He anat a veure a la Núria Espert fent el paper protagonista de el “Rei Lear” de Shakespeare que es representa al Lliure amb un repartiment de gala i amb una posada en escena – probablement discutible però digna - dirigida per Lluís Pasqual. El resultat és magnífic, d’aquells que desperta entusiasmes. Nuria Espert, encarna vigorosament i amb tota propietat al vell rei Lear i sap transmetre tot el drama, la grandesa i misèria del personatge que és un home acabat.
Magnífica Núria en la que segurament és una de les grans i
millors creacions de la seva llarga i lluminosa carrera.
La meva Núria però, la dels anys joves, sempre l’evoco en dues
obres d’un autor discutit i que avui interessa
poc. Em refereixo a Alejandro Casona, el qual tot i haver estat
activament republicà i haver patit exili (1939-1962) la critica,suposadament
progressista, d’aquells moments del retorn li va penjar el rètol d’autor
d’evasió, confonent per mi el teatre poètic, fantàstic i màgic d’aquest autor
asturià amb el teatre banal i de consum, sense cap valor. Casona és un nom que
no es pot negligir de cap manera en la història del teatre en castellà pel seu
paper de renovador del teatre naturalista i carrincló.
La meva Núria la recordo als escenaris barcelonins – del
Teatre Barcelona concretament - representant
La sirena varada personatge fascinador i sobretot Nuestra
Natacha, obra d’ambient estudiantil, entre tendra i amarga, que planteja
una utopia de joventut en la que tots un moment o altre hem somniat. I si la
protagonista era l’esplendorosa Nuria Espert dels anys 60, el somni era
realment inquietant i seductor.
Després vingueren Les criades de Genet, Yerma de Lorca, Maria
Rosa de Guimerà, La gavina de
Txejov.... Però “nostra” com la Natacha, cap
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada