Amb motiu dels salvatges atemptats dels fanàtics islamistes a Paris, s'han exterioritzat diversos gestos de solidaritat - i por - arreu del món. Des de les concentracions pacifiques davant ajuntaments i edificis institucionals fins la tristament tradicional ofrena de rams de flors o l'encesa de ciris. En molts llocs, com teatres o estadis, s'ha interpretat La Marsellesa, l'himne nacional francés que posa ferms i vibrants als nostres veïns del nord i els serveix per a reafirmar els valors de la Pàtria i de la Rèpublica davant els enemics. Recordeu si no l'emocionmat escena del Café de Rick a la pel·licula "Casablanca". En aquesta ocasió ha estat especialmente punyent i solemne la versió de l'himne francés dirigida energicament per Plácido Domingo al Met de New York amb el cor i orquestra del teatre.
A casa nostra, pel que sento dir, en diversos llocs, amb orquestra o amb un instrument solista, s'ha interpretat "El cant dels ocells", cosa que des de fa molt temps observo que es fa en actes funeraris, religiosos o laics, en tanatoris, esglésies i cementiris.
I això amb porta a una rápida reflexió.
"El cant dels ocells"´- tant popularitzada pel cello inmortal del mestre Casals - és una cançó popular nadalenca, és una nadala, fins i tot pot ser una cançó de bressol. No és un himne funerari, no és un réquiem, no és una elegia musical. És més aviat una cançó alegre, que festeja un neixement - el Neixement - cantat pels ocells del bosc. És bonic l'argument.
A l'hora de la tristesa, a l'hora del dolor, triem una altra música que n'hi ha molta de trista i al mateix temps molt bona. Tan sols cal recordar l'arrebatador "Requiem" de W.A. Mozart o els milers - sí milers - de misses de difunts que s'han escrit, marxes fúnebres, elegies, nocturs, poemes simfònics....
Es pot triar infinitament per acompanyar el nostre dolor o solidaritzar-nos amb el dol dels altres, pero si us plau, amb el Cant dels Ocells no.
Encara que tothom plora com pot, no com vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada