El dia 26 de març de 1968,
perdut anonimament entre uns pocs centenars de persones, vaig assistir a
l’enterrament de Pau Romeva president a la clandestinitat d’Unió Democràtica de
Catalunya i únic diputat que el partit obtingué al Parlament a les eleccions de
1932. Ben segur que gairebé cap dels qui ahir varen signar l’acta de defunció
del partit - això sí amb la cara molt llarga - eren presents en aquell comiat-homenatge
al ciutadà Romeva, fundador d’ Unió
Democràtica de Catalunya el 1931.
Com potser tampoc havien
estat mai al cementiri de sant Genís dels Agudells a visitar la tomba - mentre
hi fou - de Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes, lloc que en
aquells temps tèrbols, també de tant en tant, anàvem a visitar.
En aquells anys seixanta
inicials havia militat a les joventuts d’Unió amb més entusiasme i esperança
que no pas eficàcia. Eren anys en que un cert compromís era inevitable per a tranquil·litzar consciències.
Hi recordo en aquella tropa clandestina a ne’n Josep Miró, en Santi Guillen, en
Ferran Camps, l’Artur Perelló, en Xavier
Maluquer, en Ramon Satorras, l’Albert Vila, en Miquel Coll fill, en Joan
Vallvé, en Lluís Mercader... comanats més o menys per uns joves una mica més
grans que nosaltres que es deien Llibert Cuatrecases i Manuel Cardenya i de lluny per l’Anton Canyellas i encara més
lluny pel senyor Miquel Coll i Alentorn.
Foren anys d’aprenentatge
pel que sabíem que inevitablement havia d’arribar : la democràcia i una certa
llibertat pel país. Tot però era confús, poc rigorós, efervescència dels pocs
anys : l’humanisme de Maritain, el personalisme de Mounier, la militància
catòlica de Peguy que es barrejava amb els llibres bàsics del catalanisme
polític com “La nacionalitat catalana” de
Prat de la Riba, “Lo catalanisme” de Valentí Almirall, “L’esperit de
Catalunya “ del Dr. Trueta, “Per la concòrdia “ de Cambó o “Noticia de
Catalunya” de Vicens Vives. Avui, els catalans post-moderns, en dirien “ una
empanada”.
Recordo amb tímid orgull -
termes potser contradictoris - les visites al despatx del senyor Coll i
Alentorn a la seu de Filatures del Segre a la ronda Universitat, en una d’aquelles velles oficines de fusta noble
i vidre glaçat, una mica polsoses, amb paquets de flocs de llana, bobines de
fil i arxivadors del segle XIX, que inevitablement evocaven les pàgines
barcelonines de “Mariona Rebull” esposa del fabricant Rius . Amb el senyor Coll
parlàvem de política - parlava ell - i jo, pobre de mi, recollia les directrius
del que es podia fer per a formar nous joves militants.
Eren aquells anys - “25 años de paz” - en els que ens havien ensenyat que el
comissari Creix després de la primera pregunta i abans de la primera plantofada
et deia en veu de tro : “Y ahora no me digas que eres demócrata-cristiano ! “.
Malgrat això encara vàrem sortir alguna nit amb l’spray. I algun va rebre la
primera plantofada a Via Laietana.
Després vingué la
diàspora, un silenci llarg, la vida, el compromís d’anar fent país, que es feia
també amb la feina, la família, l’esperança... En arribar la democràcia tant
desitjada molts dels que havien estat a Unió ens vàrem comprometre amb
Convergència més al dia ... per acabar fent una coalició, poc entusiasta, amb Unió.
La historia d’aquella relació
- potser incestuosa ? - no cal que la recordem perquè em fa l’efecte que tingué
pocs moments d’autèntic amor i a l’hora de la veritat va acabar amb un divorci
sense avinença ni pacte que va fer molt de mal a l’espai polític que volien
representar.
Ara, però, dol la
desaparició d’un partit històric de Catalunya - també me’n va fer la supressió
del PSUC - en definitiva per falta de pagament, potser per una mica de
supèrbia, potser per tossuderia, potser per una gestió poc encertada.
Unió morta i enterrada,
Convergència desapareguda. Aquella coalició tan poc desitjada per molts, ja no
hi és ni hi serà més.
Ja sabeu què és
preguntaven els clàssics llatins : qui prodest ?
Potser que ara també algú s'ho pregunti.
