Escapada a Viena

Després de vint-i-set anys he tornat a Viena per fer-hi un cop d’ull ràpid, sopar a un heurigernscheke, assistir a una  representació de La viuda alegre de Lehar al Volksoper, volta pel Ring i el Graben, snitzel al Café Central, visita a l’empurpurinada estàtua de Strauss – que m’agradava més quan  era de bronze pur – l’inevitable Hofburg i la Mariateresenplatz on hi ha els museus i el palau de Belvedere, amb visita inclosa al famós quadre de Gustav Klin “El petò” que no crec que sigui el més interessant de la seva obra.

Feta aquesta ràpida ullada faig una reflexió sobre Viena que segueix essent una de les ciutats més elegants i netes d’Europa. Ara però han aparegut graffitis inútils i incivilitzats – no els treballats  en parets de tanca – que no havia vist mai. Decididament Viena simbolitza encara la decadència de l’imperi auostrohongarès passada per la destrucció ( 20%) de la segona guerra mundial i l’ocupació de 10 anys dels aliats. Però decoració, guies i souvenirs insisteixen en les patilles de Franz Joseph emperador i la seva dona oficial Sissi que no era la Romy Scheneider com molts es pensen, si no una senyora amb manies que no vivia mai a Viena.
Als heuriguer s’hi ha d’anat a l’estiu i sopar a fora amb música, la tardor és per a passejat pels innombrables parcs de la ciutat plens d’arbres caducifolis – roures, castanyers- que a aquesta època agafen tots els matisos de colors ocres i vermellosos imaginables.

Viena és musical, però d’això en parlarem, potser un altra dia.
 La referència literària  de la Viena actual potser passa per les magnífiques pàgines que li dedica Claudio Magris a “El Danubi”. Jo m’estimo més evocar “El somriure de Viena” de Lluis Capdevila autor català poc conegut i que em va acompanyar en el meu primer viatge a Viena el 1975.
Encara que per entendre bé la ciutat no hi ha com  llegir “El món d’ahir” del meu estimat Stephan Zweig