Possiblement és tòpic i inútil fer una
reflexió sobre l’horrorós i salvatge atemptat islamista a les Rambles de
Barcelona després de l’eficaç diluvi informatiu dels mitjans de comunicació i
l’encara més torrencial – i ja no sé si tan eficaç i convenient – produït en això tan imprecís
que se’n diu la xarxa. El que sí sé és que després d’escoltar
reiteradament el consell dels mossos que
no es pengessin fotografies de ferits, al cap de poc vaig rebre una esgarrifosa
fotografia d’una víctima, potser morint-se,
d’algú que volent jugar al
periodisme o per un sentiment de
solidaritat mal entesa, feia circular la tètrica i dolorosa imatge d’un ferit o
un mort enmig un bassal de sang. No ho puc precisar perquè la vaig esborrar
immediatament.
Tot el que pugui dir de rebuig o de condemna
ja està dit i repetit. Tots els valors que pretenen destruir i que defensarem
aferrissadament, també s’han fet tòpics de tant reiterats. No obstant un no pot
callar. Alguna reflexió cal fer en veu alta quan colpeixen de forma brutal la
ciutat que és capital del teu país i quan ho fan en un lloc entranyable, alegre
i acolorit que és una part important dels records de la nostra joventut.
La Rambla de Barcelona és sagrada ! Per
això el fanatisme obcecat i assassí d’un Islam embogit l’ha volgut tacar de
sang.
La Rambla és aquell Liceu d’abans de
l’incendi on des del cinquè pis vàrem començar a escoltar La
flauta màgica de Mozart, el Don Carlo
verdià i el Wagner més autèntic i barceloní. Però la Rambla és també el cant
dels ocells engabiats, l’esclat de color de roses, clavells, gladiols i
mimoses. I la rialla de les floristes. I a tocar, el bodegó immens i inigualable
de La Boqueria. I una mica més enllà la Biblioteca de Catalunya, la llibreria Millà o la casa de música de sota la Virreina on es podien comprar cordes de guitarra i partitures dels Platters.
La Rambla és aquell camí de joia que fa
molts anys ens portava a prendre café al Moka, quan encara estava decorat amb
palmeres de llauna pintades de verd. O ens feia arribar, una mica més avall, a
vegades envoltats de nois de la navy
relativament serens, a prendre unes copes de Jerez als Cabales sota cartells de
toros dels anys quaranta, una mica cagats de mosca. I a mig camí, a quatre
passes a l’esquerra, entraves a la plaça Reial que és la plaça més bonica de
Barcelona on podies beure una gran
cervesa fresca i rossa, i si era de nit el Jamboree, local excepcional,
tenia les portes obertes, potser amb el gran Tete Montoliu tocant el piano.
I si es celebrava un àpat de festa i la
butxaca ho permetia, Rambla avall – la Rambla fa baixada deia un llibre de
Nèstor Luján – cap a l’Amaya, el
d’abans, el de la carta solemne, basca i peixatera que era un valor segur
perquè la festa fos grossa. O a can Ton, a menjar cabrit al forn.
I algunes nits de malenconia vital
profunda (i probablement injustificada) baixant per la Rambla s’arribava al
Pastís, aquell petit bar d’ambient canaille
on la música de l’Edith Piaf, entre fum de tabac i olor d’anís ens feia somniar amb un Paris que encara no
coneixíem. I si la nit en comptes d’existencialista tenia color castís i
popular a l’Arc del teatre per tres pessetes podies beure un vaset de cazalla de la Sierra amb panses.
I com que d’això no en saben res, perquè
odien aquesta civilització, aquesta cultura, com que pretenen la implantació
violenta del califat al bell mig de Barcelona, per això fereixen amb salvatge
brutalitat tot esperant que els USA,
venedors d’armes, i la impassible Europa – permissiva, bonista i respectuosa dels Drets humans - contemplin com aquesta fracció de l’Islam ocupa palaus i
cancelleries.
Després de l’atemptat d’ahir a Barcelona
estic trist, dolgut, cansat.
M’he fet més vell i tinc por.
