MIQUEL LLOR

Dins la narrativa catalana tinc la impressió que el novel·lista Miquel Llor ( 1894-1966) és considerat erròniament com  escriptor d’una sola obra , això sí d’èxit esclatant , que fou Laura a la ciutat dels Sants,  però que el situa en un lloc discretament secundari de la nostra història literària, lloc on fàcilment els noms i les obres es cobreixen lentament – o no tant lentament – d’una injusta teranyina d’oblit.

 

És difícil de mesurar la magnitud d’aquesta indiferència que acaba amb desconeixement, però un paràmetre tan sols indicatiu i encara de fiabilitat relativa és veure les ratlles que viquipèdia en català dedica  exclusivament a la biografia d’ aquest, i comparativament, a altres autors.   Miquel Llor mereix l’atenció d’escassament de 10 ratlles, Ruyra tan sols 6 , Francesc Trabal 9 ,  Carles Soldevila 4 miserables ratlles.  Mentrestant Puig i Ferrater és objecte de 101 ratlles,  Narcís Oller de 52, Prudenci Bertrana de 47,  el contista Pere Calders  292 i a Mercè Rodoreda ( per qui Llor era un referent admirat)  li dedica una extensa parrafada, només nota biogràfica, de 417 linees.

Possiblement no vol dir res. El sistema de confecció de viquipèdia provoca més d’un dubte sobre la seva fiabilitat ja que es tracta de tenir un bon col·laborador que sigui entusiasta d’un tema, d’un indret o d’un autor. Se tanmateix que entrar en la dinàmica de les comparacions és pervers : Narcís Oller és 5’2 vegades millor que  Miquel Llor ?  Mercè Rodoreda és superior a Carles Soldevila en 104’2 unitats de valor literari, si existissin aquestes unitats ? Aquest plantejament seria absurd i fal·laç.

Però a títol simplement indicatiu de nivell de coneixement, de presència en la vida cultural i acadèmica, de vigència de la seva obra, la dedicació que li fa l’enciclopèdia virtual ens permet deduir que Llor – i gual que altres de la seva volada com  Trabal o Soldevila -  son  poc valorats i coneguts.  El nombre de tesis doctorals sobre aquests autors és mínima. La personalitat retreta de Miquel Llor segurament va contribuir  a que la posteritat l’oblidés injustament massa de pressa.

Algú dirà que la narrativa de Llor no és moderna. Ho fou en el seu moment, com ho foren Leopardi, Flaubert, Dostoiewski, Balzac i no per això, passats els anys,  els hem d’ ignorar. Llor va escriure com corresponia a la seva època i els referents que se li atribueixen son Proust, Freud, Moravia ben actuals en aquells anys. No es pot arraconar a Miquel Llor perquè escrigué de forma molt diferent a Monzó i aquest  molt diferent a Joanot Martorell. Penso precisament que la literatura de Llor correspongué fidelment a la societat i al moment històric del nostre país en aquell període. Qui no ha viscut a un Comarquinal qualsevol  que llegeixi la descripció que en fa Llor !

Emili Teixidor, i li hem d’agrair, ha fet una relectura de “Laura...” amb una interesant obra titulada precisament “Laura Sants” títol que implícitament ens remet a l’obra de Miquel Llor.

Ara a poques setmanes del cinquantenari de la seva mort potser és necessari  , no per homenatge, no per justícia  - paraules massa grosses – si no tan sols perquè el país no està sobrat de grans narradors, recordar el seu nom, fer una relectura de tota  la seva obra i tenir present que va conrear també  amb habilitat d’orfebre un gènere tan difícil com el conte.

A aquesta feina els professors de literatura dels IES catalans  hi poden ajudar ... si recorden el seu nom.                   

Mossèn TRONXO

S’ha mort, als 96 anys  - no és cap estafa – mossèn Josep Mª Ballarín, capellà singular, amb sentit de l’humor, capacitat per l’autocrítica del propi gremi i un contradictori tarannà que el mantenia retirat a Berga – al santuari de Queralt -  però amb certa afecció a sortir als mitjans. Fou segurament una cert malson per la jerarquia eclesiàstica, tampoc fou ben vist pels polítics ni franquistes ni d’esquerra, que el tema clerical els incomoda encara ara. No fou un capellà tradicional, ni molt menys, però com a capellà progressista potser es fumava massa Montecristos. O potser aquest fet no deixava de ser un dels tants estirabots que acostumava i per això els deia “anticristos”.

 

Com sempre quedar-se  en l’anècdota fora simplificar una vida  plena de matisos i malgrat les formes desimboltes plena d’espiritualitat, sentit cristià i amor al país. Fou actiu en la denúncia, inquiet en la polèmica, present a la premsa i dinàmic en l’escriptura d’obres de molt diversa naturalesa. I naturalment “culé” com tothom que vulgui ser quelcom en aquest país.

No puc dir que fos seguidor de la seva obra però si que en ocasions m’interessaven les seves manifestacions una mica estridents o els seus pensaments políticament poc correctes pronunciats  en veu alta.

Vaig llegir en el seu moment “Mossèn Tronxo” – que ara no tinc a mà – però recordo que em va divertir força. Hi vaig veure retratat el meu enyorat Don Camillo de Guareschi i algun capellà del meu país, d’aquells que ja no en queden. Eren aquells capellans, extingits potser a mitjans dels 60 segle XX , coincidint potser amb la mort de S. Joan XXIII o amb el trasbals que va significar, com a mínim en les formes, el Concili Vaticà II.

Mossèn Tronxo era d’aquells capellans que al país en deien “ de missa i olla”, rectors de poble rural, de sotana gastada de color ala de mosca, recursos migrats, afeccionats a la cacera, jugadors de manilla, clients del cafè,  fumadors de “caldo” i hortolans ocasionals per a fer bullir una mica l’olla que solia ser magre, com potser també ho era la seva tasca pastoral : missa, casoris, bateigs i enterraments – que un petit poble de pagès son escassos – i a tot estirar una mica de doctrina a la canalla i repartir els pocs duros que sobraven entre els més desgraciats del lloc. En definitiva un bon home, un més dels vilatans  d’un racó de món.
 

Algú dirà que hi havia altres versions d’aquests rectors rurals menys benèvoles. I potser és cert. Però jo em quedo amb el mossèn Tronxo de missa i olla, el don Camillo del  meu país que tenia llargues converses amb una imatge de la Verge feta  a “El Arte Cristiano” d’Olot i amb l’escolà, també de guix, que recollia les almoines i que també era olotí d’orígen.

En definitiva mossèn Ballarin , encara que fos un intel·lectual, no deixava  de ser una rector “de missa i olla” del Berguedà.

Potser ell no voldria altra epitafi.

SAINZ DE LA MAZA: un pintor, una vila, un record

Per gentilesa de la família acabo de rebre un magnífic volum que amb motiu del trentè aniversari de la mort de l’artista  Francisco Sainz de la Maza,  s’ha editat recollint vida i obra d’aquest pintor, avui probablement tan sols conegut en els cercles molt iniciats en la pintura catalana del segle XX.

 

No cal dir que el sol cognom ja ens evoca una nissaga d’artistes prou coneguda i famosa. El seu germà guitarrista Regino – gran amic de Ramon Reig – oferí dos concerts a Figueres, el darrer dels quals el públic de la nostra ciutat va ignorar desdenyosament  (l’assistència fou mínima) cosa que ofengué profundament  l’artista que va prometre no tocar mai més en una sala de concerts  a Figueres.

En Paco, el pintor, com la resta de la família,  era nascut a Burgos però arrelat des de molt jove a Barcelona on va desenvolupar la seva carrera artística i on va exercir una tasca pedagògica en el camp de l’art molt remarcable. Sainz de la Maza pintor – retrat i paisatge principalment -  fou amic del meu pare en els anys de joventut  ja que a l’estiu coincidiren a la vila muntanyenca de Camprodon. En alguna circumstància el pintor hi exposà la seva obra i el meu pare – aprenent de crític d’art – en feu la presentació i crònica, recollida en el llibre biogràfic de referència. L’amistat durà molts anys, sempre amb  Camprodon com a teló de fons i la pintura com a afecció comuna.

Jo de petit vaig conèixer de lluny a l’artista, des de la llunyania d’un nen de 10 anys que mira respectuós els amics dels pares, en una època en la que als amics del pare els tractaven de senyor i de vostè, fet que no restava ni un pèl l’estima i l’admiració.  Tractant de vostè i de senyor jo he conegut i estimat a Ramon Reig, a Alexandre Deulofeu, a Narcís Sala, a Josep Bonaterra, a Miquel Llor, a Manuel Brunet, a Joan Mª Guasch … de tots els quals tinc un record entranyable.

Tinc una imatge una mica boirosa de Francisco Sainz de la Maza. El veig com un home simpàtic, extrovertit, sense afectació d’artista ni bohèmia postissa,  parlant aquell català castís dels castellans que tossudament han volgut aprendre el català,  que han estat molts.

Sainz, com tants altres artistas visque els anys difícils de la postguerra en la que viure de la pintura era tota una proesa feta de sacrificis i d’obstacles, però ell fidel a la vocació seguia en l’ofici i entre molts altres temes pintava paisatges de Camprodon i d' indrets diversos,  il·lustrava, donava classes i excel·lia, al meu entendre, en l’art del retrat del que fou veritable mestre.

El llibre commemoratiu – amb magnifiques reproduccions i editat amb una cura i una estima exquisida – m’ha recordat noms de lloc ja quasi oblidats :  “Camí de la font de sant Patllari”, “La Campa” , “Feitus”, “Sota la font del boix”.... itineraris de la meva infància i que Francisco Sainz de la Maza va pintar amb passió, amb afecte i amb un estil – avui possiblement discutit – però que a mi em recorda als grans pintors noucentistes del país.

 

 

 



LA ESPAÑOLA CUANDO BESA .....

 En una reflexió anterior (16/1/2016) em referia que amb la inauguració de les Corts espanyoles que s’acabaven de constituir, possiblement s’havia muntat una mena de  circ degut a la seva composició heterogènia,  en part extraparlamentària d’origen, histriònica per convicció, inestable  combinació  rojigualda i rojinegra que ens podien donar més d’un ensurt i espectacle garantit. Els darrers esdeveniments no fan altra cosa que confirmar-ho.

Està clar que a manca de majoria estable alguns, de moment , van a la cambra per empaitar segons de càmera de TV i muntar cada dia una representació  - potser és una performance ! - dedicada als clients-votants que estan entusiasmats veient els seus descamisats  i legítims representants en còmodes poltrones de pell roja, roig discret,  esbroncant al personal  tant com poden, fent demagògia i vessant ressentiment a doll. En ocasions porten un nadó a l’hemicicle de forma totalment innecessària – hi ha guarderia a les Corts – però garanteixen així una primera plana, un comentari, una foto. Quina malatissa obsessió – el nen, l’oració de l’úter, el petó -  que té l’esquerra més esquerranosa per les primeres planes ! I després son els que diuen fàstics de la Belen Esteban o alguna altra d’aquesta tropa alienada que viuen de les planes de couché i dels “plató” . Doble moral, si és que n’hi ha d’això.
Ara l’inefable Pablo Iglesias, després d’encunyar la ingeniosa  frase del passat tacat de calç viva de Felipe Gonzalez  - no sé de què té tacat el passat el FRAP,  però molt m’ho temo – s’inventa l’entusiasta petó a la boca a un tal Domènech que és el seu subaltern a Barcelona . Personalment em penso que és portar la cortesia parlamentària una mica massa enllà , sobretot per uns que això de la cortesia no ho tenen massa assumit.
Menos Engels i més Cèlia Gàmez és el que els convé :
          La española cuando besa
         es que besa de verdad
         y a ninguna le interesa
         besar con frivolidad,
El venerable palau de les Corts no trontollarà pas per un petit morreig . Ha vist el cavall del general  Pavía entrar-hi al trot, el tricorni d’en Tejero amb trets enlaire, els virulents discursos de l’Alejandro Lerroux i d’en Royo Vilanova, la torrencial i densa oratòria d’Emilio Castelar, els singulars diputats de les constituents del 31 hàbilment conduits per Julian Besteiro.
Perquè aquest hemicicle tan vell i amb tanta memòria  sap que un diputado español constitucionalista  ha de tenir molt clar que :
      El beso, el beso en España
     se da si se quiere, con el no se engaña
     ………………………………
     ..  me besará cuando quiera,
     pero un beso de amor
     no se lo da a cualquiera.
O sigui que Domènech no et facis il·lusions.

TRIAR I DECIDIR

Sempre m’ha semblat una inquietant bestiesa plantejar-se aquella situació  que ens posa davant un hipotètic  incendi del museu del Prado havent de decidir quines tres o quatre obres salvaries de la “cremà”. Possiblement el més sensat seria, al marge de les preferències estètiques personals, salvar – si és que s’ha de salvar quelcom – les que estiguin més a prop de la porta o de la sortida d’incendis. O les que siguin més manejables. O les que es puguin llençar per la finestra.

Aquesta estèril feina de selecció personal, un,  en ocasions perdudes, se la  planteja, simplement com a scherzo, també per a  altres branques de l’art, tot i que no es tracti de peces úniques: obres literàries, peces musicals, pel·lícules.

       I de fet tots en algun moment o altre de la vida, malgrat la inutilitat de l’exercici ens ho hem plantejat. Davant una situació com la que sàviament planteja Ray Bradbury a Farenheit 451, magníficament traslladada al cinema per  François Truffaut, jo de jove volia ser el llibre “El roig i el negre” d’Stendhal , però és que encara no havia llegit “Madame Bovary”, ni “La dona justa”, ni “Els Buddenbrook”, ni “Le père Goriot”, ni “Crim i càstig” , ni ”Lletres a una desconeguda”, ni..... I quants autors oblido amb infinita recança ! Amb els anys quantes vegades he canviat de llibre vivent que hagués volgut ser a la ficció !

       Em passa el mateix amb les obres musicals, encara que per raons diferents. En l’imaginari bot de salvament hi posaria  el concert per a dos violins en re menor de Bach, la sonata per a violí i piano  de César Franck i la tristíssima Última primavera d’Edward Grieg. Trio aquestes obres perquè em recorden el meu pare,  que és qui m’educà per la música,  i el seu so em transporta als anys de la infantesa quan aquestes peces sonaven sovint a casa i m’eren tan familiars i estimades. I em disculpo de cor amb Mozart , que tanta companyia m’ha fet al llarg de la vida, i l’entranyable  Schubert de l’octet i les cançons, i el Vivaldi dels violins diàfans, i el Beethoven de les sonates a Kreutzer i la Primavera i el malenconiós Chopin dels nocturs, i ......

      Encara que molt em temo que quan arribi  el Gran Incendi cremarà tot, sense salvació possible.

Progressistes ? Intolerants !

S’ha armat un gran escàndol – totalment justificat – pel “suposat” parenostre en forma de “suposat” poema  que una tal Dolors Miquel va recitar amb motiu del lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona,  al Saló de Cent de l’Ajuntament de la ciutat,  amb la complaença  de l’alcaldessa Kolau – que va alabar aquest nou estil -  i l’aplaudiment unànime d’allò que el periodista Barbeta qualificà molt encertadament de IPP ( Internacional progressista papanata).

Coincidint amb això, judici a Madrid a la portaveu de l’Ajuntament perquè fa uns mesos Rita Maestre i altres col·legues varen assaltar la capella de la Universitat de Madrid sense roba i cridant consignes tan gracioses com “Ardereis como en el 36”.

Llibertat d’expressió ? Respecte a les idees d’altri ? No, perdonin,  tot això ho dicten els mals sentiments, l’odi que manifesten, el ressentiment que els rosega i la perversió de les seves accions intolerants amb la discrepància. No hi sé veure la diferència amb l’assalt al centre Blanquerna de Madrid

Les actituds anticatòliques i anticlericals amb forma d’ofensa sistemàtica, són pura caspa. Si algú es pensa que això és la modernitat i el progrés  s’equivoca totalment. Des de l’edat mitjana passant pel Lerroux, La Traca,  en Sunyer i Capdevila i els surrealistes de la primera època, les ofenses a la religió catòlica, la irreverència, el que  en podríem dir blasfèmia i els acudits de frares i monges  són més vistos que el TBO. Mal educats, intolerants, però vistos.

Si s’inhabilita a pedòfils, abusadors, corruptes... Si hi ha pares que poden demanar que determinades assignatures no s’imparteixin o que els seus fills no hi assisteixin ... Si jo fos pare d’un fill alumne de l’escola de Torredembarra on aquella suposada poetessa insultant professa, demanaria la seva  immediata inhabilitació primer per raons d’estètica i de bon gust, segon per raons d’ètica i moral i en tercer lloc perquè amb el vocabulari prostibulari que utilitza la tal Miquel, malament pot ensenyar llengua catalana  - digna i correcta – als nois i noies que tenen la desgràcia d’anar a la seva classe. Per l’aprenentatge de “tacos” ja hi ha TV3

I si es pensa que la grolleria, la seva mala educació, l’insult als catòlics son feminisme militant fa un flac favor al feminisme,  ja que la justa reivindicació dels drets de les dones  es pot fer , i s’ha fet,  amb altres formes actives però no insultats, brutes, antipàtiques i barroeres com les seves.

 Ja ha provocat , tous les bourgeois epatés, el galliner esvalotat,  deu minuts de trista glòria, algunes primeres pàgines que ni amb els seus versos ni amb la seva intel·ligència  hagués assolit mai. I alguns dels votants de la Kolau ofesos.

Herostrat d’Efès  fou un quídam que per tenir cinc minuts de fama va calar foc al temple d’Artemisa una de les set meravelles del món antic. Sàviament el Senat d’Efès va condemnar el seu nom a l’oblit. Possiblement s’hauria de fer el mateix amb aquesta gent que no mereix ni consideració ni respecte, ja que el respecte un  se  l’ha de guanyar.

LA FONT DE L'ORENETA

 

Entre els molts atractius que tenen els pobles de muntanya del nostre país  – clima fresc, paisatge de cromatiste brillant i divers, aire net,  refugi de tradicions – s’hi troben sens dubte les aigües clares, fresques i d’excepcional puresa. Això fa que en aquestes contrades , des de sempre, els visitants i excursionistes  s’adrecin  als milers de fonts que sàviament batejades i localitzades hi ha repartides per boscos i prades de les terres altes.

I moltes d’aquestes fonts tenen el seu poeta: Joan Mª Guasch evoca les que envolten Camprodon, Joan Maragall escriví la famosa “Vaca cega” prop d’una font de sant Joan de les Abadesses, Guerau de Liost fou el poeta  del Montseny i de les seves fonts com també ho fou Mn. Pere Ribot:

                      ....la muntanya, l’aigua, el prat,
                            l’aire, l’aire del Montseny .

Altres poetes foren igualment seduïts per tot l’entorn d’aquesta muntanya que s’alça al bell mig de Catalunya: Jacint Verdaguer, Marià Manent, Josep Carner... alguns dels més grans.

 

A pocs minuts del centre de Viladrau s’hi troba la font de l’Oreneta, senzilla, no gens amagada, ombrívola, ara, per manca de pluja, de brollada minsa. El record de Guerau de Liost hi és viu des que l’any 1936 per iniciativa de Marià Manent, Ventura Gassol i d’altres,  l’entorn fou arranjat, una làpida recorda els versos que li dedicà el poeta i un relleu de l’escultor noucentista Rebull ret homenatge a la seva memòria.

Per això sol val la pena fer-hi una passejada i llegir poc a poc el poema :

Voldria ser enterrat al peu
aquesta font que endega el pare.
Té campanetes arreu,
d’aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi feien un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca
L’ombreja un castanyer
damunt la seva casolana soca
Un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu “la Font de l’Oreneta”
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
Faràs, demà, companyia al poeta.

 El dístic de Carner ja hi és,  com hi és, entre boires,  el record d’aquella Catalunya enyorada que per uns anys va recuperar la seva empenta i la seva identitat clàssica de la mà dels poetes, els artistes, els intel·lectuals que s’anomenaren noucentistes.