Guillermo i les seves aventures

La meva banal reflexió anterior sobre l’educació – allò que se’n digué urbanitat – m’ha evocat aquelles magnifiques novel·letes juvenils  editades per Editorial Molino i que tenien per a protagonista “Guillermo Brown”,  preadolescent  de professió trapella. Durant una època pels qui ens agradava llegir més que jugar a futbol -  potser admiràvem el que no érem -  les aventures i malifetes d’aquell noi anglès ens divertien extraordinàriament.

I encara que avui soni una mica, o molt, sorprenent, ens semblava alhora proper i distant un personatge que prenia el te, menjava melmelada de “ruibarbo”  i jugava en un jardí on hi havia “rododendros” coses totalment exòtiques a l’Espanya dels 50,  segle XX. Guillermo Brown – en traducció castellana, està clar – era un noi entremaliat que trepitjava totes les basses que trobava, s’esquinçava la roba pujant els arbres, trencava algun vidre amb pilotes descontrolades i capitanejava una banda de minyons del seu tarannà que es deien “els proscrits”. Discutia amb els seus germans, no era massa amic dels metres i solia anar  contracorrent d’un entorn familiar on el pare era un senyor distant que fumava en pipa i llegia el “Times”.

 

No sé per què durant molts anys vaig pensar que  l’autor d’aquestes historietes era un home. La meva còsmica ignorància de l’anglès i el fet de que en cap dels llibres es donés – potser intencionadament – noticia biogràfica de l’autor, m’induí a aquest error. Passats els anys vaig assabentar-me que Richmal era un nom femení i que la creadora del “Guillermo” era una culta senyora anglesa,  professora de llengües clàssiques, antiga sufragista, que es va especialitzar en literatura juvenil i coneixedora de la psicologia infantil tractà les aventures del seu personatge amb una fina ironia i humor típicament britànic.
Les obres de Guillermo no eren precisament un tractat de bones maneres però amb un estil molt clar i didàctic ens ensenyava de forma divertida el que no s’havia de fer. I aquest era el seu gran mèrit.