dissabte, 30 de gener del 2016

Voltant pel Lluçanès

Fins que no es va construir el denominat Eix transversal, les comarques de la Catalunya Central als empordanesos ens quedaven lluny. O al menys ens ho semblava. Avui son a quatre passes però,  possiblement per aquella inèrcia ens costa encara  decidir-nos a la visita. I això que val la pena.
Certament no cal parlar de la ciutat de Vic que realment mereix periòdiques visites tant per la seva riquesa monumental, com pel seu simbòlic significat,  com, perquè no dir-ho, un comerç actiu i renovat. Dels seus voltants és ineludible la Folgueroles de mossèn Cinto, una mica més enllà Castellterçol de Prat de la Riba i per raons menys espirituals o patriòtiques, Calldetenes on radica el restaurant d’en Nando Jubany.
Personalment feia molts anys que no havia estat al Lluçanès del que tenia un record boirós no pel clima si no per la distància en el temps. Per raons professionals havia estat a Oristà i havia fet uns ràpida visita a un company que era originari d’Alpens. Això és tot.
Ara hi he tornat. He passejat per Olost i per Perafita,  un poblet encantador on al seu carrer major hi abunden les cases antigues,  moltes d’elles amb magnífiques llindes de pedra on hi figura la data de construcció i el nom del seu amo o del seu constructor. Algunes estan datades del segle XVII. O sigui del segle del bandoler famós Perot Rocaguinarda, nom que ens sona vagament, però que fou un personatge d’aquesta  comarca, fill d’Oristà, i  destacat lluitador del partit nyerro. Igual que el seu
 

contemporani i quasi veí Joan de Serrallonga.
Al forn Franquesa de Perafita,  s’hi poden comprar unes coques dolces de gran categoria i altres productes de forneria igualment atractius i bons.
 
Ja que hi som, anem a dinar a Olost, al costat de l’església de Santa Maria  – pintada d’un esgarrifós color de rosa – que fou anomenada,  diuen,  pel Dr. Torres i Bages, catedral del Lluçanès. Al costat hi ha la Fonda Sala, sense dubte una de les millor cuines del país que ofereix el seu millor esclat a l’època de la tòfona i de la cacera. Sense concessions als alginats, als nitrògens o a les fumeroles innominades,  la seva becada amb crostó, els macarrons farcits de mousse de caça amb crema de parmesà i tòfona o  uns senzills ous remenats amb tòfona, son plats d’una solidesa i una ciència culinària que mereix treure’s el barret.
Els dos primers finals de setmana de febrer, encara s’hi és a temps !   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada