mena de slogan, encertat i afalagador que contribuïa a incrementar l’autoestima dels empordanesos, ja per naturalesa força elevada.

 

I és cert que l’Empordà per les característiques del seu paisatge, del seu clima, de la geologia, de la seva gent o ves a saber per quina màgica confluència de factors desconeguts, ha donat artistes rellevants que comencen per l’universal i indiscutible Salvador Dalí fins arribar a Josep Bonaterra el nostre impressionista més rellevant,  Ramon Reig amb les seves delicades aquarel·les de les vores del Manol, Vallès amb les geomètriques interpretacions de la plana, les barques perfectes de Martínez Lozano, l’explosió acolorida de les estacions de Roure, l’informalisme de Massot o les flors de Sibeques,  per a citar-ne només alguns de coneguts i amics.

 

El mateix podríem dir en el camp de la creació literària. És evident l’origen empordanès de qui canta al Sabater d’Ordis o a les Bruixes de Llers com ho va fer Carles Fages de Climent, qui relata les closes com Mª Àngels Anglada o descriu poèticament els seus pobles com Montserrat Vayreda, o com Pous i Pagès que amb la seva narrativa ha mantingut viu uns modismes empordanesos de la parla avui en extinció.

 

 
 

Les seves obres s’exposen, se’n fan antològiques, es tornen a exposar, surten a llibres, catàlegs i subhastes; les obres escrites es publiquen, es cometen, es reediten, son objectes de tesis, conferències i anàlisis estilístiques. I els artistes acaben tenint un grup escolar o un carrer amb el seu nom, potser un petit monument i sens dubte un lloc merescut en la petita història comarcana.

Potser un dia o altre parlarem del desmesurat reconeixement a polítics de tota mena, sobretot republicans de l’època gloriosa i de la Gloriosa de setembre, que han generat autèntics rius de tinta en gloses, discursos, articles,  tesines i gruixudes monografies

I els savis ? i els científics ? i els qui es dediquen a la recerca silenciosa per a salvar vides, estudiar per millorar l’entorn natural, o resoldre la incògnita de l’origen de l’univers ? Silenci quasi total. I l’Empordà també ha donat estudiosos d’aquesta categoria i de gran nivell.

 

Sense anar més lluny i com a exemple entre molts que en podríem donar : l’astrònom Antoni Ribas de Conill, prou solvent perquè alguna societat científica internacional proposés donar el seu nom a un cràter de la lluna - iniciativa sense prosperar -, fins fa poc la seva sepultura a Cabanes no tenia ni una trista làpida que recordés el seu nom. Estava enterrat al seu poble en un total anonimat . Increïble.

Es justificable fins a un cert punt la discriminació. Si un sonet parla de Lladó o un quadre representa Cadaqués ( n’hi ha milions!)  té una localització geogràfica concreta. Un virus, un bacteri, una humil crucífera, un ADN animal o una funció matemàtica son indeterminades en l’espai i, potser, en el temps. Certament no hi ha bacteris empordaneos, ni funcions algebraiques de les Alberes. I per això qui les estudien no mereixen el nostre reconeixement ?

 

Ferran Sunyer

Per aquesta raó  sembla que aquell slogan famós, hauria de complementar-se amb la divisa “Empordà terra de savis i científics” ja que el llistat de noms il·lustres en aquests camps no és precisament curt : Frederic Trèmols, Santiago Mundi,   Rafel i Joaquim Cusi, Josep Deulofeu, August Pi-Sunyer, Josep Masdevall, Jeroni Poch, Silvestre Mascaró, Josep Teixidor  o Ferran Sunyer i tants d’altres. Metges, botànics, farmacèutics, geòlegs o matemàtics que, tenint molta sort,  han passat discretament a la nostra petita història sense que potser es valorés prou bé el servei que en el seu moment varen fer a la societat amb la seva ciència.

Aquesta reflexió ve a tomb amb motiu d’haver-se concedit el III Premi a l’Excel·lència per a antics alumnes de l’Institut Ramon Muntaner a la Dra. Fàtima Bosch, una bioquímica d’Espolla, reconeguda internacionalment, orgull de la ciència catalana pels seus estudis sobre teràpia gènica per a malalties com la diabetis i altres dolències greus i rares.

 

Fou un acte emotiu, senzill i entranyable, especialment interessant ja que recorda a la nostra societat que hem de fer  justícia  als científics del país que anònimament treballen incansables per ajudar-nos a tenir millor qualitat de vida. O senzillament tenir vida.