Pels qui hem viscut més de trenta anys de
la nostra vida sota la dictadura de Franco la data d’avui no té altra
significat que ser el 40 aniversari de la mort del dictador, celebrada per
molts – menys dels que ara ho diuen-, deplorada per altres – més dels que ara
ho diuen -. I acabada la celebració, la
gran incertesa sobre el futur més immediat. Començava una transició, cap a on ?
No voldria insistir sobre les maldats del
règimen, la denominada memòria històrica – regulada per llei – s’ha d’ocupar d’aquesta feina, tot i que regular la memòria amb una
disposició legal em sembla una mica grotesc. No sé exactament què estic obligat
a recordar o que tinc dret a oblidar. Es això ? Potser no, però ho sembla. A Nantes hi ha un monument a
Lluís XVI de França i a Viena un altre a
l'exèrcit soviètic d’ocupació ( que va violar, robar i matar), els afluixa la
memòria a aquesta gent o potser pretenen tenir sempre present un símbol que els
recordi la tirania o la maldat ? . No ho sé.
La memòria històrica de la gent de la
meva edat sovint està feta de relats de sobretaula dels nostres propis pares
que amb fortuna diversa, però amb temor igual, varen viure la duresa d’una
guerra civil i el pes asfixiant d’una postguerra que els va trencar la vida. No
ens cal possiblement anar al BOE a assabentar-se’n.
Mort en Franco –morta la cuca, mort el
verí, fals ! – comença aquell període que ara està de moda criticar i que es
digué “la transició” que potser no es va fer bé. Potser no. Potser es va fer de
la forma que era possible . Ara, des de la distància i des de la fogositat
juvenil, és fàcil fer frases sobre la
ruptura, la transacció, la manca de valentia, la claudicació, la tutela de
l’exèrcit..... Tot el que es vulgui.
Franco mort va començar un imperfecte
sistema democràtic.
Vaig votar per primer cop als trenta-cinc
anys.
Per culpa d’en Franco la majoria d’edat
democràtica em va arribar tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada