SANTA CECÍLIA

 

Diumenge passat 22 de novembre, un que és tradicional, volgué celebrar el dia de Santa Cecilia romana, tot escoltant el Concert per a dos violins en re de Joan Sebastià Bach en versió històrica de Yehudi Menuhin i David Oistrakh. De cop però, a la meitat del vivace inicial,   em va venir el dubte, és realment i oficialment avui el Dia de la Música ?
Davant un dubte així un no sap si preguntar-ho a la UESCO o a El Corte Inglés que és qui s’aprofita dels dies del pare , de la mare, dels enamorats, dels separats, dels coneguts, dels saludats i del que sigui. Al final un,  temerari de mena, opta per viquipèdia
Doncs sembla que no és el dia. La UNESCO va declarar el 1975 el dia 1 d’octubre com a dia internacional de la música, diversos països europeus varen seguir celebrant-ho el 22 de novembre i per acabar d’embolicar la troca la Unió Europea, potser aconsellada per França laica i republicana, va establir com a musical el dia 21 de juny. Magnífica notícia pels afeccionats ja que en comptes d’ un, tenim tres dies de la música .
Un ja entén que no es vulgui celebrar la musica universal en un dia especial dedicat a una santa de l’Església catòlica, un patronatge establert pel papa Gregori XIII el 1594 i que durant segles varen commemorar França, Itàlia, Espanya i altres com l’ Alemanya luterana  i l’ Anglaterra anglicana. En honor de santa Cecília varen escriure des de Haendel fins a Britten passant per molts altres músics  importants. La seva imatge, idealitzada i totalment inventada la varen pintar Rafael, Rubens, Tièpolo i Poussin entre d’altres, Innombrables acadèmies musicals porten el nom d’aquesta santa remota que fou martiritzada a Roma no se sap quin  any però cap allà el 200 d. C.
Un ho entén tot. O res.
No vaig pas parar l’excelsa música de Bach i segueixo celebrant  aquest art quan i com em ve bé. Els qui fan el ridícul amb la contradicció dels dies internacionals per decret de obligado cumplimiento,  que deien abans,  son aquests senyors tan seriosos d’aquests organismes encara més seriosos que sembla que no tinguin altra feina.
I en tenen. A fe de Déu que en tenen.