Començo aquest blog en una data especialment significativa - dir-ne histórica em semblaria tòpic - tant per l'aniversari que es celebra com pels esdeveniments que avui han tingut lloc al Parlament de Catalunya. Molts catalans , com jo mateix, vivim la data amb una mescla ambigua de sentiments en els que es confonen la il·lusió i l'esperança amb la inquietud i un cert grau d'incredulitat i desassosec.
Avui fa un any, sense vacil·lació de cap mena, vaig anar a votar en unes urnes de cartrò perquè no ens permetien les autèntiques, a fi d'iniciar el procés cap a la independència de Catalunya. Previament havia fet la via, la V i tot el que calgués per a posar en evidència davant el govern de l'Estat que estaba en desacord amb el tracte que rebia Catalunya : el no reconeixement com a nació i , per tant, del seu poble dipositari de la sobirania ; el tractament fiscal, la discriminació de la llengua i la política cultural i d'ensenyament, la discriminació en inversions i un llarg etc. que segurament no difereix massa, amb llenguatge i terminología diversa, als diferents memorials de greuges que Catalunya ha recitat davant governants i monarques espanyols, castellans o el que sigui al llarg de la seva història.
Després vingueren les inquietuds. Una proposta de llista única per les eleccions 27S boicotejada, sense matissos, per Esquerra Republicana, en un atac de gelos que no tenia res a veure amb els interessos de país i sí personals o de partit.. Per acabar amb una llista heterogenia, de mal entendre en el que partits independentistes, - i altres no tant - societat civil, independents, confonien lamentablement una llistra transversal amb una escudella barrejada de mal païr i de difícil entesa mutua.
El resultat electoral ambigu, sense la contundència necessària per acabar discutint - tot penjat d'un fil - si la majoria era d'escons o de vots, si el plebiscit s'havia guanyat o no, si la majoria era prou legítima per endegar la via cap a la independencia. Tot una mica borrós. I per arrodonir-ho un partir _ o coalició - com Junts pel Si presonera d'un partit minoritari com la CUP que es manifesta obertament afí al pensament anarquista i solidari dels casals llibertaris .
Això no pot anar bé. Ser presoner d'una minoría, molt i molt distant ideologicament del grup majoritaria no és viable. Quie 10 diputats imposin el seu programa a 62 no és democràtic ni just. Viure en el constant xantage no pot anar bé politicament . Ni pel país tampoc. Perquè ja sabem com va la mecánica del xantatge, pagues avui i demà tornem-hi amb més exigències fins a no acabar mai.
El darrer president de la Generalitat que fou presoner dels anarquistes - fins els fets de maig del 37 - va acabar afusellat.
Jo no sé que acabarà passant amb la investidura del President Mas, el que si sé és que entrar en la dinámica de la confrontació, de les inhabilitacions, de la desobediencia, no va enlloc només que al desastre.
No´entenc la pressa de fer la famosa declaración de desconexió (?) en plena época electoral. No se el perquè fer un pas sense cap garantía per part de ningú de fora de tenir un cert recolzament. Avui Europa - si és que existeix - no està per aqeuts feina.I tot fa tèmer que si el desig de Catalunya independent tira endavant - presionada per la CUP - no acabem més sols que la una, molt independentistas, però sols. Recordem com ens va deixar l'arxiduc Carles d'Austria per qui tant varem lluitar i per qui tant varem patir.
Amb el cul enlaire !
Després vingueren les inquietuds. Una proposta de llista única per les eleccions 27S boicotejada, sense matissos, per Esquerra Republicana, en un atac de gelos que no tenia res a veure amb els interessos de país i sí personals o de partit.. Per acabar amb una llista heterogenia, de mal entendre en el que partits independentistes, - i altres no tant - societat civil, independents, confonien lamentablement una llistra transversal amb una escudella barrejada de mal païr i de difícil entesa mutua.
El resultat electoral ambigu, sense la contundència necessària per acabar discutint - tot penjat d'un fil - si la majoria era d'escons o de vots, si el plebiscit s'havia guanyat o no, si la majoria era prou legítima per endegar la via cap a la independencia. Tot una mica borrós. I per arrodonir-ho un partir _ o coalició - com Junts pel Si presonera d'un partit minoritari com la CUP que es manifesta obertament afí al pensament anarquista i solidari dels casals llibertaris .
Això no pot anar bé. Ser presoner d'una minoría, molt i molt distant ideologicament del grup majoritaria no és viable. Quie 10 diputats imposin el seu programa a 62 no és democràtic ni just. Viure en el constant xantage no pot anar bé politicament . Ni pel país tampoc. Perquè ja sabem com va la mecánica del xantatge, pagues avui i demà tornem-hi amb més exigències fins a no acabar mai.
El darrer president de la Generalitat que fou presoner dels anarquistes - fins els fets de maig del 37 - va acabar afusellat.
Jo no sé que acabarà passant amb la investidura del President Mas, el que si sé és que entrar en la dinámica de la confrontació, de les inhabilitacions, de la desobediencia, no va enlloc només que al desastre.
No´entenc la pressa de fer la famosa declaración de desconexió (?) en plena época electoral. No se el perquè fer un pas sense cap garantía per part de ningú de fora de tenir un cert recolzament. Avui Europa - si és que existeix - no està per aqeuts feina.I tot fa tèmer que si el desig de Catalunya independent tira endavant - presionada per la CUP - no acabem més sols que la una, molt independentistas, però sols. Recordem com ens va deixar l'arxiduc Carles d'Austria per qui tant varem lluitar i per qui tant varem patir.
Amb el cul enlaire !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada