Record d'Ernest Lluch

Abans d’ahir es varen complir quinze anys del brutal, inútil i indignant assassinat d’Ernest Lluch, que havia predicat als quatre vents i amb veu forta el camí de la concòrdia , el diàleg i la veritable llibertat  conceptes tots ells molt allunyats del fanatisme terrorista. I per fort que l’Ernest ho digués ETA no el va sentir, o no el va escoltar. O potser el va escoltar massa i això el posà en el punt de mira d’uns assassins disfressats de patriotes.

         

A molts, des de la discrepància política, la mort de Lluch ens va  colpir i doldre. Quan al matí del dia 22 de novembre del 2000 el meu fill em va trucar per donar-me la noticia, - recorrent al tòpic – no m’ho podia creure, i com diu molta gent vaig exclamar:-  si encara abans d’ahir hi estàvem parlant  !  I era literalment cert,  perquè Ernest Lluch va assistir el dissabte 18 de novembre del 2000 a la representació  de l’òpera “Il Trovatore” que es va fer al Teatre Municipal de Figueres,  a càrrec dels Amics de l’òpera de Sabadell. En sortir, una mica endarrerits, la meva dona el meu  fill i jo, vàrem coincidir a la plaça Josep Pla amb l’Ernest i la seva dona. Vàrem comentar una estona la representació i ens vàrem acomiadar- ho recordo perfectament, - dient-nos l’Ernest : fins al Rigoletto ! (que s’havia de representar el mes de març). Érem els darrers a la plaça, l’Ernest es va encaminar cap el pàrquing pel carrer sant Pau. Em temo que vàrem ser  de les ultimes persones que hi vàrem parlar a Figueres. L’afecció compartida per la música ens va donar aquesta trista oportunitat i privilegi.

Amb Ernest Lluch teníem altres punts de coincidència. Un d’ells, que vàrem descobrir en el transcurs d’una conversa fou que els nostres respectius pares havien estat militants o simpatitzants d’Acció Catalana. – Gent de dutxa diària , els definia irònicament i encertadament l’Ernest, per a definir un nivell intel·lectual de formació i una certa actitud , no massa freqüent a la Catalunya dels anys trenta. No sé com valoraria tanta samarreta suada com es veu avui pel Parlament català !

També fou l’atzar que va fer que compartíssim taula amb l’Ernest el dia 13 de novembre de 1982, el dia que es va començar a rumorejar el seu nomenament com a ministre del govern Gonzalez. Fou en el transcurs d’un sopar al Mas Pau en l’acte d’uns premis de gastronomia que es digueren “Robert de Nola”. Les felicitacions abans del nomenament començaren en aquell sopar.

 

 

Perqué Ernest Lluch estimava l’Empordà, coneixia l’Empordà i venia a l’Empordà. I penso poder dir que l’Empordà també s’estimava Lluch. Fou mercès a les seves gestions que Barcelona donà el nom d’un carrer a l’escriptor Pous i Pages i que la biografia d’aquest personatge figuerenc il·lustre que va escriure Mª Àngels Bosch es va poder presentar amb tota solemnitat al Saló de cent de l’Ajuntament barceloní.

Persones com Ernest Lluch brillant, treballadora, compromesa ens han fet molta falta !