Potser era una mort fa temps anunciada però a mi se m’ha fet
evident durant aquestes passades festes on el neguit fotogràfic – amb el mòbil
intel·ligent, la tablet , fins i tot amb una màquina de fotografiar digital –
era evident en festes familiars i esdeveniments on els infants eren
protagonistes. Moltíssima gent ha retratat els nens picant el tió, obrint
paquets sota de l’arbre de Nadal o davant el balcó, les cares il·lusionades
mirant la cavalcada de Reis o – ja clàssic – el dia de Nadal recitant la dècima
als embadalits avis, pares i tiets.
Tota aquesta sèrie d’acte simpàtics i
emotius han estat rigorosament
fotografiats i desats curosament dins el misteriós artilugi perquè s’acabin
fonent en un temps que es regula per la
caducitat del xip o és vaporitzat en un imprecís núvol que mai ningú ha vist.
És la perfecta immortalitat de la imatge intangible.
Aquestes imatges tan perfectament capturades amb uns mitjans
tècnics fabulosos i complicats, aquestes imatges de temes entranyables i
irrepetibles ja no es tornen a veure mai més. Passen a un ordinador, després a
un DVD o a un pen de memòria o a algun altre suport informàtic que desconec i
ni imagino. El que si sé és que aquestes imatges desapareixen - amb alta
resolució, amb una perfecció formal increïble – però rarament em serviran per a
recordar aquelles cares enyorades, aquells moments viscuts amb sentiments
diversos.
La fotografia fou fa anys una tècnica precisa i un art. Calia
calibrar la llum , la distancia, el temps d’exposició, l’enfoc, el diafragma, usar
el fotòmetre, tota una terminologia que avui el fotògraf afeccionat desconeix
perquè la màquina ja sap el que cal fer. Tan sols cal saber triar el “menú” com
quan vas a dinar a la fonda.
El cert és que la fotografia de paper, els àlbums plens de records, les imatges vagament descolorides d’amics i
parents, els clixés curosament desats, ja no tenen cap sentit. Han desaparegut.
La fotografia ha mort com a art domèstic – sé que encara hi ha artistes molt importants d’aquest ram – i encara més com a eina de
memòria familiar, íntima, perdurable, palpable sobre un tros de cartró.
Possiblement, dins la tablet
les imatges enyorades es moren de tristesa quan ningú les mira mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada