RAIMON, ADÉU

Abans d’ahir diumenge vaig assistir - dir emocionat seria tòpic però veritat -   al darrer recital de Raimon al Palau de la Música. Raimon de sempre, el dels anys de lluita, el de la tendresa intel·ligent, el d’Ausiàs March i Roís de Corella, el divulgador d’Espriu. El del Price, el del 18 de maig a Madrid, el dels recitals arreu del país,  uns censurats, altres prohibits, tots entusiàsticament aplaudits per un públic entregat que érem nosaltres que aleshores també teníem vint anys, il·lusió, esperança i l’esperit moderadament rebel. O ens hom pensàvem.

Aquest mateix públic o molt bona part, amb els cabells blancs o amb la calva polida aplaudia  commogut el comiat a la seva pròpia joventut. Tots sabíem el guió de memòria. Tots sabíem quan calia aplaudir i quina frase  - quasi totes de plena actualitat - s’havia de subratllar amb el nostre entusiasme per enviar un missatge als qui, encara avui, tossudament ens neguen la nostra identitat com a poble. I sentíem més que mai com a nostres les paraules d’Espriu que cridava amb ràbia Raimon

              Mai no hem pogut,
              però, desesperar
              del vell vençut.....

 

Potser, segur,  ens hem fet vells però mercès a les paraules de Raimon - i d’altres - encara no estem vençuts del tot.

Raimon va fer una selecció perfecte de la seva llarga obra de poeta i de cantant, d’home de compromís i d’amant fidel, de recitador culte i del noi del carrer blanc de Xàtiva .

Vaig anar al recital amb el meu fill i la meva nora. Fou un privilegi poder-los mostrar , encara que fos en la distància, el que havia estat una època, el país, el neguit de voler-lo lliure i millor. Potser no ho varen entendre del tot, però quelcom devien notar quan en acabar el recital varen poder veure a més d’un de cabells grisos i artrosis notòria eixugar-se dissimuladament una llàgrima que molt possiblement no era ni furtiva ni reprimida.

A la gent de la meva generació que ja estàvem una mica “tocats” i la freqüència cardíaca es destarotava, hi hagué una cançó que al menys a mi em va colpir de ple . Es diu “Mentre s’acosta la nit” :

              Amb més records que projectes,
              amb més passat que futur,
              amb un present prim, com sempre,
              amb una vida que fuig.
              Mentre s'acosta la nit
              alguns records em fan viure.
              Alguns records em fan viure
              mentre s'acosta la nit.
Literalment una freda esgarrifança per tot el cos, i una mica de por. Però és un bellíssim rèquiem premonitori que ens diu  que certament ara  “alguns records ens fan viure”. Entre aquests records hi tenen un racó estimat les cançons de Raimon.
Gràcies Raimon. Moltes gràcies per recordar-nos que
                       i floriran millor que mai les roses:
                       a poc a poc ens clourem com un puny.

L’ AIGUA DE VILAJUÏGA

Sembla que - potser momentàniament -  se’ns estronca el manantial de felicitat que per a molts era l’Aigua de Vilajuïga. Després de més de cent anys de refrescar el cos i els ànims de molts empordanesos,  l’empresa que regia el seu comerç i distribució ha decidit donar-se un repòs i reflexionar sobre el futur més o menys incert d’aquesta deu si no miraculosa, almenys singular, agradable i genuïnament empordanesa.

 

Perquè al marge de les seves virtuts curatives i medicinals - si és que les té - l’Aigua de Vilajuïga , l’aigua que brolla d’aquesta font modesta en algun lloc incert de la serra de Verdera i que aflora amb moderada efervescència a les profunditats del poble de Vilajuïga, és un símbol empordanès d’originalitat acreditada i d’una llarga historia que és un enfilall d’elogis, de guardons i de medalles. És tan empordanesa com la tramuntana, l’inquietant paisatge mineral del Cap de Creus o la ceba de Figueres, que sempre ha estat de Vilasacra.

Però a més del seu empordanisme acreditat - que ja seria motiu suficient per a garantir-li la immortalitat - l’Aigua de Vilajuïga  té una particularitat que la fa incomparable amb cap altra aigua de font, mina, riu o geiser, per molt irlandès que sigui. L’aigua de Vilajuïga natural brolla amb suavitat, amb les sals justes, els minerals que ens calen pera fer funcionar l’organisme i, sobretot, brolla amb una discreta quantitat de gas  que la fa agradable, refrescant, sense aquella sensació pungent una mica violenta d’altres aigües minerals amb gas ( afegit).
 

Vaig néixer en una època gris en que l’aigua mineral i l’aigua de Carabaña es despatxaven a les farmàcies igual que l’oli de fetge de bacallà  o els ioguts. A casa per imitar l’aigua mineral gasada es feien servir les “sales litínicas Dalmau”  que s’afegien a l’aigua de l’aixeta dins una ampolla de gasosa. L’aigua mineral era una mena de luxe o de remei. El balneari de l’aigua de Carabaña sé que ha tancat les portes. No em sap gens de greu. L’Aigua de Vilajuïga em dol profundament.

Podríem explicar tot allò de l’exportació a Buenos Aires i la medalla de l’Exposició de 1929 i que en Pla l’elogiés - no sé si era gaire entès en aigües -  i que en Dalí en begués grans gots abans de pintar cada rellotge tou. I també totes aquelles propietats miraculoses que li atribuïa en Narcís Pijoán en aplicacions tòpiques fetes amb plomes d’oca.  Però potser no serviria de res.

 
L’aigua de Vilajuiga és atípica, interessant, distingida, d’efervescència discreta, de frescor acreditada. És empordanesa, filla de la terra, del vent i la geologia torturada del país . És sana com ho acrediten les anàlisis que n’han fet savis apotecaris i químics experts de blanques bates emmidonades.
 

Hem de plorar ? hem de resar a la Verge de la Salut ?

 Hem d’esperar que algú clarivident, arrauxat de tramuntana, s’adoni que el veritable tresor del castell de Quermançó no és la cabra d’or. No és altra cosa que l’Aigua de Vilajuïga amb les seves petites bombolles que ens donen efímers moments de felicitat.  

VISCA LA VIDA !

 Solidaritat amb el malats de cáncer i les seves famílies

 

Ha alçat una certa i justificada polseguera el fet  que un escamot de la “Legión” fes una visita a la sala d’Oncologia de l’Hospital infantil de Màlaga i després de repartir samarretes i cabretes de peluix - potser petites pistoletes o ametralladores talla infantil - han desfilat marcialment davant les criatures malaltes de càncer tot cantant allò tan alegre i marcial de

     Soy un hombre a quien la suerte

          hirió con zarpa de fiera;

          soy un novio de la muerte

          que va a unirse en lazo fuerte

         con tal leal compañera.

 

Molt apropiat per a un públic infantil, víctima d’una de les malalties més cruels de la nostra època, amb una taxa de mortalitat elevada. Anualment moren a Europa 3.000 infants afectats de càncer. I això els nens ho saben, pobres i estimades criatures.

 “Caballeros legionarios”  :  una sensibilitat exquisida !!
 El comentari més sensat és aquell que diu que ara resultarà que el que té més criteri i més intel·ligència de la Legión és la cabra. Però les coses no passen perquè sí. Cal fer memòria que el fundador i primer comandant  d’aquest singular cos militar - que no demana antecedents penals a ningú que s’hi apunti -  va ser aquella mena d’energumen borni i sense braç que fou el general Millán Astray, personatge d’historial familiar i personal més aviat tèrbol. No cal dir que fervent partidari del cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936, pomposament batejat “Alzamiento nacional”.
Millan Astray, fundador del que avui és la “Legión” va protagonitzar un famós enfrontament amb Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936 en un acte enrarit per un suposat discurs acadèmic en que es varen atacar - comme d’habitude -  Catalunya i  Euskadi per separatistes. Enmig de l’enrenou,  suposadament Millán va cridar “Viva la muerte!” crit paradoxal i estúpid que va contestar amb valentia i rigor el rector Unamuno amb acadèmica indignació . No content encara el general multimutilat va reblar el clau bramant Viva la muerte y abajo la inteligencia .
Fou en aquest context que Miguel de Unamuno va pronunciar aquella cèlebre frase de “Vencereis però no convecereis”  que el temps es va encarregar de confirmar  .

 

Doncs bé, els successors d’aquell Millan Astray tenebrós i estrambòtic son els que han tingut la genial idea d’oferir aquest divertit cuplet - originàriament fou un xarleston de cabaret barato - a una pobre mainada víctima d’una de les pitjors plagues dels temps moderns.
S’equivoquen els qui al Parlament andalús  critiquen el fet  per les connotacions religioses - el sectarisme de tot signe no ens abandona mai - ja que la “Legión” forma part de la Cofradia del Cristo de la Buena Muerte o quelcom similar. No. No és un tema de religió, de confraries ni de processons, És un tema de sensibilitat, de bon gust, de cultura, d’intel·ligència, de respecte a la vida, de caritat en el sentit més ampli del terme.
Però que és pot esperar dels qui nasqueren al crit de Viva la muerte?
De nosaltres cal esperar que responguem visca la vida ! amb una actitud activa  col·laborant com sigui per a  lluitar contra aquesta trista i greu malaltia

         

EL NOM DE CADA COSA

Lamentablement hi ha moltes persones que parlen i no saben ben bé el que es diuen (i no faig referència a polítics de vol gallinàci). Vull dir que utilitzen expressions, modismes, frases fetes de les  quals desconeixen tant l’origen com el  significat real. Algunes  d’elles, agradi o no,  son expressions de tipus religiós o extretes de textos evangèlics o bíblics que son els de la nostra tradició.

En moltes ocasions se sent a dir d’un individu sospitós de malifetes o d’una criatura molt entremaliada que “ és de la pell de Barrabàs” , potser sense saber ben bé que Barrabàs fou un delinqüent perillós indultat en comptes de Jesús.

També es diu “plorar com una Magdalena” sense ni imaginar que aquesta fou una dona pecadora, que plorà les seves faltes i acompanyà a Jesús en els darrers moments.

Al país, que vegades no fila massa prim, quan un ha pres mal i està ferit i ensangonat de per tot arreu diuen que “sembla un axioma o eccioma” volent dir l’expressió “Ecce homo” que és la imatge del Crist lacerat i coronat d’espines.

 

Quan a una persona per a qualsevol gestió administrativa el van passant de finestreta a finestreta, sense resoldre mai res, al país, també estrafent la frase,  diuen “ el fan anar de Rodes a Pilats”, quan en realitat volen dir de Herodes a Pilat. Personatge aquest darrer,  protagonista del clàssic “ rentar-se les mans” simbolitzant que un no  vol saber res d’un tema que és que feu Ponç Pilat amb  referència al procés a Jesús de Natzaret.

D’aquella persona amiga - o no - que ha passat per un seguit de proves doloroses o dificultats greus d’ordre divers - familiars, malalties, econòmiques - se sol dir que “ha passat un Calvari”. Tothom qui ho diu avui , sap el que és el Calvari ? I quan d’algú tot planyent-lo diuen que ” li ha tocat portar una bona Creu “ ?  I si les coses empitjoren es comenta “ i per a més INRI”.... i ja sabem que no és un afalac quan d’un personatge és diu que “ és un Judes”.

Qui és que no ha fet servir alguna expressió, potser ofensiva, que es refereix a trenta monedes, o  al gall de la Passió o qui a ferro mata a ferro mor, etc. Doncs totes aquestes expressions es troben a l’evangeli segons Mateu i es relacionen amb els moments finals de la vida de Crist que l’evangelista relata minuciosament i que molts dels qui van el Diumenge de Rams  a beneir la palma amb la mainada, escolten molt de lluny quan el capellà les llegeix. Sí, home, sí, aquella lata tant llarga que es diu “El Passio”

       -- Perdoni,  però això son coses de missa i  aquest pal jo no el toco.

      - Ja està perdonat, però això son termes que - creient o descregut, cristià o agnòstic,  catòlic o protestant - es troben en el llibre de la nostra civilització que se’n diu judeo-cristiana i que és la Biblia. És la nostra tradició, con l’Eneida ho fou pels llatins i l’Odissea pels antics grecs No es tracta d’una qüestió doctrinal o de fe,  si no d’una qüestió cultural.

Segurament sense cap ni mica de vergonya han fet servir expressions , que tampoc coneixen d’on venen , com mercat de Calaf, la fi d’ en cagaelàstics, més vell que Matusalem, ploure a bots i barrals, el noi de Tona,  caure xuxos de punta, l’any de Mariacastanya, ... Son expressions del nostre petit país. De la nostra tradició, igual que les altres que dèiem. No confonguem lamentablement una frase feta amb una jaculatòria.

Aquí hi ha dèficit de lectura. De lectura també dels evangelis i si això resulta feixuc, poden provar amb la passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach  que té la mateixa lletra però amb una música sublim. 

DELICATESSEN DE PRIMAVERA

 

Sembla que serà un bon any d’espàrrecs de marge, fet banal però que reconforta moderadament  i dona una mica d’esperança de poder-nos alliberar per unes setmanes dels espàrrecs peruans, gruixuts i ben presentats però que no tenen ni l’aroma vegetal de pura botànica, ni aquell estimulant punt d’amargor que fa tan agradables els que es cullen per marges i bardisses. Perquè en realitat de tota mena d’espàrrecs verds hom en diu “trigueros” o bladers, però es imprescindible fer la diferència entre els de marge, salvatges i autèntics i els espàrrecs verds conreats en regadiu i protegits per film de  plàstic. Anomenar igual a les dues menes és un equívoc que potser a cuiners i verdulaires els interessa mantenir, però no als consumidors.


I parlant d’espàrrecs és incomprensible que resulti tan difícil , quan es temporada, trobar al mercat espàrrecs blancs, amb la gemma terminal lleugerament morada, gruixuts, solemnes i saborosos, estimulants de perfumades diuresis. Possiblement la producció d’aquesta variant l’acaparen les fàbriques de conserves, potser el mercat de verdura fresca no en vol saber res. No ho sé. En canvi a  França es poden trobar a qualsevol mercat i en alguns països  com Austria o Alemanya estan considerats com un plat de gran categoria gastronòmica.

Casualment ensopego un programa de televisió en el que es parla de la complicada i controlada pesca de la lamprea als rius gallecs que també s’escau en aquets mesos de primavera que és també quan s’ha d’intentar de trobar-la i degustar-la. La lamprea és un animal una mica estrany que potser  no és ni peix ni serp, ni de mar ni de riu, ni abundant ni em extinció. D’aspecte una mica repulsiu, lleig, de pell llefiscosa i una ventosa a la boca circular  tota plena de dents que recorda vagament els morritus de la Saez de Santamaria.  Amb aquesta ventosa xucla la sang d’altres peixos dels que s’alimenta. Ja sé que les comparacions son odioses.

Els savis diuen que des del punt de vista zoològic es pot considerar una casta a part, que és un dels animals més antics que hi ha i potser l’únic que pot considerar-se prehistòric. Autènticament antidiluvià. A la península ibèrica em fa l’efecte que només es pesca en els rius gallecs i encara amb moltes restriccions i sota control estricte ja que va molt buscat pels amants de les rareses culinàries. En aquells indrets de tradició celta es sol menjar a la brasa, fumat o bé en forma de “empanada”. Fou molt apreciat com a menja delicada a l’edat mitjana i fins i tot Horaci - el del carpe diem - la va descriure com una exquisidesa.

La lamprea te un gust fort i singular, original de totes totes. Em fa la impressió que la millor forma de provar-la - al menys una vegada a la vida -  es a la  bordalesa, cuinada amb porros i amb una salsa tipus civet lligada amb la mateixa sang de l’animal. Si es vol viure l’experiència cal evitar veure l’animal viu, les operacions prèvies de neteja i dessagnat. Seure a taula , lliure de prejudicis i degustar-la lentament acompanyada  d’un vi vermell de Saint Emilion o de Graves. També hi aniria bé  un negre de l’Empordà o de la Ribera de Duero. Però si la mengem a la bordalesa  que el vi també sigui bordelès.

I si pot ser amb vistes sobre l’estuari de la Gironda encara millor.

UNIÓ DEMIOCRÀTICA DE CATALUNYA

El dia 26 de març de 1968, perdut anonimament entre uns pocs centenars de persones, vaig assistir a l’enterrament de Pau Romeva president a la clandestinitat d’Unió Democràtica de Catalunya i únic diputat que el partit obtingué al Parlament a les eleccions de 1932. Ben segur que gairebé cap dels qui ahir varen signar l’acta de defunció del partit - això sí amb la cara molt llarga - eren presents en aquell comiat-homenatge al ciutadà Romeva,  fundador d’ Unió Democràtica de Catalunya el  1931.

 

Com potser tampoc havien estat mai al cementiri de sant Genís dels Agudells a visitar la tomba - mentre hi fou - de Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes,  lloc que en aquells temps tèrbols, també de tant en tant,  anàvem a visitar.

En aquells anys seixanta inicials havia militat a les joventuts d’Unió amb més entusiasme i esperança que no pas eficàcia. Eren anys en que un cert compromís era  inevitable per a tranquil·litzar consciències. Hi recordo en aquella tropa clandestina a ne’n Josep Miró, en Santi Guillen, en Ferran Camps, l’Artur Perelló, en  Xavier Maluquer, en Ramon Satorras, l’Albert Vila, en Miquel Coll fill, en Joan Vallvé, en Lluís Mercader... comanats més o menys per uns joves una mica més grans que nosaltres que es deien Llibert Cuatrecases i Manuel Cardenya  i de lluny per l’Anton Canyellas i encara més lluny pel senyor Miquel Coll i Alentorn.

Foren anys d’aprenentatge pel que sabíem que inevitablement havia d’arribar : la democràcia i una certa llibertat pel país. Tot però era confús, poc rigorós, efervescència dels pocs anys : l’humanisme de Maritain, el personalisme de Mounier, la militància catòlica de Peguy que es barrejava amb els llibres bàsics del catalanisme polític com “La nacionalitat catalana” de  Prat de la Riba, “Lo catalanisme” de Valentí Almirall, “L’esperit de Catalunya “ del Dr. Trueta, “Per la concòrdia “ de Cambó o “Noticia de Catalunya” de Vicens Vives. Avui, els catalans post-moderns, en dirien “ una empanada”.

 

Recordo amb tímid orgull - termes potser contradictoris - les visites al despatx del senyor Coll i Alentorn a la seu de Filatures del Segre a la ronda Universitat,  en una d’aquelles velles oficines de fusta noble i vidre glaçat, una mica polsoses, amb paquets de flocs de llana, bobines de fil i arxivadors del segle XIX, que inevitablement evocaven les pàgines barcelonines de “Mariona Rebull” esposa del fabricant Rius . Amb el senyor Coll parlàvem de política - parlava ell - i jo, pobre de mi, recollia les directrius del que es podia fer per a formar nous joves militants.

 

Eren  aquells anys - “25 años de paz” -  en els que ens havien ensenyat que el comissari Creix després de la primera pregunta i abans de la primera plantofada et deia en veu de tro : “Y ahora no me digas que eres demócrata-cristiano ! “. Malgrat això encara vàrem sortir alguna nit amb l’spray. I algun va rebre la primera plantofada a Via Laietana.

Després vingué la diàspora, un silenci llarg, la vida, el compromís d’anar fent país, que es feia també amb la feina, la família, l’esperança... En arribar la democràcia tant desitjada molts dels que havien estat a Unió ens vàrem comprometre amb Convergència més al dia ... per acabar fent una coalició, poc entusiasta,  amb Unió.

La historia d’aquella relació - potser incestuosa ? - no cal que la recordem perquè em fa l’efecte que tingué pocs moments d’autèntic amor i a l’hora de la veritat va acabar amb un divorci sense avinença ni pacte que va fer molt de mal a l’espai polític que volien representar.

Ara, però, dol la desaparició d’un partit històric de Catalunya - també me’n va fer la supressió del PSUC - en definitiva per falta de pagament, potser per una mica de supèrbia, potser per tossuderia, potser per una gestió poc encertada.

Unió morta i enterrada, Convergència desapareguda. Aquella coalició tan poc desitjada per molts,  ja no hi és ni hi serà més. 

Ja sabeu què és preguntaven els clàssics llatins :  qui prodest ?  

Potser que ara també algú s'ho pregunti.

LA IGNOMINIA ES POSA TOGA

Acaba de començar el denominat judici pel 9 N. Al banc dels acusats el President Mas i les ex-Conselleres Ortega i Rigau. A l’estrada tot de senyors seriosos enfundats en severes togues negres - i potser alguns amb la sentencia ja escrita a la butxaca - es disposen a començar la comèdia.

Con la venia

 

No fa ni cinc minuts que ha començat el judici quan el ministeri fiscal diu dues coses que ja indiquen com anirà el negoci .Primer diu que han perdut uns papers però que no hi fa res que ja tenen una còpia i que ja servirà i que això és l’habitual. Funcionament habitual de la justícia: perdre els papers . Tot seguit fa una solemne declaració sobre la fiscalia afirmant la seva independència i el seu caràcter jerarquitzat. En què quedem ?  és independent o ha de creure el que diu el fiscal general de l’Estat nomenat pel govern de torn segons els seus interessos? Aquest senyor fiscal formava part de la Junta de fiscals que va entendre que no hi havia motiu per a processar als qui avui estan al banc dels acusats. O sigui molt independent ( no independentista)  fins que rep ordres de Madrid.

Con la venia

 Independència del poder Judicial ? Estat de Dret ? Els jutges, òbviament son humans, per tant no son esperits purs sense contaminar per ideologies, interessos, ambicions ( d'anar al Suprem per exemple)  i totes les virtuts i defectes dels humans. Per tant   hi ha jutges progressistes, jutges conservadors, de l’Associacion Francisco de Vitoria, del Forum judicial independent, Jutges per la democràcia .... fiscals notoris militants comunistes, magistrats afiliats al PP, magistrats designats per altres partits en organismes com el CGPJ...fins i tot hi havia un jutge Vidal !  Això configura un estament que ho és tot menys objectiu i independent,  capaç de jutjar serenament cap tema que ni de lluny tingui implicacions polítiques.

Però el govern del PP, que  és qui potineja tota aquest desgavell, en comptes de prendre decisions polítiques que sempre tenen un cost,  passa la mona  al poder judicial - amb el convenciment de que farà el que convingui als seus interessos. El govern del PP, per a incomoditat dels jutges, insisteix en judicialitzar la política. Allò del Què inventen ellos es transforma amb la mateixa mentalitat casernària en Que decidan ellos ( sota control)

Con la venia

Avui es jutja al President d’un país - no d’una autonomia, ho tinguin clar - per haver fet una consulta a tots els ciutadans perfectament legítima. Preguntar al poble , en una democràcia, és delicte ?

Invocar reiteradament la Constitució a part de ser carregós, poc original, reiteratiu,  acaba portant a la conclusió que és la Constitució i els magistrats que la interpreten el que no està en sintonia amb el país real. Al menys amb el que nosaltres entenem per país.

Els senyors de la toga que ocupen l’estrada dels magistrats s’haurien d’adonar que si fan el joc als interessos del govern pervers i corrupte del PP no fan altra cosa que cobrir la digna toga de magistrat amb la ignomínia del sicari.